Si haguéssim de sintetitzar en una única imatge la polièdrica obra visual d’America Sanchez, és probable que escollíssim la il·lustració d’una mà de sis dits que el dissenyador va crear, a les acaballes de la dècada del 1990, per a la mítica botiga Vinçon del Passeig de Gràcia de Barcelona. Per què una mà de sis dits? Aquesta era la pregunta que Julià Guillamon li va fer a l’America en una entrevista a La Vanguardia el juliol del 2015, arran del tancament de Vinçon. La resposta de l’interpel·lat no ho va aclarir gaire: parlava d’una època en què es prenien bastants al·lucinògens, deia que el cognom Seisdedos existeix o que als guitarristes els hi agradaria disposar d’un dit addicional que enriquís la seva música. Tota aquesta inconcreció ens duu a sospitar que la bossa de Vinçon esdevé, de debò, el cop de geni intuïtiu d’un creador brillant i que no cal rastrejar-hi lògiques. Tampoc no és la primera vegada que es representa gràficament una mà de sis dits. Fa un miler d’anys la tribu dels indis Pueblo de Nou Mèxic ornamentaven les cases amb mans de sis dits. Segons especulen els arqueòlegs, posseir un dit de propina constituïa un signe d’estatus tant en la vida com en la mort.
A moltes cultures una mà oberta simbolitza el principi de l’acció en forma de figura humana: les quatre extremitats del cos i el dit del mig, el cap, el cervell. Es dibuixa amb les mans i es pensa a través de les mans. El sisè dit de la mà verda d’ungles vermelles de l’America remarca el valor afegit de la creativitat. Una creativitat, de vegades excèntrica i sempre eclèctica, que ara podem contemplar a l’exposició America Sanchez: clàssic, modern, jazz i tropical, al Palau Robert. Oberta fins al 29 de febrer del 2020, la mostra es compon de set espais temàtics: De Buenos Aires a Barcelona, Viatge a la utopia, El boom del disseny, Disseny de marca, Estratègies gràfiques, Artista i Col·leccionar coses. Oficialment n’és el comissari Juan Riancho, però de fet el discurs general, la presentació gràfica, la recerca, els textos i el disseny són de l’escriptor Julià Guillamon i d’Albert Planas, mà dreta de l’America i col·laborador seu durant un quart de segle. Les peces de les vitrines i les obres emmarcades pertanyen a l’Archivo Lafuente de Santander i la resta dels impresos vénen de la Biblioteca de Catalunya i d’algunes col·leccions catalanes amb treballs i facsímils introbables. En el món cultural hi ha qui penca amb criteri i hi ha qui es penja les medalles.
America Sanchez, originari de Buenos Aires, arriba a Barcelona el 1965. Forma part del grup d’argentins que durant els anys 60 i 70 s’integren al disseny barceloní, amb noms tan remarcables com Mario Eskenazi, Jorge Pensi, Alberto Lievore, Carlos Rolando i Ricardo Rousselot. L’any 1967 es funda Eina, Escola d’Art i Disseny. L’America hi té un paper significatiu als departaments de Grafisme i Comunicació, tot i no compartir la tendència al minimalisme bauhasià que acabarà convertint-se en un dels segells de l’escola. I és que el nostre dissenyador s’identifica ràpid amb el caràcter mestís de la ciutat que l’acull i amb un cert esperit mediterrani. Això ja es nota en els cartells i portades de discos que dissenya per a la Nova Cançó i el rock progressiu. Parlem d’un depredador gràfic que utilitza lliurement qualsevol recurs expressiu, dibuixos, collage, fotografia, il·lustració, però que sap incorporar, quan el missatge ho demana, la sobrietat estructural del disseny suís i italià. El seu estil és no tenir estil i adaptar a conveniència codis comunicatius heterogenis.
Podríem afirmar, sense recel a equivocar-nos gaire, que America Sanchez és un dissenyador racionalista amb una ànima underground. Als anys 70 es produeix un moment d’efervescència artística i cultural. Es fomenta la vida al carrer i es tornen a celebrar aquelles festes populars que estaven prohibides pel franquisme. Creix el compromís polític, el sentit col·lectiu i un culte a la individualitat i a l’ego, que derivarà amb el pas del temps en el narcisisme electrònic (Narcís emmirallant-se a les pantalles). L’America participa en aquests canvis socials amb projectes com la revista Ajoblanco o la caràtula de Viatge a Ítaca (1975) de Lluís Llach. A cada problemàtica gràfica, hi aplica una estratègia i unes tècniques i materials oportuns. La seva curiositat multidisciplinar fa que estableixi una relació propera amb creadors inclassificables com Carles Santos, Carlos Pazos o Carles Riart. Igual que passa amb el trio de Carles, la personalitat de l’America tampoc no admet ser encasellada en cap gènere precís. En els seus treballs, tanta influència hi ha de la cultura com de la contracultura.
