Dues cronologies destaquen de forma decisiva en el caràcter evolutiu de la comunicació. Entre els anys 1440 i 1450, apareix a Europa la impremta, un mètode mecànic apte per a reproduir textos i imatges en paper, tela i altres materials. El 1993, Adobe Systems comercialitza la primera versió del PDF, fitxer de document electrònic que es pot crear i llegir en qualsevol sistema operatiu. La diferència entre aquestes eines de publicació esdevé òbvia. La impremta precisa del suport físic mentre que el PDF respon a l’antic somni de l’oficina sense papers. Un somni que s’ha convertit en un malson per als impressors. Les xifres canten. El consum de cel·lulosa no para de disminuir arran de l’ús de les noves tecnologies i, malgrat els esforços de la indústria gràfica per a reinventar-se, el futur a mig termini es presenta massa incert. Només el packaging sembla aguantar bé l’ofensiva digital.
A començaments del 2011 es commemorava el quaranta-cinquè aniversari de Graphispag, un dels grans salons de referència de les arts gràfiques. Era la celebració idònia per a reivindicar el protagonisme cultural i artístic del producte imprès en la societat contemporània. Així ho van entendre Albert Isern i la Fira de Barcelona, que van engegar la iniciativa GG45, un projecte expositiu que aplegava els cartells de 46 dissenyadors, alguns d’ells premis nacionals de disseny, amb l’objectiu de proclamar la vigència absoluta de la comunicació impresa en plena era d’internet. Sis anys després del projecte GG45, una conclusió turmenta l’esperit dels adeptes a la galàxia Gutenberg: quan els històrics, i no tan històrics, del grafisme han de dissenyar cartells de defensa del mitjà imprès vol dir que el sector es troba en decadència. El totpoderós món virtual sembla que guanya la partida.
Si d’alguna cosa va servir la iniciativa GG45, és comprovar com les distintes generacions de dissenyadors solucionaven el repte de fer un al·legat gràfic a favor de la comunicació impresa. Vaques sagrades del disseny, com Óscar Mariné, Peret, America Sanchez, Alberto Corazón, Josep Pla-Narbona, Enric Huguet, Yves Zimmermann, Carlos Rolando, Pepe Gimeno, Pilar Villuendas, Cruz Novillo, Marisa Gallén o Daniel Nebot, materialitzen la seva particular visió del fenomen. Cada cartell manifesta el posicionament de l’autor en un període de canvis veloços com l’actual, on les idees caduquen abans de ser dites. La majoria dels missatges cartellístics expressen el suport convençut a la galàxia Gutenberg. Una galàxia que, lluny d’extingir-se, té la continuïtat assegurada segons els més animosos.
Algunes imatges de la mostra GG45 al·ludeixen a la història per a parlar del futur. El cartell d’Emilio Gil és un collage amb tipus mòbils de plom, taques de colors Pantone i el text del Quixot de Cervantes que relata com l’il·lustre hidalgo entra a una impremta de llibres. José Gil-Nogués escriu amb cos de lletra enorme el nom de Gutenberg, aprofitant que la inicial és una “G” com la de Graphispag: d’aquesta equivalència en fa un crit de reconeixement al mestre de l’edició. Josep Maria Garrofé estableix uns espais temporals, des del 1440 fins al 2582, any en què vaticina que encara se seguirà imprimint. Enric Alguilera utilitza també els tipus mòbils i compon la paraula forever, que en anglès significa “per sempre”. Són elogis melangiosos a la impremta dels orígens. Aquell univers de processos artesanals, ja desaparegut, on el disseny era un ofici de les arts aplicades i la impressió esdevenia el vehicle comunicatiu per excel·lència.
El cartell d’Andreu Balius aposta pels continguts pedagògics amb una frase lúcida: la tipografia és la “veu” que ens permet parlar de maneres diverses en el mitjà escrit. Anton Granero simbolitza la comunicació impresa com el diàleg visual que flueix amb les tintes de la quadricomia. Els quatre colors bàsics conversen entre ells, se superposen i emulen la realitat. Una tècnica que ja practicava Georges Seurat, una de les icones del puntillisme pictòric. Altres cartells del GG45 es fonamenten en el bestiari. Marc Taeger recorre a un gall amb barret com a metàfora del missatge imprès. Ignorem d’on treu el barret una au de granja, però al Diccionario de símbolos de Juan-Eduardo Cirlot hi llegim que el gall és l’emblema de la vigilància i de la il·luminació, perquè saluda el sol abans que surti. Lluís Ayguadé, pel contrari, ha defugit la llum i s’endinsa a les profunditats subaquàtiques. El seu cartell exposa la figura d’un calamar com a homenatge a la tinta.
La proposta cartellística de Marisa Gallén i Carmina Ibáñez desenvolupa la relació amorosa que, segons elles, existeix entre l’analògic i el digital. Unes mostres de color Pantone actuen de píxels i construeixen un cor rosa i una mà grisa. Per a Peret, el big bang del cosmos imprès es pot deduir amb una elegant fórmula tipogràfica: signe d’admiració elevat a l’enèsima potència. El cartell d’Álvaro Sobrino ens fa oblidar la complaença amb un informe de Greenpeace, que assegura que la Xina és la fàbrica mundial de contraxapat, mobles i paper. La gran part de la fusta que s’hi importa procedeix de tales il·legals. Álvaro Sobrino remou consciències mandroses. Posa damunt de la taula la desforestació intolerable del planeta i les responsabilitats que hi té la indústria gràfica. Cal imprimir amb criteris ecològics.
David Ruiz i Marina Company s’atreveixen, a cop de magenta, a plantejar la pregunta fonamental: Death of print? ¿Hem de preparar-nos, tard o d’hora, per acudir al sepeli de la impressió? Roba intel·ligent, impressores 3D i 4D, nanotecnologia, edificis domòtics, ordinadors quàntics. Noves necessitats, nous conceptes, noves modes i costums. ¿Podrà la comunicació impresa de tota la vida adaptar-se amb èxit en un medi ambient de pantalles ubiqües, de rètols led i d’aplicacions de realitat augmentada? El cartell de la parella Pilar Villuendas i Josep Ramon Gómez potser en reveli la resposta: una “G” de Gutenberg i Graphispag, desencaixada de registre, amb quatre regalims de les tintes de quadricomia, com un rímel escorregut per un succés tràgic, sembla plorar amb desconsol la pèrdua d’un món estimat.
DISSENY 