En una fotografia (que apareix a l’anuari Grafistas, Agrupación FAD l’any 1964), Ricard Giralt Miracle ens observa de fit a fit amb intenció d’hipnotitzar-nos. El sedàs irreductible del temps demostra que ho va aconseguir ahir i que encara ho aconsegueix avui. Aquest home, de mirada magnètica i múrria, pioner històric del grafisme català, que se subjecta els pantalons amb uns tirants per a no cenyir-se a res, tenia un costum meravellós: enviava als amics i clients de la seva impremta Filograf unes petites publicacions de bibliòfil, dissenyades per ell mateix, que feia servir de nadales o avisos de vacances d’estiu. Durant quatre dècades, entre el 1957 i el 1994, els destinataris que rebien per correu aquestes plaquettes de manufactura exquisida quedaven hipnotitzats amb el desplegament creatiu de Giralt Miracle. L’arribada dels solsticis era sinònim de l’arribada d’unes obres d’art que cabien a la bústia.
Ricard Giralt Miracle (1911-1994) va néixer a començaments del segle XX i podríem introduir que va néixer tard, perquè la naturalesa de la seva obra és la d’un renaixentista postindustrial. Com els renaixentistes autèntics no es limitava a un únic àmbit d’actuació. Artesà instruït, amb aquella llibertat que només posseeixen els artistes clarividents, dominava tots els oficis del cosmos gràfic. Dissenyador, cartellista, editor, impressor, tipògraf, cal·lígraf i individu de caràcter inquiet, sabia alternar els encàrrecs crematístics amb projectes tan inusuals com les plaquettes, que resulten una lliçó a seguir de com uns impresos en teoria secundaris, produïts per al divertimento propi, acaben convertint-se en un referent visual i cultural de qualitat suprema. A la historiadora Anna Calvera li agradava dir que el disseny és una professió humanista. Si hi ha algú que encarni aquest concepte en els últims seixanta anys és, sens dubte, Ricard Giralt Miracle.
Hi ha un talent que ve de la passió pel treball. El magisteri de Giralt Miracle no s’aprèn a les escoles. La seva herència gràfica ultrapassa les ortodòxies i els moviments artístics. Era un homenot bàsicament permeable: rescata de cada influència allò que més bé s’adapta al seu esperit múltiple. S’interessa pels criteris de la Bauhaus, però no s’està de criticar-ne l’excessiva rigidesa formal. Xucla l’essència de les avantguardes sense caure en els tics erràtics d’alguns experiments. És noucentista a voltes i tampoc acaba de ser-ho del tot. Respecta el classicisme tipogràfic, però a l’hora de tractar la lletra ho fa sota un prisma sensitiu (només cal veure els seus alfabets fantàstics). Per a ell, la tipografia és un organisme vital, una vegetació que es rega amb tinta xinesa i es fecunda amb traços de pinzell i ploma. Un vehicle de sensualitat hedonista on el dissenyador empra la filigrana, la vinyeta i l’ornament com un arquitecte intuïtiu que maquetés laberints vegetals.
El poeta Joan Brossa afirmava que Giralt Miracle era sembrador de lletres i jardiner d’alfabets. Afegir que aquesta metàfora brossiana podria ubicar-se en un jardí del sol naixent. Al nostre grafista, sovint se li orientalitzaven els ulls. Les reminiscències de l’art japonès també afloren a la seva obra. ¿Com es pot definir, doncs, a Ricard Giralt Miracle, personatge miscel·lànic que es deixa seduir per influxos tan heterogenis? Giralt Miracle és Giralt Miracle. I prou. Un home il·lustratiu i il·lustrat que va entendre que el disseny esdevé una feina cultural i que, per exercir-la, cal envoltar-se de cultura. Trobar un espai d’encontre harmònic entre les imatges i la paraula fou un compromís no només estètic. El diàleg enriquidor entre els universos textual i visual li permetien albirar imaginaris que possibilitaven noves narrativitats, noves estructures per a la ment. Una ment que assimilava amb avidesa el bagatge artístic del segle XX. Era una relació simbiòtica entre pols complementaris: en la manera giraltmiracliana de plantejar l’acte creatiu, la paraula precisa de la imatge i la imatge se sent orfe sense la paraula.
La inquietud intel·lectual de Giralt Miracle es manifesta amb tota l’apoteosi en els impresos de les plaquettes. A partir de poemes d’autors literaris com Cervantes, Lope de Vega, Guillermo Díaz-Plaja, Joan Salvat-Papasseit, Dante Alighieri, Josep Janés, Juan Ramón Jiménez o Joan Maragall, s’estableix una revelació d’hàbitats de bellesa sostenible. Les imatges gràfiques s’aparellen amb textos poètics en un amor a primera vista. Hi ha equilibris visuals que no es fonamenten en línees àuries o mòduls estables, sinó en composicions fetes a sentiment. S’hi comprova la serenor d’una maduresa personal on és més important expressar-se que ordenar. Gaudir de les plaquettes significa tornar a un càlid paradís d’impremta. Un paradís contemplatiu de lentituds i detalls, de recursos enginyosos, concebuts per al plaer ocular i tàctil (amb papers especials i manipulats esplèndids) i que ara es veu com una arcàdia perduda entre la frigidesa dels dispositius electrònics. Un edèn antic on les mans no eren un apèndix dels teclats.
Giralt Miracle articulava les plaquettes amb els elements de proximitat que provenien de l’arxiu de Filograf. No seria cap desproporció parlar d’un art de reciclatge amb objects trouvés. Una mena de ready made amb tècniques de collage. Combinava les formes del seu repertori imaginatiu (abecedaris, linòleums, dibuixos, estampes) amb rosetons, sanefes, orles, tipografies de metall i gravats que hereta del seu pare, Francesc Giralt, gravador, litògraf i encarregat a la mítica Seix i Barral, que juntament amb Casamajó i Filograf, representaven el bo i millor de les arts gràfiques de l’època. Les plaquettes són peces de recorregut circular: tot comença i acaba amb el grafista, que a més a més edita i imprimeix, en un cicle progressiu que evoca les estacions de la natura. El 1966 Ricard Giralt Miracle publica La tipografía, un ikebana occidental, un assaig que reflexiona sobre la pràctica tipogràfica. En la seva opinió, el tipògraf ha de conduir-se amb la mateixa sensibilitat amb què els japonesos elaboren els arranjaments florals.
Construir un pont japonès entre Occident i Orient, una connexió espiritual entre les urgències de la societat de consum i la quietud de les meditacions mil·lenàries: aquest era el somni idíl·lic de Giralt Miracle. El visionari a qui li venia de gust inventar territoris de satisfacció per a la mirada curiosa. En les plaquettes es detecta un misticisme biològic que sorgeix de la fascinació pels paisatges naturals. Damunt dels fulls, les fonts tipogràfiques es mouen com l’aigua alegre d’un rierol. El traç de les majúscules suggereix la branca que no para de créixer. El punt de la “i”, una llavor aèria que vol endur-se el vent. La coma, l’arrel d’una pausa. Els arabescos cal·ligràfics semblen brots d’heura indòmita. Els motius ornamentals, els fruits saborosos d’una tarda d’estiu. I les solucions compositives, finestres acollidores on experimentar la joia de les petites coses: aquelles per les que val la pena observar i viure.
DISSENY 