Sempre associo les il·lustracions que va fer Enric Huguet per a Calcium Sandoz Forte amb la pel·lícula X: The Man with the X-Ray Eyes del director Roger Corman. En aquest gran film del 1963 un científic –el doctor James Xavier– descobreix un líquid revolucionari que aplicat als ulls permet veure més enllà de l’espectre visible. Els avanços inicials prometen. Però la partida pressupostària que finança l’experiment s’anul·la i no li queda altre remei que provar la fórmula en ell mateix. Al principi tot va bé. La seva percepció ocular augmenta i pot distingir les pells nues sota els vestits i, més endavant, els músculs i els ossos. Però la vista se li fa cada cop més aguda i tanta sensibilitat a la llum i als colors es torna un suplici. El protagonista, desesperat, ho soluciona a l’estil bíblic: s’arrenca els ulls. D’aquesta obra cinematogràfica, se n’extreuen un parell de conclusions. Als clàssics del cinema de Hollywood ja es retallava en I+D i un regust conservador impregna el final de la pel·lícula. El doctor Xavier mossega massa fort la poma prohibida de l’arbre de la ciència i rep el càstig que es mereix. Ser expulsat del paradís de la visió.
Per sort Enric Huguet no es va arrencar res i va concebre aquestes il·lustracions que posen de manifest el seu domini del dibuix. Foren distingides amb un trist diploma als Laus 1974 i es publicaren a l’anuari Modern Publicity 45 (1975-76). Just en el període daurat de la gràfica farmacèutica. Durant gairebé tres dècades –entre el 1965 i el 1990– era usual que els laboratoris encarreguessin les presentacions de producte als estudis de disseny. Això va afavorir un volum continu de feina i la creació de metàfores visuals de nivell extraordinari. Imatges elaborades amb tècniques diverses que compartien un únic atribut: mostrar sense subterfugis els símptomes del trastorn.
Com molt bé escriu Julià Guillamon en un article titulat Etumina (forte), sorprèn aquesta sinceritat gràfica –de vegades anguniosa– d’exposar cruament els efectes perniciosos dels mals. Eren altres èpoques. El màrqueting ha fet un canvi d’orientació. Ara, la indústria farmacèutica propendeix a insistir en l’eficàcia del producte amb un optimisme de quiròfan. Si els aeroports i els centres comercials es poden entendre com a no-llocs, la publicitat dels impresos mèdics d’avui és l’equivalent a una no-emoció. Rostres artificialment feliços i figures de pes ideal que sanen ràpid. La societat adorm l’existència mateixa de la malaltia, confinant-la discretament a les consultes dels ambulatoris. Les empreses de la salut, amb els seus missatges publicitaris, potencien aquesta anestèsia.
No és el cas de les il·lustracions d’Enric Huguet per a Calcium Forte Sandoz. Aquí la penúria dels cossos ha esdevingut omnipresent. La mirada del dibuixant, com en una radiació electromagnètica, descobreix l’interior de les anatomies. La pell i els músculs resulten cristal·lins; s’hi transparenten esquenes torçades, erosions lumbars, vèrtebres que es descalcifiquen. El comú dels espectadors, que no és osteòpata, no hi veu símptomes d’un dèficit mineral sinó persones que pateixen. El nen que mig girat ens mira és un interrogant afligit que indaga sobre el seu infortuni. A la senyora menopàusica li falten murs on recolzar-se. La noia embarassada intenta, amb un estirament alliberador, que el seu mal de columna no es transmeti al fetus. A l’adolescent que espera no se sap què, se li fa massa feixuc el pes de l’edat difícil. L’avi camina com un símbol guerxo de la decrepitud. La dona lactant embolcalla el seu nadó entre ossos materns que sembla que siguin a punt de punxar-lo.
Fa quaranta anys els receptors d’aquestes il·lustracions eren els metges. Avui pertanyen a la història de l’art gràfic del país. El pas del temps n’ha diluït la utilitat primigènia del missatge i en queden el simbolisme i les connotacions. La funció del disseny no perdura. Els dibuixos d’esquenes torçades ja no han de convèncer a la classe mèdica dels beneficis del medicament. I poden ser reinterpretats en altres contextos. Un esquelet humà a un museu de ciències naturals no trasbalsa. Si aquest mateix esquelet l’escrutem dins del físic d’una persona, llavors assistim a una autòpsia visual. La imatge radiològica és una fotografia del futur. Revela allò en què un dia ens hem de convertir. Hi ha en aquests personatges amb dèficit de calci una bellesa ambigua que pertorba. Els rajos X als ulls d’Huguet travessen la realitat aparent i fan visibles els inescrutables misteris de la vida i la mort.
DISSENY 