La hipèrbole és una figura retòrica que consisteix a exagerar de manera deliberada un missatge. Un dels girs hiperbòlics més llegendaris de la literatura cal atribuir-lo al genialíssim Francisco de Quevedo quan, sense despentinar-se i amb tota la impertinència de que era capaç, proclama: Érase un hombre a una nariz pegado. Si a homes de nassos ens referim, el pintor manierista Giuseppe Arcimboldo se les enginyava per a convertir un apèndix nasal en un carabassó una pera o una perdiu. Arcimboldo podria esdevenir el sant patró dels verdulers i els venedors de viandes. Alguns dels seus quadres ja van ser utilitzats –si mal no recordo– per a una campanya publicitària dels Mercats de Barcelona.
La representació de rostres humans amb elements que no pertanyen a l’anatomia resulta un joc visual tan antic com la mateixa capacitat de distingir formes que s’assemblen a altres formes. Leonardo da Vinci ja reflexiona sobre la importància d’aquesta imaginació relacional quan aconsella fixar-se en els universos plàstics que suggereixen les taques d’humitat de les parets o la contínua metamorfosi dels núvols en el cel. Quevedo, Archimboldo i Leornardo, entre d’altres, estableixen les bases del que més endavant s’anomenarà surrealisme artístic i literari.
Jacint Domingo, Jacint Pau per als amics i col·legues, és un dissenyador gràfic amb sentit de l’humor. Durant dos anys, afronta el difícil repte de dissenyar rostres amb caràcters tipogràfics. Els seus retrats, ara reunits, exposats i editats amb el títol de Tipus carisgràfics, Les cent i una cares de la tipografia, són un elogi a aquell mètode murri de Con un 6 y un 4, aquí tienes tu retrato: juguesca dibuixada de quan érem petits i que, segons assegura el mateix autor, ens feia sentir tan grans. Aquesta recuperació de l’esperit de la infantesa presideix l’actitud amb què Jacint Domingo aborda els seus dissenys carisgràfics. Contemplem un joc on hi ha llibertat i rigor. Només dues famílies tipogràfiques estan convidades a aquesta festa de lletres. Tots els retrats es componen amb els caràcters Garamond i Franklin Gothic. El dissenyador juga amb l’ànima inquieta i la passió pròpies d’un nen, però ho fa també amb la sobrietat estricte d’un tipògraf d’abans. Les regles dels tipus clàssics de metall marquen la pauta als moderns tipus de metall virtual.
Un mosaic humà habita els Tipus carisgràfics. Com en una avinguda molt transitada de la tipografia, desfilen cares reconegudes, rictus familiars, actors famosos, arquetips socials, gent dels oficis o fesomies que surten de l’imaginari i del contacte directe amb el carrer. No són ben bé retrats, sinó idees, conceptes, divertiments. Síntesis de l’absurd humorístic que treballen amb l’exageració dels tòpics acceptats i es manifesten com a caricatures satíriques d’uns personatges reals o ficticis.
L’escriptor francès Víctor Hugo afirmava que el riure era el sol que feia fugir l’hivern del rostre humà. Les carisgrafies jocoses de Jacint Domingo s’orienten en el mateix sentit. Busquen el somriure de l’espectador en un estiu perpetu de jocs visuals, però no un somriure complaent i mecànic, sinó un somriure meditatiu. L’univers lúdic del nostre dissenyador ens situa dins del mestissatge cultural i antropològic. Cada personatge és una cara de l’immens poliedre de la condició humana. En aquesta diversitat de rostres de múltiples orígens i procedències, els signes tipogràfics es transformen en expressions dotades de psicologia.
Des del 23 d’abril fins al 25 de maig del 2015, es pot gaudir de l’exposició Tipus carisgràfics al Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya (carrer Paradís, 5, de Barcelona). El dia 29 d’abril, a les 7 de la tarda, es presenta el llibre de carisgrafies de Jacint Domingo, amb disseny i edició de l’estudi Ygrega, també a la seu del Col·legi. Aconseguir un exemplar d’aquesta joia gràfica hauria de ser un dels objectius prioritaris de la setmana. La bona tipografia i els bons tipògrafs bé s’ho mereixen.
DISSENY 