Les festes són un espai i un temps d’identitats compartides. El ritual festiu cohesiona. Amb la ruptura de la rutina quotidiana, es reforcen els lligams entre individus distints. En èpoques pretèrites, les celebracions marcaven els cicles cosmològics, els homenatges als déus predilectes o els períodes de sembra i recol·lecció de les collites. Les festes actuaven de recordatori agrícola o demiúrgic dels dies importants de l’any. Avui han perdut aquest nexe potent amb la natura, però continuen construint el nostre costumari emocional. Celebrem solsticis i equinoccis i l’acte de fer-ho indica, com en els orígens dels ritus, l’anhel còmplice de consolidar els trets comuns dels qui hi participen. La festa estableix una treva, un armistici social, on amics i enemics aparquen les diferències.
En les celebracions de Carnaval, les identitats establertes es difuminen. S’instaura un ordre invers, un capgirament efímer de les normes. La realitat col·lectiva es distorsiona amb l’ús subversiu de les disfresses. Els rostres abans recognoscibles se substitueixen per un altre rostre no menys verídic: la màscara. Darrera dels antifaços, els egos canvien d’aspecte i de paper. Transformisme físic i metafísic. Cossos i ànimes abarroten els carrers a la cerca del paradís de la disbauxa. Un retorn provisional al caos primigeni. Cerimònia pagana de la nit dels temps. Si hi ha una observadora atenta dels fenòmens carnavalescos és Teresa Costa-Gramunt. L’escriptora i dissenyadora d’ex-libris, d’arrels 50% vilanovines, acaba de publicar El Carnaval i les seves figures, un llibre de 25 textos breus, il·lustrats per la pintora i gravadora Adelaida Murillo. La fusió de proses i imatges ens condueix per espais humans, geogràfics i culturals, que mostren les múltiples manifestacions del Carnestoltes. Festa mestissa de caràcter holístic que, en ple tercer mil·lenni, encara conserva bona part del seu misteri ancestral.
En paral·lel a l’edició del llibre, els 25 relats de Teresa Costa-Gramunt i les 50 obres d’Adelaida Murillo es poden llegir i contemplar a l’Espai Betúlia de Badalona, en l’àmbit d’una exposició titulada Literatura i Carnaval, que romandrà oberta fins al 31 de març del 2017. Les il·lustracions d’Adelaida M. es tematitzen per parelles. La pintora i gravadora, a l’inici dels treballs, planteja les figures a color. Després, condicionada per les tintes del tiratge del llibre, en fa una sèrie en blanc i negre. Cadascuna de les dues versions presenta atributs específics. El joc cromàtic i conceptual de les 25 parelles d’obres recorda l’alternança dels contraris: les hores diürnes i nocturnes, l’alegria i la tristesa, el turment i l’èxtasi, la vida i la mort. Escenes i retrats agredolços del Carnestoltes. Estats d’ànim de fesomies que són màscares.
El Carnaval i les seves figures es llegeix amb la fluïda amenitat d’un llibre de viatges. Costa-Gramunt testimonia, amb estil proper, la idiosincràsia lúdica de pobles veïns i ciutats llunyanes. Des de l’expressió més humil de la festa fins al gran luxe dels vestits venecians. El llibre es pot considerar també un poliedre de gèneres literaris. Hi ha apunts històrics, reflexions que lliguen amb l’assaig, fragments poètics, ressenyes viscudes de la presència in situ o anècdotes sucoses, com la d’Eugeni d’Ors, que tenia casa d’estiu a Vilanova i li agradava disfressar-se de Goethe. Sense oblidar l’admiració per algunes escriptores catalanes que han abordat el tema del Carnestoltes, com Mercè Rodoreda, Caterina Albert (Víctor Català) o Berta Jardí.
Explicar el Carnaval, a nivell narratiu o gràfic, vol dir interrogar-se sobre la complexitat de la naturalesa humana. En llatí la paraula “persona” significa màscara. Hi ha processos d’ocultació que produeixen la metamorfosi d’allò que s’és a allò que es desitja ser. Posar-se màscara s’assembla a un incident biològic. Es pot pensar en la crisàlide que passa de cuc a papallona. O en un ofidi que muda la pell. En els emmascarats, la pell del rostre genuí es deixa de banda i emergeix la pell histriònica del nou personatge que s’ambiciona representar. Costa-Gramunt en els textos, i Adelaida Murillo en les imatges, aprofundeixen en aquesta ambivalència del Carnestoltes. Festa de creació i destrucció, d’exhibir-se i d’amagar-se, en una dramatúrgia cíclica que mor cada vegada per a renéixer l’any següent.
Les dones protagonitzen les estampes de carnaval d’Adelaida M. La pintora i gravadora simbolitza, amb aquestes figures femenines de rostre tel·lúric, les energies alliberades pels excessos del ritu. Les il·lustracions aborden el sentit tragicòmic de l’experiència festiva. S’hi concreta una hiperbolització dels trets facials. Els ulls s’obren i es tanquen segons l’esperit del moment. Eclipsis de la mirada per a veure-hi enfora i endins. En aquest imaginari de traços, taques i colors qualsevol cosa és permissible en un món a l’inrevés. Una calavera es burla de la fugissera existència, les anatomies tenen coll de girafa, apareix la carota del dimoni interior o dels cabells d’una noia, alça el vol un ocell de blau mediterrani. Dibuixos de dones en mutació permanent que ens inviten, a través de l’estètica del grotesc, a mirar-ho tot d’una altra manera i comprendre la necessitat d’un ordre alternatiu.
DISSENY 