A la boja dècada del 1920, la imprevisibilitat en els sistemes complexos es manifesta amb l’aparició de les flappers. L’aleteig alliberador d’algunes dones dels Estats Units produeix un huracà de canvis en els costums de la societat occidental. L’estètica flapper representa un dels primers intents d’emancipació femenina. Les partidàries acèrrimes d’aquest estil de vida –mig militant, mig de moda– s’abillen de manera andrògina, amb cabells curts, maquillatge intensiu, barret de campana i faldilles per damunt del genoll. Algunes, fins i tot amb pantalons. Són dinàmiques. Es posen roba interior moderna, practiquen la llibertat sexual i decideixen sobre el seu cos. Surten de nit, fumen, beuen, escolten jazz o ballen el xarleston fent giravoltar llargs collarets de perles. Un escàndol intolerable per al sector més purità i reaccionari de l’època.
L’il·lustrador d’origen alemany Frank Xavier Leyendecker, a la portada de la revista Life del 1922, ofereix una versió poc radical de l’estereotip de la dona del moment. A The Flapper, hi distingim una noia-insecte vestida amb transparències. Els seus braços oberts es fusionen amb superbs atributs de lepidòpter. La papallona sembla que surti de la crisàlide dels convencionalismes de gènere on romania atrapada i, amb una sensualitat alada, està llesta per emprendre el vol. És una imatge d’erotisme de saló. Una icona ensucrada i decorativa que no resumeix en absolut l’autèntic esperit flapper, molt més reivindicatiu, però sí que il·lustra els nous aires que bufaven després de la primera guerra mundial. Les dones urbanes treballen fora de casa. Guanyen els seus propis diners, gestionen la seva existència, es permeten capritxos i no volen ser com les mares i les àvies.
Relacionar els elements femenins amb el vol d’un ésser viu ve de lluny. Per als presocràtics de l’antiga Grècia, la paraula Psigé significava “papallona”. Després, s’empra per a definir l’alè primordial que belluga totes les coses. Es creia que quan algú es moria, l’ànima abandonava el cos convertida en papallona. El símbol Ѱ (Psi) és la lletra de l’alfabet grec que suggereix el dibuix estilitzat d’aquest insecte. Moltes cultures recreen en el seu imaginari una entitat femenina que ultrapassa el món terrenal i vola cap al més enllà. De bon començament, la psicologia era la matèria que estudiava els assumptes de l’esperit i al cinema francès contemporani abunden les ànimes en pena i els conflictes psicològics.
Le bonheur (La felicitat) és una pel·lícula del 1965 de la directora Agnès Varda, integrant de la Nouvelle vague, un corrent cinematogràfic aparegut a França als anys 50, que defensa la labor creativa del director i defuig els tòpics comercials. L’argument narra amb mirada feminista l’asimetria d’un triangle amorós que acaba derivant en tragèdia. Una reflexió sobre la fràgil naturalesa humana, apte només per a convençuts de les obres de culte. El cartell polonès que anuncia el film, dissenyat per Eryk Lipinski el 1966, potencia amb encert aquesta sensació de fragilitat. Una papallona, com si fos un ocell, resta tancada a una gàbia. La presó domèstica ha perdut els barrots del mig. La papallona fugiria si no tingués l’ala dreta esquinçada. Hi ha la llibertat a tocar i no pot alçar el vol. L’al·legoria rau en què el pretèrit de cadascú condiciona el seu present. Com ja passa a bona part dels cartells polonesos històrics, la imatge predomina per damunt de la lletra. Els cossos tipogràfics es minimitzen fins arribar a l’antilectura. Una curiositat: el nom del cartellista es retola amb més grandària que la dels actors que protagonitzen la pel·lícula. El que importa és l’essència pura del missatge sembla dir-nos Lipinsky i tota la resta cal entendre-ho com a informació d’importància relativa. A la meva entrada de blog El crit de les cuixes, analitzo amb profunditat aquesta manera heterodoxa de plantejar la comunicació visual, tan autòctona del cartellisme de Polònia.
Mesos més tard del dramàtic cartell de Le Bonheur, una altra papallona peculiar s’enganxa a les parets de la primavera barcelonina. El març del 1968 s’inaugura la III Semana de Cosmética y Perfumería al Palau de las Nacions de Montjuïc. Són els anys iniciàtics de les fires i congressos que intenten projectar la ciutat a l’escena internacional. El disseny del cartell que publicita l’esdeveniment corre a càrrec de l’estudi Ribas i Creus (Ramon Ribas i Pere Creus). Al grafisme corporatiu de la setmana cosmètica, una papallona duu un rínxol al cabell que recorda els arabescos fantasiosos dels pentinats de les noies flapper. El seu cos se suavitza amb terminacions de voluta. Les celles s’enlairen com les antenes d’un capitell dòric. La figura, seriosa i displicent com un mascaró de proa que navegués per oceans de perfum, reuneix l’exuberància del maquillatge dels anys vint i les reminiscències ornamentals de l’arquitectura hel·lenística.
No tothom especula amb la papallona com a símbol de la bellesa o de l’ànima. El pintor rus Vladimir Kush té una obra titulada Winged Satellite. Aquest artista, amb influències del surrealisme de Salvador Dalí, converteix el nostre amable invertebrat en un model de l’enginyeria de ciència-ficció. Les ales de l’insecte perden la seva subtilitat ancestral i es transformen en brunyits plafons fotovoltaics que aprofiten l’energia del sol. Som a una altra dimensió. El vol ja no es formula a escala humana, sinó seguint l’òrbita del planeta. El lepidòpter esdevé un gran ull que tot ho vigila des de l’espai. Ni tan sols Orwell va predir que la natura s’allistés a la causa dels espies. La visió del quadre de Kush ens instiga a sospitar de la papallona del jardí i a contemplar les flors que neixen a cada instant amb desconfiança. Potser un aleteig eteri amagui una càmera i uns pètals, sense malícia aparent, siguin en realitat orelles de micròfons ocults que escolten les nostres paraules i els nostres silencis.
DISSENY 