Imagineu-vos que sou afeccionats al pugilisme. Veieu de lluny un cartell de boxa. Us fregueu les mans amb excitació, us hi apropeu per a conèixer on se celebra la vetllada i si hi ha entre els combatents algun dels vostres púgils preferits. Ja ensumeu l’ambient enrarit de fum de la sala. Ja us enlluernen els llums del quadrilàter, entren els combatents del pes ploma i us parla la veu aguda del presentador. Ja quasi creieu sentir el gong inicial a quinze assalts de la campana, la velocitat del guant amb un ganxo d’esquerra directe a la mandíbula. Però quan llegiu el text del cartell patiu una decepció. No es tracta d’un anunci de boxa, sinó d’un premi de dibuix. Això és el que els devia passar a algunes persones fa trenta anys.
El 1983 la Fundació Joan Miró organitza un concurs de cartells per anunciar la convocatòria número vint-i-dos del seu Premi Internacional de Dibuix. Es proclamen guanyadors del concurs Ramon Ribas i Pere Creus –Ribas i Creus– amb un disseny inesperat, que subverteix els codis iconogràfics. Aquell any, el premi de dibuix Joan Miró es fa públic amb un comunicat visual que imita amb l’exactitud d’un falsificador els cartells dels combats de boxa. Tres dècades després batega la mateixa pregunta que aleshores: Què tenen en comú el dibuix i el pugilisme?
La resposta la trobem en la vida del pintor Joan Miró. L’artista practicava amb assiduïtat l’esport i, pel que sembla, va arribar a convertir-se en un bon púgil. Així ho afirma Rosa Maria Malet en una entrevista del 2011 a La Vanguardia. A principis del segle XX la boxa fou un esport molt popular entre els intel·lectuals que, d’alguna manera, li concedien un valor simbòlic. L’artista, com el boxador, precisa d’entrenament i voluntat per a progressar en els seus objectius estètics. Li cal mantenir la distància justa davant de les coses. Si s’acosta massa, l’emoció el noqueja i tot es torna tou. Si pel contrari s’allunya en excés, la fredor envaeix la seva obra. El concepte boxístic que potser valoraven aquests intel·lectuals era el sacrifici heroic de vèncer els propis límits. L’artista lluita contra un adversari que és ell mateix. Pujar al ring, encara que fos com amateur, podia esdevenir una forma metafòrica de materialitzar-ho.
Pere Creus, coneixedor de la biografia de Miró, és l’artífex de la idea del cartell: el vincle entre art i boxa a través d’una anècdota personal de qui dóna nom al premi de dibuix. A Ramon Ribas li agrada de seguida aquesta ocurrència enginyosa i decideixen tirar endavant el projecte. Si s’exceptua la foto perfilada del púgil –que es reprodueix d’un cartell autèntic de boxa arrencat d’una paret del carrer– tota l’execució és artesanal. La lletra i els filetatges es pinten amb gouache blau emulant la tipografia i les línies gruixudes de l’imprès que es va prendre com a model. Les transparències dels rectangles i quadrats, aplicades amb pel·lícules adhesives de color, també s’inspiren en el taronja cridaner de la publicitat pugilística. Fins i tot la signatura d’autoria es retola amb pinzell per a proporcionar-li el caràcter irregular de la mala impressió d’aquest tipus d’anuncis.
Expliquen els dissenyadors veterans que per a guanyar un concurs de cartells cal fer la pirueta, és a dir, destacar-se entre la multitud. Ribas i Creus no tan sols van fer una pirueta, sinó un arriscat salt acrobàtic amb un cartell que, malgrat el temps transcorregut, encara conserva l’esperit d’una gran broma cultural. La transgressió de codis visuals no sorprèn gaire avui dia. És freqüent en la iconografia de la contracultura i en la publicitat. Però fa trenta anys, plantejar un missatge d’aquest estil per a una entitat prestigiosa com la Fundació Miró, era una aventura atrevida. El sentit de l’humor no abundava en els dissenys institucionals de l’època. Qui sap si ara s’aprovaria una proposta gràfica com aquesta. La correcció política impregna els despatxos i tot ha esdevingut previsible com un boxador mediocre que hagués besat la lona.
DISSENY 