Segons l’antropòleg Marc Augé, el no-lloc s’especifica com un espai físic neutre, despersonalitzat, sense història, on no s’hi estableixen vincles identitaris ni relacions profundes entre persones. Esdevenen llocs de pas o d’estada breu, ideals per a fer invisible la pròpia presència, barrejar-se amb l’aglomeració sense compromisos i accedir a la treva d’un període anònim. Es denominen així els aeroports, centres comercials, benzineres, àrees de servei, vies fèrries, autopistes i tots aquells indrets transitoris que anul·len la individualitat i que, massa vegades, produeixen desempar emocional i solitud. Percebre els no-llocs amb matisos positius o negatius depèn de cadascú i de l’estat d’ànim. Hi ha urbanites que d’aquests nuclis en fan el seu punt de reunió i hi acudeixen per a socialitzar-se o passar-hi l’estona. Cada no-lloc evidencia una classe d’impersonalitat diferent. Les estacions de metro poden ser enteses com a refugi momentani. Un curt parèntesi de pausa que aixopluga de les inclemències meteorològiques i dels problemes de l’exterior. Una tornada provisional a l’úter matern. La lectura del plànol del metro també adquireix connotacions fisiològiques. Les línies de color dels trajectes i els punts enllaçats de les parades de destí suggereixen les connexions neuronals d’un gran cervell subterrani. En aquesta xarxa nerviosa que es desenvolupa sota terra, els combois transporten passatgers que no es miren a la cara, sinó que s’observen a través del reflex de les finestretes dels vagons.
Julio Cortázar, al conte Manuscrito hallado en un bolsillo, incideix en la importància dels reflexos en el món subterrani. La narració explica les peripècies sentimentals d’un home que es passeja pels soterranis del metro de París i segueix les noies que es troba amb una regla de joc tan estúpida com senzilla: abans d’anar-hi al darrera, les mirades de l’assetjador i de l’assetjada s’han d’haver creuat de manera indirecta als vidres contigus als seients. En aquesta dinàmica d’encontres fortuïts a les superfícies reflectants, en un lloc on mai es fa de dia i les pells es veuen més blanques del que són per culpa de la llum dels fluorescents, Cortázar examina el caràcter aleatori i atzarós de les relacions amoroses. A falta de paradisos feliços, pot haver-n’hi prou amb perseguir els ulls de l’altre a un succedani de mirall d’un transport públic i convertir-ho en un joc obsessiu. El jugador ambiciona estimar les fèmines que circulen com esperits fugaços pel mateix subsòl on la gent es protegia dels bombardejos en èpoques de conflicte bèl·lic. L’amor i la guerra comparteixen escenari.
No se’n sap la raó, però alguns usuaris del metro de París es transformen en retratistes de l’atzar. Al 2004, l’executiu Luc Grateau té una ocurrència no gens ordinària: pintar damunt dels bitllets de transport les mirades de les persones amb qui coincideix dins del suburbà. Amb un minúscul equip de colors i pinzells desats a la funda d’una calculadora –per un cop l’art s’imposa a les finances–, aquest atípic aquarel·lista de butxaca va reunint amb el temps una col·lecció de més de 2.000 rostres de passatgers, sota el nom Serial Paintings. El photomaton pictòric de Grateau, valors estètics a banda, demostra la necessitat imperiosa de l’individu d’humanitzar el no-lloc. Les instantànies dels companys de trajecte o de desconeguts que esperen el pròxim tren a les andanes són com fotos de carnet revelades amb pintura. Abans de ser retratats, els viatgers eren números dins de la multitud. L’acte artístic els rescata del buit anònim i els atorga trets únics i psicologia concreta. Cada personatge expressa el seu instant anímic, la seva cultura, el seu estil i gustos. Un mosaic humà que cada dia baixa als túnels de l’urbs i intenta no ser absorbit pel forat negre de la unificació.
Caracteritzar títols de transport també forma part de les atribucions del disseny gràfic. Entre els anys 1994 i 2001, l’estudi de comunicació visual Villuendas+Gómez (integrat per Pilar Villuendas, Josep Ramon Gómez i Alícia Gómez del Moral) ideen 100 bitllets, dividits en sèries temàtiques, per a l’empresa TMB (Transports Metropolitans de Barcelona).
Aquest centenar de bitllets, que celebren èxits culturals tan remarcables com l’Any Gaudí o l’Any del Disseny, materialitzen que l’objectualitat lúdica pot estar al servei d’un document utilitari. Extreure les coses de context amb un joc imprevist és una de les estratègies de la poesia visual i, per extensió, del surrealisme. Col·locar l’objecte en un pla que no li pertoca promou complicitats amb l’espectador. Els bitllets de Villuendas+Gómez apel·len a la memòria col·lectiva i al sentit de pertinença. Durant quasi una dècada, els usuaris del transport públic de Barcelona s’endinsen a les catacumbes del metro amb targetes de viatge a la mà, on s’hi reconeixen fragments de l’arquitectura gaudidiana, paisatges urbans o utensilis d’ús comú com un clip, una molla metàl·lica o un segell de goma. Imatges que acompanyen el viatger com fetitxes icònics per un recorregut massificat. Per a no desaparèixer com a individu, cal penetrar a l’interior del no-lloc amb aquells elements estables de l’exterior. Els dissenys dels bitllets de Villuendas+Gómez tenen un objectiu semblant a les pintures figuratives de l’inefable Luc Grateau: humanitzar allò que no és ben humà. Amb els mètodes de cada disciplina, ambdues propostes intenten acostar la ciutat a la gent i fer-ne un espai de convivència amb molta més temperatura. Combatre l’alienació amb bellesa és un bon començament.
DISSENY 