Hi havia una vegada un grup de grafistes històrics que arriben al seu estudi situat a la vora d’un barranc. Les vistes són superbes. El paisatge es modela amb la força d’antigues pluges i sinuosos cursos d’aigua. Dins de l’espai creatiu no hi ha mobiliari, les parets són de roca i hi fa fred i humitat. El terra presenta desnivells i per a veure-s’hi, precisen de torxes. Els seus dits noten rudes les superfícies de treball. Utilitzen procediments artesanals i van escassos de recursos. Com que produeixen l’obra amb pigments que caduquen, la feina s’ha de concretar el més ràpid possible. L’encàrrec és ingent. Establir les bases d’un imaginari col·lectiu amb la representació d’una escena de caça. Fa uns 7.000 anys a la Valltorta (Castelló), individus del Paleolític van tenir aquest problema comunicatiu i el van resoldre amb estilitzacions pictòriques a les parets, que encara meravellen per la seva qualitat i nivell expressiu. Aquestes composicions d’arquers i fauna no tan sols interpreten l’acte cinegètic, sinó també la materialització d’un realisme màgic on les forces misterioses de la natura repercuteixen en la vida dels humans.
Un testimoni vital i una potent dramatúrgia gràfica que han perviscut més enllà del propòsit dels seus autors. Una de les siluetes rupestres s’ha adaptat com a marca d’un club de tir amb arc. Els hereus llunyans d’aquells arquers empunyen escopetes i els territoris de caça se simbolitzen amb un yin i yang rectilini sense màgia ni espiritualitat. L’escultor Giacometti es fascinaria amb les figures de la Valltorta, mentre que l’ideograma contemporani amb què es senyalitzen els vedats de caça no sembla prou engrescador ni per a un Mondrian en hores baixes.
La geometria estructura la majoria de dissenys senyalètics. Quan es busca una informació instantània o es condueix un automòbil el que compta és la rapidesa del missatge. L’abstracció formal es maximitza. Instruccions complexes, que requeririen d’unes quantes paraules, es resumeixen amb un únic símbol. El cervell recorda millor les imatges senzilles i, en certs casos, això pot ser la diferència entre la vida i la mort. Però no sempre ens movem per interessos vertiginosos i ultraràpids. Hi ha missatges que poden ser digerits amb més pausa. La recerca de la simplicitat absoluta sota paràmetres només geomètrics comporta el risc d’engendrar imatges sense contingut emocional.
Carlos Barral també va confiar en els grafistes paleolítics. L’arquer agenollat, que es diu que va extreure de les coves d’Altamira, fa dècades que s’integra en la imatge corporativa de Seix Barral. Potser al fundador de l’editorial, home polièdric i amant de les arts, li agradava la filosofia de la transhumància i es percebia a si mateix com un caçador de nous territoris literaris. En algunes narracions mitològiques la fletxa és un símbol del coneixement. Equival al llampec que travessa les tenebres de la ignorància i avança cap a la llum. Editar llibres –i llegir-los– pot ser una porta de sortida de la foscor.
Uns versos de Charles Bukowski asseguren que l’infern és una porta tancada. Saber o no saber obrir les portes, vet aquí el dilema. Tots els comunicadors visuals somiem amb el pictograma perfecte. Aquell símbol de formes depurades que esdevingui llenguatge universal en totes les cultures. El dissenyador gràfic Yves Zimmermann, a un article del 2010 al fòrum d’internet FOROALFA, ens detalla que ell i el dissenyador industrial André Ricard es reuneixen de tant en tant per a discutir sobre temes de disseny. Un dia, Ricard sorprèn Zimmermann. El dissenyador industrial entra en un àmbit que no li és propi i hi detecta una absència gràfica de primer ordre: no existeix cap pictograma que indiqui com s’ha d’obrir una porta, si empenyent-la o estirant-la. Yves i André acorden que el disseny del nou signe hauria de ser una col·laboració de la comunitat internacional. Zimmermann contacta amb l’ONG Design for the World. La idea és convocar les associacions professionals de tot el món per a què els seus membres s’adhereixin a la iniciativa de crear un nova imatge que informi a l’usuari sobre com es manipulen les portes.
Després de 105 propostes rebudes i d’una metodologia de síntesi, el procés conclou amb un disseny satisfactori. Han nascut dos pictogrames molt necessaris. Bukowski ja pot respirar satisfet a les altures. El parell de signes donen un nou sentit al cos i a l’anima de les persones. No només són útils per a puntualitzar alguns gestos de la vida terrenal. Quan ens arribi l’hora transcendent i acomplim el trànsit cap al més enllà, ja davant de les portes del cel, sabrem de ben segur en quina direcció les hem d’obrir. La glòria divina pot dependre d’un pictograma ben dissenyat.
DISSENY 