L’il·lustrador i artista Gervasio Gallardo, nascut a Barcelona el 1934, és un d’aquells casos paradigmàtics de creadors que no són profetes a casa seva. Molt més reconegut als Estats Units que no al nostre país, aquest inventor d’imatges úniques fou un dels primers vint-i-quatre membres de Grafistas FAD (l’actual ADG-FAD), tal com es pot verificar a la pàgina 33 de l’històric Anuari de l’Associació del 1964. Allí hi veiem un Gallardo de 30 anys que ja havia viatjat per feina a Munic i París. Una circumstància que es repetirà al llarg de la seva vida: treballar sobretot per a l’estranger. La seva trajectòria alterna l’obra artística amb els encàrrecs d’agències de publicitat i del món editorial. Especialment decisives foren unes il·lustracions dels anys 60 i 70 per a les portades de Ballantine Adult Fantasy, amb les que va conquerir el favor de la crítica i el públic nord-americans.
Les obres de Gervasio Gallardo són experiències d’una dimensió paral·lela, memòria desenterrada del desig o d’imaginaris que emergeixen del subsòl dels mecanismes psíquics. Des de que André Breton el 1924 va redactar els principis del manifest surrealista, l’inconscient ha esdevingut un del grans motors de la sintaxi de l’art del segle XX. Explorar les zones prohibides del somni i dels anhels soterrats permet establir instantànies de l’impossible i secretes correspondències entre els objectes. Que Gallardo, un virtuós dels recursos figuratius de la tècnica pictòrica, planteja en els seus quadres una adaptació personal del surrealisme, ningú no gosa posar-ho en dubte. Però el nostre artista és un surrealista tranquil. No existeix en Gallardo la ironia irreverent de Marcel Duchamp, les solituds arquitectòniques de Giorgio de Chirico o les paranoies flàccides del Salvador Dalí més obsessiu. Ni tan sols el trastocament de conceptes visuals que particularitza a René Magritte. En Gallardo hi ha una estranya serenitat. I una acceptació quasi estoica de que la realitat, viscuda o figurada, és un lloc incomprensible que es transforma davant dels ulls de l’observador.
A les escenes hiperrealistes de Gallardo es produeixen canvis radicals en la biologia dels cossos. Metamorfosis inesperades desencadenen l’aparició de noves estructures cel·lulars que pretenen substituir a les anteriors, com si les antigues anatomies fossin larves embolcallades d’un misteri latent. Una de les obres on es plasma aquest fenomen de mutació és Última primavera. Davant de la barana de balustres, una senyora de l’alta burgesia sosté entre els seus dits la meitat del seu cap: una papallona escapçada que simbolitza el final de la joventut. Tot està representat amb una extraordinària riquesa de detalls. L’heura de la barana sembla viva i amenaça amb envair també la faldilla de la dona. Per a Gallardo la natura suposa el teló de fons obligatori, un atrezzo amb forma de jardins de l’edèn, el paisatge idíl·lic on recuperar la innocència després de l’expulsió de la societat industrial. Els vestits dels personatges dels seus quadres presenten un glamur decadent. A El secreto de Ghislaine, una altra matrona amb aire aristocràtic es retrata amb un cap d’ou que eclosiona i en surt un ocell a punt d’alçar el vol. La ment resulta el darrer territori de la llibertat.
Els efectes de la transformació dels éssers tornen a declarar-se a l’obra Luz de tinieblas. Una papallona s’eixuga les ales esteses a un estenedor de roba, després d’haver trencat la crisàlide. A altres composicions Gallardo recorre a la mitologia clàssica en un context d’hibridació. Leda y el cisne reprodueix l’instant precís en què Leda, l’esposa del rei d’Esparta, és seduïda per Zeus, el déu suprem de l’Olimp, convertit en un cigne negre per assolir d’incògnit el seu propòsit carnal. El cigne diví fornica desplegant les ales amb luxúria, però la cama lligada amb cordes de la noia ens suggereix un acte no ben bé consentit. La idea de l’incògnit es consolida a un quadre titulat textualment així: El incógnito. La fèmina de casa bona que tant complau al nostre pintor exhibeix ara un rostre mig humà, mig violí, sota d’una finestra d’arc de mig punt. L’arquet amb què es toca l’instrument de música descriu un angle de 90°. Tot plegat s’impregna d’una estètica renaixentista. La gioconda surreal ens mira sense somriure i amb posat melancòlic evoca la melodia d’aquells universos que escapen a la percepció.
