Poc sospitava el caminant, que enfila amb dificultat l’abrupta zona verda, que fins i tot en dissabte hauria de recordar els mites clàssics i acabaria el matí convertit en un Teseu visual. A una roca del Turó de la Rovira, hi ha una imatge que atrapa l’atenció. Un graffiti gairebé ocult entre les plantes i arbres, descolorit pels efectes erosius de la climatologia, es presenta a la mirada curiosa. Es tracta de la representació d’un laberint circular. Qui s’ho mira no encerta a concloure si el dibuix és fet a mà o amb plantilla. Els diagrames laberíntics de forma rodona apareixen, que se sàpiga, al segle VII abans de Crist i es pensa que són mapes simbòlics del Laberint de Creta. Aplicats a les monedes i altres utensilis, resultaven un talismà protector per a no perdre’s en la ruta cap al desconegut. Cal agrair molt aquest grafitti d’autoria anònima. Amb la seva influència benèfica podrem recórrer, sense geolocalitzador i segurs de no equivocar-nos d’itinerari, el circuit de les muntanyes de Barcelona.
A qui sí li agradava extraviar-se entre passadissos llibrescos era a Jorge Luis Borges. L’escriptor de Buenos Aires entenia que el paradís, en el cas de que existeixi, havia de ser algun tipus de biblioteca. Borges visualitza els corredors que componen les prestatgeries dels llibres com un laberint infinit del saber. Endinsar-se a misteriosos recintes tancats manifesta la imperiosa necessitat humana de descobrir. En un sentit al·legòric, entrar al laberint significa combatre l’interrogant que devora certeses i sortir-ne viu gràcies al fil màgic de la cultura. La torxa de l’alfabetització il·lumina les ombres de la ignorància i fa que el coneixement es transmeti amb una línia de continuïtat. Aquesta sembla la filosofia de treball del dissenyador Enric Jardí a l’hora de construir el seu One line alphabet, un abecedari de laberints que s’interconnecten amb el mateix fil amb que s’estructuren. El cabdell d’Ariadna, concebut per a trobar la sortida, es transforma en una metàfora de la globalització comunicativa.
Cada lletra de l’abecedari condensa una lectura múltiple. La vista aèria permet percebre el disseny com un plànol, com un mapa. El criteri imaginatiu vola. Es pot creure que escrutem el nucli d’una ciutat, el clos vegetal d’un parc, l’arquitectura d’un edifici, la placa base del mòbil, el neó d’un motel de carretera o el teixit encefàlic d’una espècie exòtica. Tot funciona amb el mateix principi. Hi ha, com en els laberints, un trajecte dual que es desenvolupa en els dos sentits del recorregut.
L’One line alphabet d’Enric Jardí no només és un experiment tipogràfic que revisita amb esperit constructiu l’hàbitat llegendari del minotaure, sinó que també adquireix forma de peça impresa. Gràffica en publica el visual book i el comercialitza online. A cada pàgina del llibre, el viatge de la línia contínua traça lletres sobre un fons que varia de color, com si els laberints s’assentessin damunt d’un terra que reflectís la llum canviant de les hores. El cromatisme dels fulls de paper codifica l’espai com a sistema ordenat de les sensacions.
El semiòleg i filòsof Roland Barthes diu que l’únic plaer que proporciona el laberint és entrar-hi, circular pel seu interior divagatori, perdre-s’hi sense respostes i acceptar el repte que suposen els camins tortuosos i la orientació difícil. A l’One line alphabet no hi ha pèrdua possible, ni ensurts. El fil conductor de la sola línia garanteix l’èxit de les transicions. És un joc reglat amb virtuosisme gràfic.
Enric Jardí dissenya un abecedari on les reminiscències mitològiques se solapen amb la idea de connectivitat contemporània. Les lletres no estan imaginades per a formar paraules. No s’hi contempla l’ús del llenguatge escrit. Com passa al món d’internet i de les noves recnologies, hi triomfen els elements iconogràfics. Els laberints de Jardí tenen aspecte i contorns de tipografia, però són imatges amb contingut simbòlic que acaten l’ordre alfabètic. Tothom hi pot escollir la lletra on fer de minotaure. O avançar i recular per les vibracions òptiques que emanen de vocals i consonants. Com suggereix Barthes, hem de delectar-nos amb la senda oberta. Estirar aquest elèctric fil d’Ariadna que ens proposa l’Enric i esdevenir amo i ostatge de la nostra pròpia creació mental.
DISSENY 