Fotògrafs i poetes comparteixen el neguit de mirar el món per un forat. Els uns, s’acosten inquiets al visor emocional i atrapen amb la càmera l’instant efímer com un insecte del pretèrit dins d’una gota d’ambre. Els altres, amb els ulls de les paraules, escruten les escletxes del mur dels significats fins a trobar-hi un fil de lucidesa. Tots dos grups miren des del propi interior cap enfora. El voyeurisme d’observar sense ser vistos genera art. Un bon dia, la gestora cultural Espe Codina descobreix la poetessa mallorquina Antonina Canyelles. En queda captivada. Es conjura per a donar-la a conèixer i editar la seva obra poètica. El resultat d’aquest conjur d’intencions es concreta en el projecte Panoptik, un llibre de fotopoesia que aplega una tria de poemes de Canyelles i les imatges de 21 fotògrafs, com ara Alberto García Alix, Toni Catany, Manel Esclusa, Humberto Rivas, Mireia Bordonada, Maria Espeus o Daniel Riera (que ha fet les fotos expressament per als textos).
Espe Codina, al pròleg del llibre, ens avisa que el terme “panòptic” té una fama prou dubtosa. Les construccions panòptiques, fonamentades en el sistema de vigilància concebut pel filòsof utilitarista Jeremy Bentham, s’impulsen per al control dels reclusos als edificis penitenciaris i dels individus en punts estratègics (aplicable segons Bentham a manicomis, hospitals i llars de beneficència). La filosofia panòptica es duu a la pràctica de manera obscena en els nostres dies. Només cal sortir al carrer per adonar-se que les retines amb memòria de les càmeres de seguretat tot ho enregistren. L’espai públic s’ha convertit en un immens presidi sense plans de fuga, en un pati de presó modèlica on les mirades mecàniques escorcollen els nostres actes.
Assegura Espe Codina que cal subvertir l’aspecte fiscalitzador del panòptic i transformar-lo en una tàctica d’observació artística: atrevir-se a prendre el control, mirar d’amagat sense estridències i ser crític amb el món de les aparences. Aquesta afirmació, junt amb el plantejament del llibre, recorda les prestacions recreatives del poliorama panòptic, un aparell que inventa el senyor Lemaire al segle XIX i que s’inspira en els espectacles públics del mondo nuovo o caixa d’òptica. El giny és una capsa portàtil, amb una lent a la part frontal, que permet modificar la incidència de la llum en les imatges visualitzades. Quan cohabiten poemes i fotografies s’inicia un joc semblant. La superposició progressiva de versos i instantànies crea un mondo nuovo que evoluciona amb la llum de la lectura.
Es diria que la poètica d’Antonina Canyelles s’ha escrit per a ser il·lustrada. Posseeix aquella visualitat abismàtica que enderroca el sentit convencional de les coses i s’endinsa en les incerteses del misteri. Amb llenguatge tallant expressa idees a mig camí entre el percebut i l’imaginari. Entre aquests dos pols magnètics, emergeix la veu inconformista de l’autora. Una veu que ens expulsa de la zona de confort per a mostrar-nos allò que roman invisible a la normalitat. En l’univers inefable de Canyelles els ulls de vidre ploren, els llençols dels fantasmes es planxen, els centaures porten ulleres de sol i uns homes de xocolata negra cerquen les dones de xocolata blanca per adornar mones de Pasqua. Les metàfores es tensen per a qüestionar on comencen i acaben els límits de la realitat.
Panoptik és un llibre que encaixa correspondències i discursos coincidents. Es presenta com un territori de diàleg entre creadors d’imatges (literàries o fotogràfiques), units per l’afany comú de congelar trossos de desaparició: càpsules del temps amb vivències, llocs, estats anímics, que no es tornaran a repetir mai més. Deia l’escriptor Julio Cortázar que fer fotografies resulta una de les millors maneres de combatre el no-res. Aquest combat contra el compte enrere té la victòria de poder deixar empremta física de les visions exteriors o interiors. Els poetes i els fotògrafs no es relacionen directament amb els objectes del seu interès, sinó que els capturen a través del filtre de les paraules i de la càmera. Quan escriuen o premen el botó del clic, aquells objectes interessants ja no són ben bé els mateixos que els havien atret. El pas inexorable del temps reconverteix l’objecte desitjat en un altre objecte.
El diàleg entre gèneres artístics que s’estableix a Panoptik es pot llegir com unes reflexions sobre el temps filosòfic: un temps no lineal, un temps sense temps que s’alimenta de pausa, de lentitud, i que possibilita contemplar-ho tot des d’un altre angle, sense les urgències d’un progrés de direcció única. És imprescindible allunyar-se del soroll mediàtic. Cada obra ha d’emetre el seu propi i personal silenci. Sense el silenci no prospera la creació artística. Antonina Canyelles i els 21 fotògrafs partícips d’aquesta aventura editorial obren el diafragma de la ment per a plasmar els batecs de la intel·ligència, encara que el cor sigui (en versos de la poetessa) “una víscera de nou unces, que va de bomba per la vida i no arriba ni a petard”.
L’acurada tria de poemes i fotos d’Espe Codina, junt amb el disseny de Rosa Lladó i la col·laboració de Lapislàtzuli Editorial, fan de Panoptik una de les experiències literàries i visuals més recomanables dels últims mesos. Amb una narrativa transdisciplinar, la publicació explora les interseccions entre processos creatius distints. Hi ha fotos que són escriptures de clarobscur i textos que fotografien l’ànima. Vivim un moment d’indescriptible ubiqüitat de la imatge i de la paraula. Gràcies a les noves tecnologies, tothom esdevé fotògraf de pal selfie o poeta tuiter de 140 caràcters. Convindria retornar a l’esperit dels orígens, quan l’artisticitat germinava amb la persistència i les actituds clarividents. Com proposa Antonina Canyelles a la pàgina 79, hem de permetre que el balancí rememori que abans de ser moble fou un arbre. Davant d’idees com aquesta, tan sols resta adquirir el llibre, seure a la fusta dels boscos i gronxar-se amb els vaivens de la curiositat lectora.
(Panoptik es presenta a Barcelona el 6 de juliol del 2017 al CCCB).
DISSENY 