Another Brick in the Wall, Part 2, de Pink Floyd és la cinquena cançó de l’àlbum doble The Wall (1979) i la segona on s’hi diu la paraula “mur”. La seva lletra emet un missatge crític amb el sistema educatiu britànic dels anys 50, més preocupat per la disciplina que per les virtuts de l’eficàcia pedagògica: no necessitem cap educació, no necessitem cap control mental, ni sarcasme obscur a l’aula, professor deixa els nois en pau, escolta professor, deixa’ns en pau, al cap i a la fi només ets un altre maó a la paret. Considerat el millor LP del grup anglès de rock progressiu i un dels més venuts de la història de la música, The Wall significa l’alineació defensiva de l’individu en un món que no entén, ni s’hi sent identificat, ni n’accepta les normes.
La psiquiatria convencional i la indústria farmacèutica, propenses a les solucions químiques per a tot, no van contemplar aquests individus díscols com a rebels, sinó com a persones amb problemes psíquics que no saben integrar-se com cal en la societat. Ben entrada la dècada del 1960, es popularitza el consum dels antidepressius i la festa del gran negoci de les pastilles encara continua. El 1974, cinc anys abans de la publicació del disc The Wall, un altre mur enigmàtic apareix a l’escena iconogràfica. L’estudi Ribas i Creus (Ramon Ribas i Pere Creus) dissenya una col·lecció de 4 impresos per a un ansiolític dels Laboratoris Sandoz. A les cobertes, resoltes amb fotografies de casalots abandonats de Sarrià i Vallvidrera, s’hi metaforitza els símptomes destructius de la psicosi i la depressió. Pere Creus concep la idea i capta les imatges amb la seva càmera Rollei.
Aquestes presentacions de producte tenen una peculiaritat. No hi ha cap mena de presència humana. La publicitat farmacèutica dels anys 50, 60 i 70 es caracteritza per les representacions antropomòrfiques. Ja sigui en il·lustracions, dibuixos, grafismes, collages o fotos, les figures de l’home o de la dona –de manera total o parcial– gairebé sempre són utilitzades per a les al·legories de la comunicació publicitària. Ribas i Creus introdueixen la novetat d’un plantejament abstracte. Els conflictes i tràngols del pacient mèdic es descriuen a través d’espais urbans en declivi. En el psicoanàlisi, la casa s’associa al cos i, en especial, als estrats de la psique.
Cada fotografia dels impresos d’Etumina narra una història. El mur amb vidres incrustats de la primera foto impedeix la sortida i dóna fe que els laberints del cervell resulten tortuosos i tallants com arestes cristal·lines. La finestra rònega de la segona instantània assumeix el paper de retícula desestructurada del raciocini, amb forats negres del subconscient, que la imaginació vol que componguin els ulls i la boca d’un rostre que, amb crit inoïble, demana auxili. A la tercera foto, trossos esfondrats del sostre de la mansió castigada per l’oblit sobresurten per la porta entreoberta, com uns traumes sense nom que amenacen amb envair-ho tot. Les cadenes de la quarta instantània connoten les interconnexions d’un teixit neuronal: una teranyina metàl·lica que enganxa i esclavitza la ment amb idees fixes, amb obsessions, i de la qual esdevé difícil fugir-ne.
En els últims lustres, la fascinació pels llocs abandonats augmenta. Fins al punt que s’instaura un nou subgènere fotogràfic anomenat abandoned. Fotògrafs amateurs i professionals van a la recerca i captura de finques, edificis, pavellons hospitalaris, benzineres, fàbriques, polígons i qualsevol superfície sense habitants, on s’hi palesi la decadència i el pas inexorable del temps. Allò que fou i ja no és ha exercit un magnetisme irresistible en totes les cultures. Els recintes i objectes que sobreviuen a la descurança són com fòssils emocionals impregnats de l’esperit dels seus antics amos. Fotografiar-los equival a congelar l’agonia de la desaparició i convertir-los en protagonistes d’una relectura poètica.
La nit del 9 de novembre del 1988 cau el Mur de Berlín. Ningú no s’esperava. Un tros del perímetre de formigó armat que separava les dues Alemanyes va resistir l’eufòria de l’enrunament. Ara es recicla en simbòlic espai expositiu a l’aire lliure. L’East Side Gallery aplega les obres d’un centenar d’artistes. Un art a la intempèrie, tan efímer per força com una casa abandonada que pateix els efectes de la meteorologia. Un cementiri artístic on no perdre la memòria dels desapareguts. Hi ha qui pensa que les ànimes dels que no van aconseguir saltar la tanca del teló d’acer viuen sota les pintures i graffitis.
DISSENY 