Desembre. Dies previs al Nadal. Un sobre a la bústia. El dissenyador Enric Satué ha tingut la gentilesa de regalar-me un exemplar numerat del llibre Les caplletres il·lustrades de Junceda. Rebre aquesta perla gràfica del 1983, amb segell de l’editorial Alta Fulla, em fa agrair d’allò més que de tant en tant les vaques sagrades del disseny es transformin en el tió caganer que contribueix a l’alegria dels simples humans amb obsequis imprevistos. El llibre, amb pròleg assagístic i edició a cura del mateix Satué, és un recull de 471 mostres d’un dels aspectes menys explorats de l’obra juncediana: el d’extraordinari dibuixant de caplletres.
Joan Junceda (1881-1948) fou potser l’il·lustrador més popular i prolífic de la seva època. En donen fe els 50.000 dibuixos que produeix en cinquanta anys. Una mitjana de tres cada dia. Va treballar en un munt de publicacions, en algunes d’elles amb veritable èxit de públic. Tothom (que llueixi cabells blancs i prou nostàlgia) recorda amb afecte les imatges de Junceda per a la revista infantil En Patufet o per a les Pàgines viscudes de Josep M. Folch i Torres. Temes digestius, literatures de consum fàcil, que encasellen el nostre il·lustrador en unes històries sense bons arguments, que si bé li asseguren guanys fixos i una certa fama (ara en diríem fama mediàtica), alhora impedeixen que pugui desplegar tota la potència artística. Els encàrrecs, a excepció de quan il·lustra els escriptors Jonathan Swift o Robert Louis Stevenson, no estan a l’alçada de l’enorme i desaprofitat talent del dibuixant.
Tot això ho analitza amb perspicàcia Enric Satué al pròleg del llibre de les caplletres. El dissenyador sospita que Joan Junceda dosificava la qualitat formal de les seves obres per a no deixar en evidència els autors literaris i guionistes, sovint mediocres, amb què havia de col·laborar. El dibuixant era un home pencaire, discret, respectuós amb els altres i no gens procliu a l’autobombo. Persona de poques paraules i molts silencis, no tenia pèls a la llengua quan expressava idees. En una de les seves opinions en paper imprès, un Junceda rotund formula un concepte contradictori amb l’ofici que exercia: l’home dels 50.000 dibuixos creu que els llibres no s’haurien d’il·lustrar perquè suposa un atac a la imaginació del lector.
Què? Com? Llibres sense estampes, cromos ni fotografies? En el temps de Junceda, primera meitat del segle XX, era possible imaginar a nivell teòric un conte clàssic o un relat d’aventures sense imatges. Els textos prosaics o poètics encara gaudien de prestigi social i el domini dels mass media tot just eclosionava. Els escriptors i els artistes feien de figures icòniques. No hi havia televisió ni internet. La ràdio, el cinema, els diaris i una publicitat restringida, estructuraven els referents de la població. Es concedia crèdit a la paraula. Aquella societat es comunicava sobretot amb missatges orals i escrits. La imatge esdevenia un complement de la lletra.
Junceda no va conèixer la voràgine i els excessos dels mitjans massius. Va viure en un període històric on la contaminació visual gairebé no existia. En les dècades anteriors a l’era tecnològica, no es notaven els efectes del creixement insostenible de les imatges. No es patia la cultura de l’instant ni els discursos de 140 caràcters. Els dibuixos i il·lustracions, ja fossin en cartells o en les pàgines editades, es “veien” perquè eren moderadament escassos i adquirien amb celeritat un indubtable valor simbòlic, cosa que avui no passa per molt que es repeteixin les iconografies. Enric Satué diu de Junceda, amb molt d’encert, que és un domador de la línia. Sens dubte. Però en el circ de la comunicació hi ha una virtut encara més fonamental que domesticar traços salvatges i és el funambulisme gràfic de mantenir l’equilibri entre el fons i la forma.
La intel·ligència de Junceda en ajustar els recursos expressius a allò que s’ha de dir (o no dir) es posa de manifest quan il·lustra les 471 caplletres. El nostre dibuixant no tracta la tipografia amb ànim decoratiu. No pretén la filigrana ni ornamenta l’abecedari amb motius orfes de contingut, sinó que fa de cada vocal i consonant un ideograma que resumeix l’esperit de la història que s’explica. Advertim una síntesi franciscana del dibuix, una depuració estilística dels perfils i les taques que respon als condicionants compositius (les caplletres, un cop impreses a la pàgina del llibre, havien de mesurar 25 mm d’amplada). Junceda soluciona amb virtuosisme tècnic el hàndicap de la mida reduïda i converteix les inicials de l’encapçalament dels capítols en metàfores relacionables amb la poesia visual.
Aquest to poètic de les caplletres juncedianes s’intensifica quan les mirem descontextualitzades. Lluny de les pàgines dels llibres per a les que foren concebudes, perden la seva funció original. Es resituen. Ja no contemplem al·legories il·lustratives d’un text narratiu, sinó una desfilada d’aparicions en un escenari tipogràfic. Vocals i consonants acullen les presències més insòlites. Objectes, animals, personatges. Tota mena d’elements extrets de les vivències quotidianes del dibuixant. Amb alguns tocs surrealistes. Una “E” fa de moble i aguanta el braç cadavèric d’un esquelet fumador. Una “I” és la talaia de pal sec on un home pesca un peix gros, que sembla inspirat en les estilitzacions dels monstres marins medievals. D’una “Z” robusta es gronxa amb bon impuls un nen. D’una “A” sorgeixen les mans misterioses que estiren una ampolla lligada a un cordill. O una família d’ocells nidifica a l’empara d’un signe d’interrogació.
Resulta il·lògic que cap editorial no hagi reeditat Les caplletres il·lustrades de Junceda. El gran valor qualitatiu del llibre ho mereix. Caldria recuperar de l’oblit un producte cultural de primera magnitud. Una d’aquelles peces llibresques del tot ineludibles en el panorama sempre exigu de la recerca iconogràfica. La reedició serviria per a difondre de nou la part més oculta i potser més suggerent del cosmos juncedià. També per a capbussar-se en l’instructiu, i exhaustiu, pròleg assagístic d’Enric Satué, que disserta sobre els trets biogràfics i artístics d’un dibuixant notable. Editors de Catalunya, segur que heu fet una llista de propòsits per al 2017. Un consell: no aneu al gimnàs ni aprengueu idiomes. Concentreu-vos en reeditar aquest llibre. El vostre cos, la vostra llengua, us en donaran les gràcies.
DISSENY 