La frase més arxiconeguda del Libro rojo de la publicidad (1993) de Lluís Bassat diu que una tanca publicitària ha de ser un crit a la paret o un cop de puny a l’ull de l’observador. La fe en la contundència visual i verbal fa que Bassat afirmi, religiosament, que les idees mouen muntanyes. Uns anys abans, els artistes del Pop art també es deixaren seduir pels mastegots de les imatges tòpiques del consumisme i dels mass media com a motor de les seves obres. Però resulta discutible posar en el mateix sac el tedi repetitiu de les fotocòpies acolorides de Warhol i les audaces creacions de Robert Rauschenberg o Richard Hamilton. Com tampoc no sembla homologable el Pop Art de factura nord-americana o britànica i aquell que es produeix al sud d’Europa. Cada país i cada autor presenten signes distintius propis.
A l’arc mediterrani, els millors protagonistes del Pop art són els llevantins Rafael Solbes (1940-1981), Manolo Valdés (1942) i Juan Antonio Toledo (1940-1995), que signaven amb el pseudònim d’Equipo Crónica. Acaba de clausurar-se, a la seu de la Fundación Bancaja de València, una ambiciosa exposició retrospectiva d’aquest col·lectiu artístic. Durant tres mesos, s’hi han exhibit 165 obres de les diverses etapes del grup, que corroboren el que ja es pressentia: no es pot entendre el recent art contemporani sense els quadres i escultures d’aquest trio de pintors, mordaços i heterodoxos, que estratifiquen els fragments de la realitat i els transformen en actes de consciència social i cultural.
L’Equipo Crónica comença la seva trajectòria el 1963, en plena dècada del desenvolupisme econòmic del franquisme, i dura fins al 1981, moment en què mor un dels fundadors, Rafael Solbes. Igual que passa amb el Pop art d’altres països, el seu estil figuratiu esdevé una negació de l’informalisme i de l’expressionisme abstracte. Les propostes dels Crónica no s’expliquen només com una actitud de resistència política en temps de dictadura, sinó com la manifestació d’un compromís ètic i estètic amb l’ofici d’artista. Les seves obres critiquen les circumstàncies de l’època que els va tocar viure i ho fan a través de les virtuts de l’atelier. Un minuciós treball artesanal de dibuixos, pintures, cartells i collages, que mostra el caràcter polièdric de la realitat. Les fràgils fronteres entre gèneres artístics.
Si bé a l’Equipo Crónica se’ls cataloga d’artistes pop pel període històric en què apareixen i actuen, el cert és que la gran amalgama de temes i motius que aborden els converteix en uns iniciadors de l’esperit postmodern. La capacitat de parlar de tot i fer-ho de totes les maneres, l’interès per crear un llenguatge plàstic personal i acumulatiu, o la ironia corrosiva amb què plantegen les seves obres (propera a la caricatura dels ninots de les falles valencianes), són definicions que s’apliquen també al relativisme artístic i literari de la postmodernitat dels anys vuitanta.
Per als Crónica, les superfícies dels quadres tenen els atributs d’un teatret geològic. Hi abunden els anacronismes hilarants, les rèpliques i imitacions estilístiques, pastitxos de siluetes que es dirien retallades en l’espai i que es distribueixen segons una pensada estratificació conceptual. Com en un terreny excavat, l’ordre de les capes determina la transcendència de cada element gràfic. Els personatges i objectes que hi surten poden emergir de qualsevol disciplina: cinema, novel·la negra, fotografia, còmic, periodisme i, per descomptat, de la pintura espanyola, amb Velázquez i Pablo Picasso en el podi de les preferències.
Aquesta mescla d’estrats cronològics i culturals dóna lloc a interpretacions punyents. A El alambique (1967), s’hi perfila la figura del rei Carles IV dins d’una planta industrial de destil·lació de líquids (alcohòlics?). Un altre bon exemple de paròdia el distingim a Las Meninas (1970). L’obra clau de Diego Velázquez és “enriquida” pels Crònica amb un flotador d’aneguet groc i una pilota de jugar a la platja, com si totes les infantes de la família reial fruïssin d’unes vacances sur mer. Doménikos Theotokópulos, El Greco, no es lliura tampoc de l’escarni. El cavaller de la mà al pit, abatut i de dol com sempre, s’asseu darrere d’un escriptori a La antesala (1968): el noble, perduda la jerarquia i degradat a simple escrivent, mata l’aranya sense res a tramitar.
La irreverència amb el poder i els homenatges descreguts configuren els temes prioritaris de les composicions de l’Equipo Crónica. Alguns quadres versionen amb perícia els recursos expressius dels còmics de guerra. Los Soldados de Breton (1971) contraposa, amb mala bava, els universos tous del surrealisme dalinià i els cossos granítics d’uns combatents extrets dels tebeos de proeses bèl·liques. A El intruso, del 1969, es torna a fer servir el mètode de solapar imatges extemporànies: el guerrer de l’antifaç irromp, com un bombardeig, en l’escenari del Guernica de Picasso. Les estratègies dels Crónica recorden els trucs de la publicitat, on cal estabornir el públic amb impactes visuals sorprenents i associacions inesperades.
L’obra del 1972, Pintar es como golpear, reflecteix la filosofia de treball de l’Equipo Crónica. Quan es pretén canviar el món i desvetllar consciències, l’art ha de colpejar amb tota la força per a vèncer l’abúlia de l’espectador. El dibuixant Saul Steinberg estimava el beisbol. Al llit, abans d’adormir-se, s’imaginava que posseïa el talent líric del pitcher que es disposa a llançar la bola perfecte. Steinberg metaforitzava així l’anhel endèmic del creador que busca aconseguir una obra memorable. El somni dels Crónica també s’inspirava en el mite de l’esforç esportiu. Era fer de l’activitat artística un pugilisme de pinzells al quadrilàter de les teles. I noquejar el sistema dels poderosos amb un bon ganxo d’esquerra pictòric.
DISSENY 