L’arquitecte Le Corbusier creia que les quatre funcions d’una metròpoli són viure-hi, treballar-hi, divertir-s’hi i desplaçar-s’hi pels carrers. Tothom qui resideixi en una ciutat constata que aquesta simplificació, que potser ha valgut per als principis filosòfics dels estudis d’arquitectura, no té mai en compte la naturalesa imprevisible del factor humà. Les aglomeracions metropolitanes guanyen caràcter amb els usos i costums de la gent que hi habita. L’escriptor Italo Calvino, a l’obra Le città invisibili, bateja cada nucli urbanístic amb noms de dona. Sovint les ciutats es mesuren amb criteris subjectius: apareixen als ulls del viatger com un teatre captivant d’edificis i artèries, que s’ha de conquerir amb tots els sentits. L’anatomia de l’urbs pot convertir-se per a l’individu en trànsit en objecte de desig, en territori de perplexitats on paga la pena entrar-hi i explorar-ne les contradiccions.
El fotògraf Jordi Nebot fa de taxista a Barcelona. La feina de conductor li permet recórrer la ciutat i examinar-la des d’un punt de vista únic: el d’un creador que utilitza els itineraris per a reflectir d’una manera peculiar les escenes de la dramatúrgia urbana. Des de l’any 2013, Nebot treballa en la sèrie fotogràfica Taxigrafies. Com el seu títol suggereix amb intel·ligència, es tracta d’una col·lecció d’instantànies captades amb la càmera dins d’un taxi. El vehicle es torna observatori ambulant. El taxista-fotògraf reconeix el paisatge de les vies públiques i hi atrapa moments fugaços de l’activitat al carrer. El trajecte és la gènesi de la mirada. Cada adreça, cada zona que es visita, resulten una promesa de curiosos impactes visuals. El parabrisa i les finestres de l’automòbil delimiten l’enquadrament de les imatges. El paspartú on es manifesta l’atzar.
La trajectòria fotogràfica de Jordi Nebot inclou altres projectes notables. Barcelombres és una iniciativa que fa convergir fotos de siluetes obscures amb textos de Miquel Bauçà. L’interès de Nebot per la lírica es corrobora amb el blog que dedica a Joan Vinyoli. El fotògraf il·lustra alguns poemes del poeta amb fotografies de paisatges de natura i interiors de cases, que treuen a la llum l’essència misteriosa dels versos. A les Taxigrafies, també hi advertim aquesta alenada poètica que sembla un segell identitari de les propostes de Nebot. Però no només de poesia viu l’home. Els documents fotogràfics del taxista recullen així mateix una bona dosi de crítica social i una contínua recerca de la paradoxa.
Les Taxigrafies de Nebot transformen la ciutat en un experiment artístic, en una representació aleatòria on objectes i persones actuen de figurants involuntaris. Visualitzem imatges capturades al vol de la ironia i del sentit de l’oportunitat. El missatge se subordina totalment a les coincidències. A la fotografia Promotor immobiliari, Jesús i el temple de la Sagrada Família s’ajunten per a demostrar que els fills dels déus construeixen babèliques mones de pasqua. Una dona sense sostre seu davant de l’aparador d’una botiga de llenceria a Intimíssim. La misèria s’hi plasma com una desgràcia íntima, secreta, quasi inoportuna, en comparació a l’exhibicionisme eròtic dels cossos perfectes. Barcelona és bona si la bossa sona, i si no sona, la intempèrie és la llar d’acollida dels desvalguts.
Per a Nebot, circular per la jungla d’asfalt significa enlluernar-se amb els reflexos d’un entorn sense tedi. Els vidres dels immobles i les escaparates dels establiments creen realitats paral·leles difícils d’ignorar. A la foto Can Colapi, un rostre majúscul es projecta en el joc de miralls i somriu amb la bonhomia d’un gegant de l’urbs. Les temàtiques d’Al·lucinació i Metropolis comparteixen la idea fixa dels maniquins. Una idea que es repeteix al llarg de les dècades. Des dels surrealistes i Giorgio de Chirico fins a cançons de Jaume Sisa o del grup gallec Golpes Bajos. El fetitxisme històric que hi ha al voltant d’aquestes figures inanimades potser s’expliqui en la necessitat de donar sortida als impulsos inconfessables del subconscient. El cos passiu i impertèrrit dels maniquins instiga a manipular-los sense dilemes de cap tipus. L’anhel de domini absolut reuneix Eros i Tànatos. La fantasia sexual divaga amb l’obediència muda d’unes estàtues prefabricades que atrauen amb l’encarcarament de la mort.
Si es dilaten les fantasies, se’ns revela que Lewis Carrol i Walt Disney són els nostres veïns. La ronda per un barri obrer fa que recuperem el temps de la infantesa a Alícia, una instantània que exalta aquell període de nous estímuls on encara era possible bocabadar davant d’una atracció de festa major. L’arbre màgic de Carroll ha estat substituït per un artefacte infable amb dibuixos del Mickey Mouse o el Goofy, però tot i aquesta gran pèrdua simbòlica el dubte de la nena retratada és idèntic al de la protagonista del país de les meravelles: hi entro o no hi entro? Els intents ben intencionats de reconciliació de contraris fructifiquen a Diàleg. Dues monges, una amb hàbit blanc i l’altre negre, parlamenten sota d’un arc de mig punt. Es diria que les forces de la claror i la fosca, del bé i el mal, pacten les clàusules de la treva. L’apocalipsi no es produirà avui.
La taxigrafia Les Glòries Catalanes posa l’èmfasi en què l’arquitectura del futur se sustenta en els esfondraments urbanístics del pretèrit. Les ciutats aprofiten i reaprofiten el sòl com un conreu intensiu de ciment amb afany de lucre. A la soferta Plaça de les Glòries de Barcelona, s’hi ha construït i deconstruït tantes vegades, que la matemàtica ja n’ha perdut el càlcul. El formigó esmicolat i els filferros de les seves ruïnes cícliques tenen un aire de conjunt escultòric informalista. Un dels fragments podria instal·lar-se sense vergonya ni complexos al terrat de la Fundació Tàpies. L’urbanisme contemporani ha aconseguit un repte impensable. Que les desaparicions posseeixin més categoria que les aparicions.
Jordi Nebot disecciona la ciutat i n’ensenya les múltiples cares. Les seves Taxigrafies són un reportatge sensorial que exhibeix les esquizofrènies i conflictes d’un territori comprimit entre mar i muntanyes. El fotògraf ens parla de la Barcelona que estima i odia, de la idiosincràsia dels espais i de l’absurd dels desespais, de la fauna humana que hi pul·lula, amb els seus universos personals, amb els seus contrastos ètnics i sociològics a l’era de les noves tecnologies. Nebot inspecciona aquesta amalgama, aquesta olla a pressió que pateix diàriament com a taxista, i hi sap descobrir la bellesa que s’oculta en els fets anecdòtics. La foto Veient-les passar, una mena de vanitas humorístic amb esquelet i transeünts ben vius, defineix la feina de qui empunya una càmera: aturar el tempus fugit amb mirades indiscretes.
DISSENY 