L’argument d’El nom de la rosa d’Umberto Eco se situa en un monestir l’any 1327 i gira al voltant d’un volum prohibit i ocult a una biblioteca secreta: el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, que el filòsof dedica a la comèdia com a gènere de sàtira i ridícul. La tradició catòlica mai no ha vist amb bons ulls la pèrdua dels “valors seriosos” i es malfia de les arts que pretenguin fotre-se’n del mort i de qui el vetlla. Riure’s dels déus, i ja no diguem dels homes i de les dones respectables, suposa un sacrilegi perillós a totes les èpoques. Des de sempre, els jerarques civils, militars o eclesiàstics no han paït gaire bé les accions d’indisciplina que atemptessin contra l’statu quo. Avui dia el discurs satíric i la crítica social han esdevingut el mecanisme de defensa –i de protesta– amb què alguns dibuixants i ninotaires retraten les injustícies i assoten la pell fina dels poders fàctics. Entre aquest gremi de personatges díscols, en sospita judicial permanent, hi ha humoristes que il·lustren fort i creadors de vinyetes de premsa que no s’arronsen.
El dissenyador Jordi Duró pertany al selecte grup dels grafistes amb criteri indòmit. Des de començaments de la sortida del diari Ara, el novembre del 2010, hi publica una secció d’opinió gràfica que té com a tema específic els successos de la actualitat. Després de gairebé una dècada de col·laborar-hi de manera contínua, ha reunit més de 2.000 imatges que exploren totes les tècniques i recursos adquirits en la seva dilatada experiència professional. Admirador de la llibertat creativa de figures històriques com Ricard Giralt-Miracle, Antoni Morillas i Josep Pla-Narbona, Duró resulta ser una persona transdisciplinar. A més d’apassionar-li el disseny, proclama l’engrescament per la música i no s’està de dir –al seu web– que és un DJ terrible, confessió que faria feliç al poeta Rainer Maria Rilke, que creia que hi havia bellesa en els àngels perquè són massa terribles per a l’existència humana. Dissenyar i punxar discos compta amb l’aprovació dels clàssics.
Les opinions gràfiques que Jordi Duró publica a l’Ara no pretenen fer riure en el sentit més sardònic de la paraula. Són acudits de la intel·ligència que potser incitin a esbossar un mig somriure, però aquest cinquanta per cent de somriure de seguida es congela amb la lucidesa glacial de les situacions que s’hi manifesten. Duró és inflexible en el tractament del concepte i de la forma. Actua amb l’exactitud d’un forense visual. Examina els fets, els obre i n’extrau idees i metàfores que apareixen als ulls dels lectors del diari com cadàvers exquisits que fan pensar. La rabiosa actualitat està tractada sense ràbia, sense rancúnia, amb asèpsia, amb la distància justa de qui es permet observar les coses sense involucrar-s’hi en excés. Els mastegots de l’humor paròdic es permuten per les estratègies sofisticades de l’art contemporani. Les vinyetes de Duró s’endinsen de retruc en el territori de la poesia de les imatges i van molt més enllà de l’obsolescència programada de les notícies.
Deia Voltaire que la història dels esdeveniments insignes del món no és res més que la història dels crims comesos. Jordi Duró sembla estar-hi d’acord –en algunes obres– amb aquest judici. A Història Universal els episodis dels temps pretèrits es llegeixen a un llibre gruixut que regalima amb la sang de les víctimes. La il·lustració de Drets Humans mostra una etiqueta malmesa d’embalatge on hi posa “fràgil” i a la carnívora espècie vegetal del dibuix de Memòria històrica hi creixen les calaveres dels desapareguts. Una violència sense legitimitat s’instal·la també a Instrumentalització de la justícia. Duró silueteja dos personatges d’una pintura negra de Francisco de Goya (Duelo a garrotazos), els superposa damunt d’un color pla i canvia els garrots dels contendents per una maça de jutge. Una tècnica de refregit gràfic, típica del pop art. La lluita a mort que es produeix entre els dos homes, en el paratge desolat de la injustícia, queda remarcada per la buidor sense esperança del fons llis. Poques vegades la síntesi funciona amb tanta eloqüència.
El turisme massiu constitueix un tema de crítica per al nostre dissenyador. La imatge de Barcelonalàndia esborrona. Els icònics panots dels paviments de la ciutat extravien un parell de pètals de la seva flor i es transformen en les orelles i el morro del Mickey Mouse. L’urbs es despersonalitza més que ahir i menys que demà. Deixa de tenir aquell caràcter cosmopolita, però no adotzenat, que la caracteritzava. S’ha convertit en un parc temàtic d’hotels, comerços de luxe i restaurants caríssims. Amb una ramaderia d’estrangers que fan recorreguts estàndars i circulen pels llocs i pels monuments com si fossin decorats de cartó pedra. L’obra Model turístic completa aquesta idea d’espectacle frívol dirigit només als visitants. La “B” de Barcelona, altre cop amb les orelles del ratolí Disney, es realça damunt de la caràtula de la sèrie de dibuixos animats Merrie Melodies (la famosa Fantasías animadas de ayer y hoy). Jordi Duró percep la Barcelona actual com una fantasia fundada per al benefici dels sectors econòmics de sempre. Una ciutat que de tant posar-se guapa provoca desajustos en el preu dels pisos.
La crònica política protagonitza una part d’aquestes opinions gràfiques. La Marca Espanya es presenta amb una “E” estructurada amb tretze signes de prohibició: infortuni per als demòcrates i els supersticiosos. A Promeses els candidats electorals debaten amb cap de globus el seu programa inflat, que després dels comicis perdrà l’aire dels canvis i es punxarà amb l’agulla dels incompliments. Altres vinyetes relaten les conseqüències trepanadores del 155 o la mala praxi periodística. Atacs enverinats palesa que la ploma de la postveritat, creuament d’estri estilogràfic i de serp mortal, és un híbrid del segle XXI que pica sense misericòrdia. La pobresa en els serveis públics per culpa de les retallades també rep les hàbils ironies de Jordi Duró. El collage de Sanitat descriu un pacient, ajagut a un llit invisible, que es tapa amb una humil tireta. L’apòsit adhesiu damunt del cos evoca la mortalla d’un difunt. Assistim a l’enterrament dels recursos sanitaris, a les pompes fúnebres del que abans era la seguretat social.
Dins d’un entorn insegur pel que fa a les cobertures mèdiques i a l’equilibri jurídic, l‘homo smartphone avança per rutes d’asfalt o terra sense aixecar la vista de la pantalla. L’animal bípede no amaga les addiccions electròniques, encara que el salari o la pensió siguin indignes. D’improvís, vol saber on és. No contempla el paisatge que l’envolta, no estira el coll i es posa erecte per a distingir les llunyanies, com els homínids primigenis a la sabana africana, sinó que recerca el seu lloc en el món amb l’ajuda del Google Maps. El mapa per satèl·lit, amb suposada exactitud, li ho concreta: Vostè és aquí. Resposta amb què Duró titula una de les al·legories visuals editades per l’Ara. Som a la foto d’un penya-segat marítim. A la vora de la gran caiguda lliure, hi ha la icona de geolocalització. L’abisme espera a escassos metres. Precipitar-s’hi o no dependrà de si deixem de mirar el mòbil.
DISSENY 