¿Els traços que dibuixem de manera distreta a les reunions tedioses o quan parlem per telèfon esdevenen el mirall psicològic de l’inconscient? Teories freudianes a banda, hi ha qui sap convertir aquesta pràctica comuna en un projecte amb recorregut artístic. L’any 2000, potser per celebrar l’arribada de la fi del món, típica dels canvis de mil·lenni, l’il·lustrador Arnal Ballester edita Vista cansada, un llibre recopilatori on reuneix uns quants centenars de petits esbossos, fets en els marges de les llibretes i fulls de paper. El títol és deliberadament enganyós. No es detecta fatiga ocular en els dibuixos, ni cap extenuació en l’estil o les idees, sinó els apunts minimalistes d’algú que reflecteix la realitat amb mirada fresca i irònica.
Arnal Ballester desenvolupa la majoria del seu treball en el sector editorial (amb més de 50 llibres il·lustrats), en les il·lustracions de premsa (El País, El Mundo) i en els films d’animació. La seva trajectòria, multidisciplinar, és la d’un vell rocker de la comunicació gràfica. Ha rebut premis significatius per la seva obra i exerceix de professor a l’Escola Massana. Una frase única, dita el 2015 durant una entrevista a un número de Buenas piezas, denota la filosofia del nostre dibuixant. Ballester hi manifesta que l’il·lustrador és un lector armat d’un llapis, ja sigui electrònic, de grafit o de qualsevol estri útil per a construir imatges. El procés creatiu emana de les pàgines dels llibres. La lectura esdevé la gènesi de tot.
Aquesta actitud d’home que llegeix determina l’estratègia comunicativa de les il·lustracions. La càrrega de profunditat dels dibuixos no pot detonar si se n’ignoren els referents literaris, cinèfils i sociològics. Calen lectors àvids. La biografia de Ballester no enganya. A la dècada del 1970, s’estrena com a humorista gràfic i treballa per a setmanaris com El Papus, Por Favor i Mata Ratos, amb el pseudònim de Ludovico, nom d’un rei visigot, però també de la teràpia d’aversió mitjançant drogues que surt a una escena inesborrable de la pel·lícula del 1971 La taronja mecànica, del director Stanley Kubrick. La petja dels començaments professionals en revistes satíriques es nota en la forma de materialitzar els gags de Vista cansada. Jocositat sota control i bromes intel·ligents en són els atributs característics.
El llenguatge humorístic accentua les paradoxes del comportament humà. L’existència és una dimensió estranya, fràgil, incerta. Un brevíssim espai de temps on cal exorcitzar la perplexitat i intentar comprendre l’absurd diari. Ballester pensa a través del dibuix i, com s’insinua a la composició titulada Artrosis fecunda, fins i tot una malaltia dels cartílags sembla més tolerable si permet l’art. El nostre il·lustrador toca les coses amb el sisè dit del llapis i amb quatre línies i taques en fa síntesis de l’experiència. La crítica resulta la temàtica d’alguns acudits visuals. A Broker i Deuda externa, per exemple, s’hi plasmen els desajustos del sistema econòmic. Distingim l’especulador de borsa que fuig amb la maleta dels diners estafats als seus clients. O com un individu de negre amb barret estira el fil del globus terraqui, que s’infla amb l’aire dels interessos abusius.
Interpretar els continguts de Vista Cansada demana lectures imaginatives. El instalador de Brossas alerta dels efectes perversos de la massificació. La primera “A” brossiana posseïa valor poètic. Quan aquesta “A” es repeteix al llarg dels anys, se’n desvirtua el missatge sígnic, se’n malmet la força de la metàfora i s’adotzena com l’antena parabòlica que ha de ser instal·lada en un terrat. A Fin de carrera, s’hi palpa el tràngol que provoquen els estudis universitaris: un alumne, amb cartipàs d’artista sota el braç, enfila l’escala del patíbul de la graduació. El futur és la forca on quedar-s’hi penjat, sense feina. El dibuix El repartidor de hielo demostra el surrealisme dels objectes invisibles. Un home camina amb els braços enlaire, com si transportés una barra de gel, que en realitat no es veu. On para el gel? S’ha desfet poc a poc o el gest del personatge és una mania de psiquiàtric?
A Arnal Ballester li agrada el cinema clàssic, tal com es percep a Fellini i La fiera de mi niña. Aquesta última il·lustració es basa en la comèdia del 1938 Bringing Up Baby, dirigida per Howard Hawks, on s’hi estableix un ambigu joc d’identitats entre un lleopard femella i el caràcter indomable de l’actriu protagonista (Katharine Hepburn). Les relacions de família centra el motiu principal de Padre e hijo. Dos figures masculines fan un concurs de qui pixa més lluny. No hi ha res com compartir moments urinaris per a refermar els vincles paterno-filials. En la mateixa línia d’irreverència s’acota La hora del bocadillo, una de les il·lustracions més desconcertants de la col·lecció. Una noia dominadora, vestida amb roba de sadomasoquisme, flagell i un bat de beisbol a la mà, espera asseguda que aparegui el seu submís. Els camins de l’amor, com les històries que se suggereixen a Vista Cansada, són múltiples.
El filòsof Gaston Bachelard, a La poétique de l’espace, creu que la miniatura és el refugi de la grandesa: la porta subtil on es passa de l’espai contemplat a l’espai viscut. El temps de les petites il·lustracions de Vista Cansada no es mesura en hores o minuts, sinó en el nombre d’episodis intensos. Ballester s’allunya del centre de l’ortodòxia i s’expressa en els marges, en l’extraradi dels papers, en la perifèria, en aquelles lateralitats mentals on fructifiquen les obres concebudes per a fer pensar. En una època de naufragi del criteri, en què la vàlua dels artistes es decideix capritxosament a internet, el polze amunt com a les lluites de gladiadors, no deixa de ser terapèutic recrear-se amb aquests dibuixos mínims i recordar que encara hi ha materials gràfics per endur‑se a una illa deserta.
DISSENY 