Hi ha territoris que se senten orgullosos de l’efímer i preserven amb notable pulcritud expressions gràfiques de breu existència funcional. Només cal decidir-nos a sortir de casa, agafar un tren o un avió i fer 2.500 quilòmetres per a comprovar-ho en el lloc. El cartellisme es considera un art nacional a Polònia. Fou el primer país en crear una institució dedicada exclusivament a aquest gènere gràfic. El Muzeum Plakatu (MPW), fundat l’any 1968 a Wilanóv, a prop de Varsòvia, guarda una de les col·leccions de cartells artístics més grans del món. El seu patrimoni agrupa més de 55.000 peces, la majoria d’elles d’autors locals. Amb la derrota nazi del 1945, els cartellistes polonesos es beneficien d’un teòric inconvenient: la rígida censura comunista. Reclosos dins dels límits restrictius del teló d’acer, sense publicitat comercial ni gairebé contacte amb les útimes tendències de l’Europa aliada, els grafistes de postguerra troben el seu motor creatiu en l’àmbit de la cultura.
Els cartells d’aquells anys aporten una mirada molt diferent a la temàtica sociocultural. A través de símbols i de lectures indirectes sintetitzen amb originalitat l’anunci de pel·lícules, exposicions, estrenes dramatúrgiques, espectacles de circ o concerts de música. És la consolidació d’un disseny autòcton que incorpora l’ús de fotomuntatges i dibuixos connectats amb l’essència surrealista de les avantguardes clàssiques. Amb un llenguatge visual categòric i comunicatiu, on la sàtira, l’humor absurd i la força de la metàfora hi són omnipresents, elaboren un cartellisme irrepetible que va influir vàries generacions de dissenyadors i que avui sobreponderen els col·leccionistes de cartells i els fanàtics dels impresos de cinema. Al web Polish Film Posters, en podreu veure una extensa recopilació, classificada sota distints criteris de recerca.
Durant els anys 60 i els primers 70, els cartellistes polonesos assoleixen difusió i prestigi internacional. Autors com Jan Lenica, Andrzej Onegin, Leszek Hołdanowicz, Eryk Lipinski, Jerzy Flisak, Witold Janowski, Henryk Tomaszewski, Wiktor Gorka, Jerzy Flisak, Wasilewski Mieczyslaw, Maciej Zbikowski o les grafistes Anna Huskowska, Maria Ihnatowicz i Liliana Baczewska, comencen a ser motiu d’estudi a les escoles de disseny gràfic. Viure en un país satèl·lit de la Unió Soviètica tenia els seus avantatges. El principal era gaudir d’una enorme llibertat pel que fa al tractament de certs temes, sobretot quan el règim polític es relaxa i al 1955 desapareix la temuda policia estalinista. Aquests aires de renovació comporten un augment significatiu de la creativitat, que s’observa amb el màxim vigor en els cartells que il·lustren les estrenes dels films de Hollywood. Sense les pressions de les productores i lluny dels interessos del capitalisme, aquest grup d’artistes visuals recreen amb paràmetres culturalistes el cinema de consum d’Occident.
Un dels cartells que exemplifiquen aquesta interpretació lliure dels èxits cinematogràfics de la indústria hollywoodiense és el del film Cabaret, dissenyat per Wiktor Gorka el 1973. La pel·lícula dirigida per Bob Fosse s’ambienta a la dècada del 1930: retrata l’expressionisme grotesc dels music-halls berlinesos i la ràpida progressió del partit fundat per Adolf Hitler. La trama discorre entre números musicals, un amor sense futur i escenes de la violència nazi. Gorka planteja una metàfora múltiple per a reflectir la societat convulsa del Berlín de preguerra mundial. Les cames de les coristes, arquetipus eròtic de voluptuosa carn amb mitges negres, componen un ball sinistre que té forma de creu gammada. Al bell mig de l’encreuament de cuixes, la boca oberta d’un rostre es presenta com un sexe horroritzat que emet un xiscle abismàtic.
La imatge sembla fonamentar-se en el quadre El crit d’Edvard Munch, obra del 1893, que augura les desgràcies que marcarien a sang i a foc el segle XX. Polònia va patir amb especial virulència l’ocupació de l’exèrcit alemany i el seu conseqüent genocidi. Els fets luctuosos no s’esborren del tot de la memòria col·lectiva dels pobles que els han viscut. Wiktor Gorka no dissimula la realitat –com haurien fet els productors nord-americans– i converteix un símbol del nazisme en la síntesi vertebradora del cartell. La il·lustració d’una pel·lícula d’entreteniment finalitza en manifest crític. El crit de les cuixes retruny com un avís al mur de la Història i denuncia sense edulcorants l’extermini del que és capaç l’espècie humana.
DISSENY 