Somriure sàdic. Expressió satisfeta. El rostre amb esquitxos de sang. Globus oculars i restes orgàniques d’un atroç homicidi als cabells i a la samarreta de ratlles. Just així es presenta en societat Lola Vendetta, una noia de vint-i-pocs anys, creació irreverent i alter ego de la il·lustradora Raquel Riba Rossy. La Lola és una mena de Mafalda que ha crescut i que s’ha imbuït de l’estètica de les pel·lícules del director Quentin Tarantino. Aquella Mafalda original, tira diària de còmic inventada pel dibuixant Quino el 1964, era una nena lúcida, d’esperit reflexiu, no gens optimista i partidària de la no-violència, que s’interpel·lava sobre les coses i palesava en no poques oportunitats la inconsistència de la vida dels adults. La Lola Vendetta també qüestiona els paràmetes convencionals, però a diferència de l’arquetip de Quino no es comporta com una filòsofa passiva. Ella passa a l’acció.
I per a Lola Vendetta passar a l’acció significa actuar com la protagonista de la saga cinematogràfica Kill Bill de Tarantino. Empunyant la katana de rigor, la nostra heroïna es revenja de tot allò que creu injust, incongruent o li molesta. El personatge femení creat per Raquel Riba Rossy esdevé un fenomen d’èxit a les xarxes socials. La seva pàgina de Facebook congrega un nombre remarcable de fans i seguidors. Allí, en plena viralitat, la Lola es defineix com una sicària il·lustrada i s’hi conceptualitza un terme que formula el plaer per la teatralització gore de la noia: Bloodgasm (orgasme de sang). Tota una vampírica declaració de principis condimentada amb litres de quètxup sanguini.
L’exageració i la paròdia cruel omplen les vinyetes del còmic de Raquel Riba Rossy. Si es vol comprar compulsivament a les rebaixes, el millor és assassinar a cops de sabre la teva rival i aconseguir d’aquesta manera la peça desitjada. Per a perdre pes o eliminar greixos, es prescriu el mètode garantit i sense cost d’amputar els braços i les cames de qui té quilos de sobres. L’espassa multiús de la sicària tant funciona per a solucionar una disputa com per a mantenir la línia. Són gags visuals d’una tragicomèdia perversa que s’articula amb imatges teòricament escabroses que, com ja ocorre al cinema de Tarantino, arrenquen de l’espectador la complicitat ambigua del psicòpata que tots portem a dins.
Hi ha un episodi concret on la Lola Vendetta dialoga, bíblia acusadora a la mà, amb el mateix Jahvé i li retreu les injustícies de la creació divina. Les cares de la Lola són un poema: s’hi manifesten els diversos estats d’ànim, que van des de la ira al fàstic, davant de la manca de respostes per part de la deïtat barbuda. La il·lustradora escriu en cada dibuix un memorial de greuges. Feminista incansable, denuncia els rols històrics establerts i l’escassa igualtat de gènere. Per a la nostra heroïna, el déu catòlic no ha mort i el canvi comença per fulminar les lleis del pare celeste, símbol de l’ordre patriarcal encara vigent.
Un altre aspecte que distingeix la figura de Lola Vendetta és el tractament del efectes fisiològics de la feminitat. S’hi coneix l’orgull d’haver nascut dona i la reivindicació antropològica de que les fèmines han estat, des de sempre, el veritable sexe fort. La sang menstrual o l’embaràs són signes d’una cultura de la fertilitat que, al contrari dels ritus dels ancestres, ara sembla ser contemplada amb repulsió i ocultisme. La Lola exposa amb la contundència que la particularitza el dia a dia de l’univers femení. Sense estalviar-nos visions sanguinolentes. No espereu que algú pregunti a què fan olor els núvols. El cicle continua i tot flueix com el líquid vital.
Els humans resultem contradictoris i la nostra sicària il·lustrada, no n’és una excepció. Implacable, perpetra amb rancúnia una carnisseria amb els toreros o ridiculitza els matrimonis religiosos amb una vinyeta hilarant on el televisor i la galleda del motxo es casen en presència de la madrina d’honor, que plora emocionada. Però no té cap inconvenient en mostrar-se sensible amb els dèbils i els oprimits. No tothom acolliria a casa seva els refugiats de guerra com declara a un dels dibuixos. En el fons, al pit de la Lola hi batega un cor sentimental i en la seva escala de valors el sentit de la justícia guanya al sadisme.
I així s’espressa Lola Vendetta. Un personatge complex que sobreviu a les tribulacions de l’existència amb càustiques dosis d’humor. Riba Rossy ha concebut una justiciera amb caràcter que potser arribarà a icona del nou feminisme. Per edat, actitud i idees, dos o tres generacions de noies joves poden sentir-s’hi identificades. Un detall decisiu juga a favor de la sicària tarantiana: la indústria del còmic no va sobrada de propostes femenines potents. Des de que el 1973 Quino renuncia a les historietes de Mafalda, es trobava a faltar una veu de la consciència que fos tan aguda i irònica. Aquest buit sembla que ja s’ha omplert. El discurs de Lola Vendetta és tan esmolat com el tall sempre ràpid de la seva katana.
DISSENY 