Un dels efectes perniciosos d’internet és que l’estupidesa humana pugui viatjar a la velocitat de la llum. La immediatesa com a conducta i la fe cega en tot allò que sigui instantani propicien el desarmament dels conceptes. Expulsada de les nostres vides la pausa cautelosa, els comunicats visuals i verbals es propaguen amb la urgència d’un incendi que ja ens socarrima abans d’encendre’s. Els qui reivindiquem el retorn plàcid a la lentitud no acabem de fiar-nos d’aquestes presses compulsives. Però hi ha moments que l’esperit d’Arthur Rimbaud, poeta que als vint anys ja havia escrit els versos més notables de la seva obra, torna a visitar-nos amb un somriure victoriós. Acceptem-ho. Algunes persones viuen ràpid. Avui, com passava ahir, emergeixen del no-res talents precoços, exòtics animals artístics que despunten amb l’acceleració d’un llampec.
Amb vint-i-dues primaveres d’edat, la fotògrafa i artista visual Flóra Borsi (Hongria, 1993) pertany a aquesta rara fauna de creadors que maduren a ritme vertiginós. Les seves imatges pivoten al voltant de la difícil relació entre cos i ment. És un univers de gran força psíquica. Somnis, fetitxisme, fantasies obscures, emocions complexes, fragilitat del jo davant d’un món incomprensible. Max Ernst pensava que a la bogeria cruel dels poderosos calia oposar la follia indòmita dels artistes. Flóra Borsi estructura la seva alienació amb idees brillants i virtuosisme digital. Observem una proposta que s’interroga sobre el desconcert de l’ego a través d’un enginyós sentit de la feminitat. Un art de desitjos ocults i pulsions secretes que no dubta a estirar-se, públicament, al divan del psicoanalista.
Les fotografies de Flóra Borsi es caracteritzen per la densitat conceptual. L’escenografia, les llums, els cromatismes, les atmosferes, s’adapten a allò que es pretén comunicar en cada instantània. Això és del tot comprovable a la sèrie d’autoretrats Animeyed. Sis noies, la mateixa Flóra transmutada, estableixen un vincle ocular amb un gat, un colom, un conill, un ofidi i dos peixos. Hi ha una simbiosi entre humanitat i zoologia. Els ulls dels animals completen la mirada de les noies i tan poderós esdevé aquest encaix que les figures femenines es mimetitzen amb els colors, aspecte i psicologia de les diferents espècies. Híbrid bestiari emocional que s’expressa amb l’estil dels retrats manieristes. No som lluny de contemplar sis princeses d’Eboli del segle XXI. Un sol ull humà ens escruta en cada rostre oníric.
Josep Vicenç Foix, al seu poema És quan dormo que hi veig clar, proclama: Amb una agulla saquera mato el monstre que no dic. Flóra Borsi no elimina els monstres, sinó que els treu a l’exterior. Com els surrealistes històrics, l’artista nascuda a Budapest s’adona de la importància de l’inconscient en el fet artístic. El conjunt de fotos Des monstres ho certifica. Amb la tècnica mil·lenària de les ombres xineses, els cossos i els tuls translúcids recreen formes misterioses, atàviques. Éssers alats o antics dimonis es dinamitzen com una cal·ligrafia d’alfabet encara per desxifrar. Les anatomies i teixits semblen perfilar-se amb la tinta d’un pinzell sucat als abismes de la ment.
Segons Carl Gustav Jung, l’ombra manifesta aquella personalitat amagada, reprimida, d’estatus inferior i culpable que, en les darreres ramificacions, derivaria cap a un retorn a l’animalitat. Els símbols típics de les tenebres individuals i col·lectives són les serps, dracs, quimeres, satanassos i altres icones malèfiques. A Des monstres s’integra tot aquest imaginari ancestral, que s’origina en els temors antropològics de l’homo sapiens.
L’art contemporani transgredeix la relació tradicional entre artista i obra. En una de seves manifestacions més agosarades, la perfomance, la pròpia anatomia del creador es converteix en objecte artístic. També en subjecte. Ja no s’ambiciona un plantejament estètic durable que lluiti pel pòdium de la posteritat, sinó exhibir una actitud amb un acte efímer que, com a molt, es fotografia o es filma. A la dècada del 1970, Stuart Brisley es capbussa a un dipòsit d’aigua i s’aguanta la respiració fins a quasi ofegar-se. El motiu era tensionar l’individu situant-lo en un àmbit extrem. Distorsionar-ho tot amb un suïcidi fictici, amb un baptisme ateu, que es mostrava com un ritu de rebel·lia i originalitat.
Flóra Borsi, a les quatre imatges d’Asphyxia, reprèn aquesta estratègia de l’ofec existencial. La distingim endinsant la cara en el medi aquàtic, com si es volgués endur unes fotos de carnet d’identitat per a ser reconeguda en una realitat paral·lela. La refracció del líquid modifica els trets facials i els transforma en una màscara expressionista. Gestualitat transfigurada que s’instal·la en una bombolla, en un úter metafòric a la recerca dels reflexos del període prenatal. Els cabells es tornen algues que es belluguen. Igual que a l’escena de la dona al cotxe submergit al fons del riu de la pel·lícula The Night of the Hunter (1955).
Venim del líquid primordial. L’aigua, element creador i destructor, esdevé un bon mirall per a plasmar el narcisisme introspectiu. Flóra Borsi és una caçadora d’instants que fugen de l’ordinari. Una depredadora visual que dispara la seva càmera amb la punteria d’una mirada de subsòl. S’interna als espais recòndits de la psique i n’extreu imatges projectives que ajuden a l’autoconeixement. Immersions mentals que són com làmines del test de Rorschach, passades pel Photoshop, on l’artista i els espectadors exploren les zones més profundes del misteri.
DISSENY 