Un any abans del dramàtic crac de la borsa de Nova York del 1929, l’artista René Magritte concep un quadre amb una pipa i un text que diu que això no és una pipa. Aquesta simple negació objectual, anomenada La trahison des images, ha esdevingut una de les icones de l’art modern. Magritte rebatia amb aquesta obra el tractat de la nova arquitectura de Le Corbussier, on aquest estri per a fumar es posa com a exemple de disseny racional. Magritte, home d’existència petitburgesa, que xalava amb la sèrie televisiva Bonanza, estableix amb una senzillesa sorprenent les contradiccions que hi ha entre l’objecte i el signe visual que denota l’objecte. El quadre va rebre algunes crítiques. El pintor belga se’n defensava amb un argument irrefutable: una pipa reproduïda a una tela no es pot omplir amb tabac. En aquesta polèmica subtil entre objecte i realitat, intueixo que Magritte venia a suggerir que les construccions de la ment no serveixen per a la vida quotidiana. Es poden crear instantànies de l’impossible, plasmar les paradoxes d’una normalitat fora de control i alhora tenir el sentit pragmàtic i la sensatesa de qualsevol dels oficinistes amb bombí, que tant abunden al seu univers pictòric. Una cosa és l’art i l’altra, els episodis de Bonanza.
Potser Chema Madoz també mirava les aventures de la família Cartwright, però si hi ha algú que es pugui considerar hereu de Magritte, amb perdó de Joan Brossa, és aquest fotògraf de Madrid. Mentre que la poesia visual brossiana es vehicula a través d’objectes lúdics, irreverents i humorístics, les fotografies de Madoz desprenen una seriositat austera i aquell aire de misteriós absurd i tristesa nostàlgica que caracteritzen l’obra de l’artista belga. Brossa adopta un eclecticisme declarat en la manera d’executar les idees. Madoz, en canvi, és tan pulcre i coherent a nivell formal com ho era Magritte. Els homenatges a l’antecessor surrealista resulten diàfans i en algunes oportunitats el deixeble supera el mestre.
Les imatges de Madoz són reflexions en blanc i negre que s’articulen amb un llenguatge metafòric. Objectes de cada dia es descol·loquen de funció i context. En aquest lèxic de contínues complicitats iconogràfiques, una pipa tampoc no és una pipa, sinó un instrument musical de vent. El bombí de l’oficinista magrittià precisa d’un rasurat perquè li creixen els cabells. La corretja del rellotge es converteix en la via de ferrocarril on el temps hi passa de pressa. La bombeta del flaix de la càmera s’encendrà amb la fe de l’aureola d’una verge religiosa. El birret pompós del llicenciat és la tapa d’un desaigüe. El motlle de fusta del sabater treu les arrels que li recorden que fou arbre. Les castanyoles crien perles com sonores ostres obscures. El pubis de l’amant convida a un glop de vi. La clau del pany per on espia el voyeur es transforma en lupa d’augmentat fetitxisme. Els plats, netíssims, s’eixuguen a la reixa d’una claveguera. La bola del món gravita amb els reflexos intermitents de la pista de ball d’una discoteca. Exhausts de desitjos revolucionaris, la falç i el martell retornen a casa: el plafó d’eines penjat a la paret. Cada fotografia de Chema Madoz genera una lectura literària i descobreix una possible història amagada.
Si obríssim l’armari i el nostre abric s’exclamés com ésser humà perquè les arnes se li mengen la roba, segurament arrencaríem a córrer. Que els objectes cobrin vida és un dels deliris idiosincràtics del surrealisme. Guy de Maupassant escriu al 1883 una narració, Lui?, on els mobles s’animen sense raó ni causa aparent i abandonen en fila índia la casa. El cartellista Josep Artigas, al cèlebre anunci de Polil, procedeix amb un plantejament similar. La peça hivernal porta barret i fa una mirada d’horror incrèdul mentre veu la seva anatomia rossegada pels insectes. L’abric s’aguanta suspès a l’aire. No hi ha penjador. Semblaria que una persona invisible, a qui tan sols se li distingeixen els ulls aterrits, el dugués posat. The invisible Man, el film basat en la novel·la d’H.G. Wells, s’estrena el 1933 i el cartell de Polil s’imprimeix per primera vegada el 1942. No es pot descartar la hipòtesi del referent cinematogràfic. Artigues, fumador de pipa habitual i agut publicista, elabora un anunci que s’inscriu a l’imaginari d’una època. L’home-abric pateix una desintegració física –i en els fons moral– que només el producte pot guarir. La publicitat entrava a les llars. Era la nova religió que donava resposta a totes les preguntes domèstiques.
Pel que sembla, no som ningú si en algun moment no tenim relació amb una pipa. Ja sigui fent-ne ús o representant-la en una obra artística. Els fets històrics obliguen a no perdre la memòria i res millor que una pipa USB per a conservar-la. Acudir a una reunió de feina amb aquest gadget a la boca us donarà distinció i emulareu l’actitud aristocràtica dels grans cartellistes del pretèrit, que treballaven entre fumaroles de tabac. Després de saber quin gust tenen els bits de les dades emmagatzemades, connectareu el dispositiu ensalivat al portàtil i triomfareu amb les vostres propostes de disseny. Si no és així i la situació s’esguerra, sempre podreu assumir el rol de Sherlock Holmes i investigar, amb l’esperit encongit, per què el vostre client us regateja els honoraris.
DISSENY 