És sistemàtic que en Gallardo els caps dels protagonistes es transmutin en un altre objecte, en una altra cosa. La comèdia dels enamorats esdevé el fil argumental de Siempre ella. Un home, de genolls, demana matrimoni a una dona. Res fora de la tradició, si no fos que el cap del pretendent es prolonga com un fàl·lic cargol de terra, mentre que el cap de l’estimada s’encén amb perfils de bombeta elèctrica. La importància de la il·luminació de la bellesa es constata a El atractivo personal. Una flor gegantina precisa connectar-se al voltatge d’un endoll per a propagar els efluvis del seu perfum. El miracle biblíc de la multiplicació es versiona a El invitado. Un individu sense rostre, en presumible estat d’embriaguesa, fa recompte de les copes de vi que vol beure abans de marxar de l’estança. El mar de núvols als peus del convidat inoportú materialitza l’increment dels vapors etílics i la gradual pèrdua de la consciència. Gallardo força els significats amb dobles lectures i d’aquesta tensió n’extreu idees insòlites. A El pecio les restes del naufragi d’un vaixell construeixen l’esquelet d’un peix espectral. El desastre marítim ha permès el naixement d’una nova espècie de leviatan.
L’atracció de l’abisme era el motiu predilecte de molts paisatges romàntics, no només des del punt de vista físic, sinó al·legòric. Els artistes surrealistes hereten l’enlluernament pels daltabaixos de l’ànima amb les seves imatges de l’absurd. Gervasio Gallardo acut a la cita del culte al vertigen existencial amb El abismo: l’enigmàtica figura femenina avança per un camí rodejat de vegetació frondosa. Abillada amb opulència i penjoll de campanetes, el seu cos és la gàbia oberta on van a raure un estol d’ocells com arnes imantades per la llum. Fins i tot els pensaments més lliures acaben reclosos a la presó corporal. Els desitjos inconfessables es manifesten a Historia de una pera y un halcón. L’au rapaç encarna el voyeur que espia la víctima indefensa, una fruita de natges generoses que descansa damunt d’un tapetet. L’obra narra l’assetjament ocular i insinua l’atac posterior de l’animal de caça. Metàfora del violador expectant i la futura dona violada.
El tema de la violència, implícita o explícita, és una de les constants de l’art surrealista. Experimentar amb els laberints de la conducta humana implica subvertir els paràmetres coneguts. Un dels apogeus de l’agudesa gràfica de Gallardo s’observa a Untiled (Hiveman). En aquest quadre la violència pren un caràcter distint. Un eixam d’abelles empaita el seu propi rusc, que corre (cames ajudeu-me) amb aparença de robot d’hexàgons. Les artesanes de la mel es rebel·len, amb doloroses fiblades d’agulló, contra qui les fa treballar en règim d’esclavatge. El rusc s’entén com una fàbrica sense drets laborals. Les abelles, com a obreres explotades que decideixen actuar. Gallardo crea un sindicalisme de l’irreal i de l’imaginari per a qüestionar les veritats dels esquemes lògics. El filòsof Walter Benjamin assegurava que el surrealisme posa les forces de la embriaguesa al servei de la revolució. En aquest sentit, Untiled (Hiveman) potser resulti l’atreviment pictòric més revolucionari de Gallardo. Qui li havia de dir a André Breton que l’autèntica transgressió del llenguatge visual està en el verí de les picades d’unes abelles enfurismades.
DISSENY 