Des dels vint anys la il·lustradora Paula Bonet viu enamorada d’un home baix i enèrgic, d’idees clarividents i sensibilitat versàtil: François Truffaut. El cineasta parisenc, mort el 1984, s’ha convertit per a ella en un autèntic gurú espiritual. Films mítics com Les Quatre Cents Coups, La peau douce o Fahrenheit 451 esdevenen sagrades peçes de culte per aquesta autora de Vila-real (Castelló). Sorprèn una mica que una persona nascuda el 1980 conegui Truffaut i encara més que li entusiasmin tant les seves pel·lícules. Gairebé tot en la Paula sembla atípic i vertiginós. En a penes quaranta-vuit mesos passa de ser una dibuixant poc coneguda a transformar-se en un dels noms de referència de la il·lustració d’avui. Un ascens meteòric que té els seus riscos. Sortir de l’anonimat i arribar a la cúspide de l’aparador mediàtic requereix alguna cosa més que talent. Cal un cervell ben moblat per a digerir l’èxit i tornar-se immune a les enveges i als plagis.
Les obres de Paula Bonet agraden al gran públic. I molt. Els admiradors li segueixen la trajectòria amb fidelitat i hi ha qui roba dels murs els pòsters fets per ella per endur-se’ls a casa, en un acte inequívoc de fetitxisme gràfic. Les alumnes dels cursos d’i·lustració de les escoles d’art i disseny somnien amb triomfar a l’estil Bonet. Fins i tot un senyor de Texas es tatua al cos un dels seus autoretrats. A voltes la fama presenta aspectes anguniosos. No ha de ser gens còmode saber que la teva cara és a la pell d’un perfecte estrany. Però, ¿quines són les causes de l’acceptació majoritària dels personatges femenins creats per la il·lustradora castellonenca? Paula Bonet explota el mateix mètode narratiu que Trufautt. Els films del director s’inspiren en episodis biogràfics i parlen dels temes que el turmentaven. Bonet, com el cineasta, il·lustra les circumstàncies viscudes, les pulsions, els traumes, els anhels. Allò intangible que bull dins de l’ànima de l’artista i que necessita emergir com un guèiser alliberador.
Els dibuixos de Paula Bonet són un vehicle per a l’autoconeixement. No hi trobarem metàfores visuals complexes, ni una estilització massa intricada de les formes. A primera vista, tot comença senzill. Com un apunt ràpid de la quotidianitat emocional. Les seves heroïnes il·lustrades duen el coloret de la timidesa eterna als pòmuls. Noies vergonyoses que acluquen els ulls, que ploren, riuen o criden. Que expressen sentiments. Noies que palpiten amb la intensitat de l’existència. Noies que sempre s’enrojolen. Els cercles vermellosos de les seves galtes agafen tanta magnitud que al final ja no es perceben com a signe de timidesa, sinó com un hematoma sanguini, com la marca d’una bufetada del destí. Es produeix un desplaçament anímic: la tristesa aflora. Les noies tímides deriven en rostres ferits, en personatges dramàtics d’un epíleg agredolç. Igual que les protagonistes, fortes i febles alhora, de les pel·lícules de François Truffaut.
Paula Bonet acostuma a acompanyar els dibuixos amb textos escripturats. Es tracta de confidències, descripcions emotives, propòsits de conducta o poemes breus que pretenen reforçar el missatge de les composicions. No és infreqüent que els traços de la cal·ligrafia d’aquestes frases emergeixin dels cabells de les figures femenines. Els atributs capil·lars es transmuten en arrels aèries de mots, en vegetacions literàries que creixen a la recerca de la pròpia identitat. Paraules al servei d’un despullament psicològic, on l’autora manifesta amb aparent franquesa els seus conflictes i interessos culturals. Plasmar el món femení sense caure en tòpics continua essent el quid de la qüestió de les dones artista.
La nostra il·lustradora ha d’enfrontar-se a uns dilemes idèntics als que ja havien experimentat la dadaïsta Hannah Höch o les pintores Frida Khalo o Paula Rego: emanciparse del model patriarcal i explorar camins artístics alternatius al predomini de la mirada masculina. Les cròniques de l’art i la concepció del que era femení o no han estat tradicionalment en mans del criteri dels homes. Les dones en quedaven al marge i havien d’assumir a la força una imatge estereotipada d’elles mateixes, que moltes vegades no es corresponia amb la realitat diària. Abolir aquest monopoli masculí, que dura mil·lennis, és el primer pas cap a la creació d’uns universos plàstics que representin les distintes i múltiples feminitats.
Podria considerar-se una paradoxa que l’ídol intel·lectual de Paula Bonet sigui un home. Però François Truffaut no mirava ni s’emocionava ben bé com un home. Almenys no com un home convencional. La il·lustradora coincideix amb el cineasta en la fascinació per determinades temàtiques. La petjada inesborrable de la infantesa, l’abandonament caòtic, la solitud, les difícils relacions interpersonals o la bellesa i la poesia com a elements bàsics de supervivència íntima. El 2015, la Paula publica el llibre definitiu que exposa la mitomania que sent per Truffaut. Es titula 813 i esdevé un homenatge il·lustrat que s’interna en l’obra del realitzador de la Nouvelle vague, moviment cinematogràfic aparegut a França a la dècada del 1950.
Els nexes entre François Truffaut i Paula Bonet entren en el terreny de les curiositats. Si la nostra il·lustradora hagués nascut a París quaranta anys abans del que ho va fer, potser hauria participat en algun film de Truffaut. Les seves faccions tenen una retirada a les de Catherine Deneuve de jove. La Deneuve fou una de les actrius venerades de la Nouvelle Vague i la seva germana, la Françoise Dorléac, protagonitza La peau douce a les ordres de Truffaut. Quan parla d’influències a les entrevistes que concedeix, la Paula no s’hi està de dir que aquesta pel·lícula l’ha marcat molt.
A La peau douce, com sovinteja a una part de la filmografia de la Nouvelle Vague, s’hi descriu un triangle amorós que acaba malament. Són històries que mostren amb duresa l’irresistible poder de seducció de les relacions destructives. Els amants que s’uneixen a aquests triangles fatals no poden escapar-ne. L’idil·li els xucla com un forat negre. No hi ha altra elecció que sucumbir-hi i desintegrar-s’hi amb totes les conseqüències. Truffaut deia que el cinema és un art d’actrius. Per a ell, les dones significaven el centre de l’acció, el nucli de l’argument. Es posava en la pell de les protagonistes de les seves pel·lícules i sabia reflectir i estetitzar amb vigor el batec vital de les persones addictes a les passions abismàtiques. Éssers extrems que, com els personatges retratats per la Paula Bonet, duen escrit al rostre els efectes de les ferides de l’amor.
DISSENY 