Per als surrealistes de les avantguardes històriques el surrealisme era una forma de vida, una manera de situar-se en el món: una “supervivència” que tenia com a única finalitat la ruptura de la lògica i dels codis comunicatius. Calia una actitud vital molt determinada per entrar en estat de trànsit amb els objectes i els símbols, enamorar-se’n i transgredir-los per a desorientar l’espectador a través de l’absurd. La fascinació per les relacions objectuals incongruents ha conduït a un joc de paradoxes humorístiques. En les obres surrealistes hi ha funció (provocar), però no funcionalitat. Com més inútils per a l’ús quotidià resulten els objectes, més idonis per a la irreverència es consideren. L’ideal surrealista dels primers anys del segle XX es plasma en la bellesa de les coses inconnexes. A l’absurd de les convencions, s’hi oposa l’absurd d’un art indòmit que aspira a dinamitar l’equilibri de la sensatesa.
Si a algú li escau el rol d’inclassificable en l’actual panorama del disseny és a Marina Salazar (No Queda Tinte). Aquesta jove dissenyadora, de la collita del 1990, es caracteritza per una constant experimentació en tots els seus projectes. Des de bon començament, ha entès la importància de destacar i de fer-se veure en un entorn professional ultramassificat i competitiu on hi ha més atur que feina. Formada a l’escola BAU, treballa dins dels camps del grafisme, el packaging, el collage, el handmade o la il·lustració. El 2018 rep el premi Crema del Blanc Festival al millor estudi emergent. Experimentar amb tècniques i llenguatges gràfics poc comuns li ha permès, com s’afirma al text de presentació del seu web, entrenar sus rubias neuronas amb nous reptes creatius. Els dissenys de Salazar fugen dels paràmetres ortodoxos i corprenen per la seva gosadia. És en els objectes fets a mà, amb la lentitud i la paciència recuperada dels mètodes artesanals, on es vehicula amb més singularitat el seu imaginari icònic.
Les propostes handmade de Marina Salazar parteixen de les estratègies del surrealisme. Sorpresa, provocació i unes gotes d’escàndol sota control. Són peces excèntriques amb un esperit marcadament burlesc, però a diferència dels artefactes surrealistes –inútils per naturalesa– estan dissenyades amb criteris de funcionalitat. El públic pot comprar i fer servir uns sostenidors i unes sabates que s’elaboren amb una fusió d’objectes que es treuen del seu context ordinari. En la ment generadora i llaminera de Salazar, la llenceria i el calçat es mesclen amb materials que simulen les postres de l’àvia. Tapar-se els pits amb pastissos o caminar amb dolços de cireres roges als peus és una juguesca tan insòlita com la de l’escriptor Gérard de Nerval, que fa 175 anys es passejava pels bulevards de París amb una llagosta com a mascota. Marina Salazar trasllada l’estètica de l’absurd al terreny utilitari.
Això es manifesta de forma significativa a la seva línia de bosses de mà. De nou hi apareix la seducció pels volums amb aspecte dolç. Sota el lema lúdic Hornea y menea, la nostra dissenyadora ha concebut uns complements que reprodueixen pastissos o capses de galetes i bombons. El grau de realisme és absolut i els hipotètics usuaris mostraran tot un aparador de pastisseria penjat del braç. Anar pel carrer amb –literalment– una mona de pasqua, un blanc pastís de noces o una capsa de les galetes daneses de l’hora del te, és una performance reservada a les persones més arriscades. Aquesta esdevé la paraula clau: risc. Salazar s’arrisca. Reinventa amb ironia jocosa la difícil iconografia kitsch i la transforma en articles de disseny. Les seves creacions es perceben com una aventura d’elements visuals transgredits.
Igual que els surrealistes històrics anaven al Marché aux Puces de París per a descobrir objectes estranys per a les seves obres, Salazar busca troballes fortuïtes als Encants de Barcelona. D’aquesta correlació amb l’atzar neix la sèrie titulada De corazión, un conjunt de remakes que s’originen a partir de souvenirs i fetitxes que s’han adquirit a les parades del mercat de vell. En la dinàmica capriciosa de l’atzar conflueixen els objets trouvés i el desig latent de trobar-los. Un Buda és una imatge religiosa, però si a un Buda se l’abilla amb un barret de fruites del tròpic, estil Carmen Miranda, es converteix en un entranyable obès transvestit. La tergiversació del sentit primigeni plana damunt d’aquests remakes. Un pit de dona fa de bola del món on s’instaura un règim mamocràtic. Les figures, de botiga de records turístics, de Colom i de l’estàtua de la Llibertat van de bracet i es contagien de la mateixa verola de punts vermells davant del cercle solar. Una mare de déu practica la fe al menjar escombraria amb una hamburguesa “macverge” com a relíquia. Les correspondències objectuals fora de tota lògica creen realitats alternatives, gestionades pel sentit de l’humor.
L’autora de No Queda Tinte també s’expressa amb la tècnica del collage 3D i el resultat final presenta un aire inevitablement vintage. A mig camí entre els fotomuntatges intuïtius de Hannah Höch i les sarcàstiques escenes pop art de Richard Hamilton, les composicions de Marina Salazar consumen el mètode freudià de la lliure associació d’idees. A la psicoanàlisi de Sigmund Freud, els individus verbalitzen sense censura ni filtres qualsevol vivència, episodi oníric, similituds, detall o emoció que se’ls acudeix. Els surrealistes s’electritzaven amb els discursos automàtics d’un inconscient alliberat. Per a Salazar, les tisores, el paper i els adhesius són els estris que estimulen un diàleg simbòlic entre la psique i els designis dels encontres casuals amb les imatges. Els significats de la semiòtica establerta no poden interpretar per què una mà surt d’un ull amb pupil·la de cel estelat o per què un ventre de dona produeix òvuls que són confits de colors. El collage sintonitza amb el misteri i amb les lectures indirectes. Les seves sintaxis gràfiques provenen dels laberints de la imaginació i de l’atzar.
El compromís de Salazar amb l’atzar queda ben evident a la seva targeta de visita. L’imprès de màrqueting que serveix per a donar a conèixer les dades de contacte no es materialitza en suport convencional, sinó en forma de joc recreatiu: el moviment aleatori d’unes menudes esferes de metall indica al receptor les accions que ha de fer (call, meet, ignore, web, follow, unfollow i email). Set possibilitats de conducta que demostren que quasi tot es regeix pel principi d’incertesa. Aquests ulls de dissenyador veterà han vist moltes targetes de visita. Poques tan originals com la de No Queda Tinte. Una peça a tenir en compte pels col·leccionistes de dissenys audaços. Marina Salazar, amb el seu univers satíric de colors primaris i arquetips de cultura popular, adapta conceptes visuals que es fonamenten en la poètica del divertimento. Divertir-se amb rigor i seriositat amb uns treballs que són un espectacle de sensacions imprevistes al gran teatre de la comunicació.
DISSENY 