A la dècada del 1980 comença l’anomenat “boom del disseny” (és a dir, la saturació professional i l’obertura indiscriminada d’escoles). Es reactiven els hàbits de l’oci nocturn i la famosa frase de flirteig amatori ¿Estudias o diseñas? ressona arreu. America Sanchez idea les marques per a locals de moda com el KGB, un dels bars capdavanters de la voràgine postmoderna de Barcelona. El disseny s’expandeix com una taca d’oli a tots els àmbits. També a la quotidianitat de carrers i places. A diferència de l’elitisme dels dissenyadors que només treballen per a grans empreses i corporacions, l’America no prescindeix de dissenyar per a comerços i botigues de barri. Alterna els encàrrecs de prestigi amb encàrrecs de disseny de proximitat. Vet aquí un exemple d’interclassisme gràfic.
La contribució d’America Sanchez al paisatge icònic de Barcelona resulta irrefutable. Identitats corporatives com la del Museu Picasso, TNC (Teatre Nacional de Catalunya), L’Auditori, Moritz, VilaWeb o la llibreria Laie (amb la tassa de cafè i el llibre, símbols de conversa i lectura), romanen fixades en la memòria de la ciutat. No podem oblidar el logotip de la candidatura olímpica, amb un mòdul horitzontal que suggereix un escuradents, l’àliga de majestuoses ales de Torraspapel o l’homínid prehistòric de l’Editorial Pigmalión. El repertori conceptual i formal és variat i mai reiteratiu. Cada imatge atresora una idiosincràsia pròpia, fruit de l’anàlisi i de processos metodològics de síntesi. És l’America racionalista que comentàvem abans. L’America d’ànima underground es manifesta en propostes experimentals on es percep el seu enamorament pels còmics i els llenguatges llibertaris. Alguns cartells exposats al Palau Robert descobreixen la mirada àvida del passejant que s’apropia d’il·lustracions trobades als espais públics. A un dels pòsters, s’hi llegeix aquest eslògan reivindicatiu: la gráfica popular es un derecho cultural. Declaració d’independència creativa de qui recupera objets trouvés visuals de les parets i murs. El disseny, el veritable disseny, sorgeix de la vida al carrer.
En aquesta línia experimental de l’America sobresurten els fotomuntatges elaborats amb un inventari de fotografies de procedències diverses. Hi ha instantànies personals i imatges d’individus anònims rescatades de l’oblit. Les composicions, retocades amb traços artesanals, reflexionen sobre els efectes del pas del temps, els misteris de la condició humana i els límits de l’ambigua realitat. Un dels treballs que genera inquietud és la sèrie Niños. Unes projeccions en vídeo mostren un conjunt de retrats de nens amb les cares esborrades, reduïts a cossos sense origen ni signes identificatius. La desfiguració dels rostres aborda la fractura traumàtica de la infantesa: un hipotètic abús de la societat envers els més fràgils i desvalguts. Aquestes anatomies infantils, desposseïdes de faccions, connecten amb les pintures d’individus adults de Francis Bacon. En tots dos casos, hi apareix el dolor d’una violència simbòlica. Les víctimes: dissortades figures humanes, a les quals se n’anul·la la identitat. L’obra d’America Sanchez alberga un seguit de referents artístics: expressionisme, surrealisme, pop art, psicodèlia. Un univers iconogràfic que possibilita múltiples lectures.
La part final de l’exposició al Palau Robert es titula Col·leccionar coses i es dedica principalment a la recerca de gràfica popular que ha fet el nostre dissenyador al llarg de la seva trajectòria. Tutti frutti és un llibre del 2007 que reuneix rètols de botigues i dibuixos urbans de tot el món. Barcelona gràfica, amb fotografies que es projecten en una gran pantalla, es planteja com a homenatge a Barcelona, amb cartells i elements gràfics de totes les èpoques. Hi ha un panell groc amb una selecció de cobertes dissenyades per l’America. Una de les curiositats esdevé el Mural Copito, una superfície amb 240 imatges de Floquet de Neu on el pelatge del goril·la albí es guixa com si fos paper de dibuix. Julià Guillamon, en el text explicatiu, parla amb enginy de la revolta del creador contra el full en blanc. Contigu a la porta, un aforisme cal·ligràfic ens avisa que s’ha acabat el bròquil. Sortim amb la sensació d’haver vist una expo excel·lent. Quan el 1965 America Sanchez emigra des de Buenos Aires a Barcelona, ho fa a bord del transatlàntic MS Giulio Cesare. Poques vegades els diners invertits en un passatge marítim han estat tan profitosos per a la cultura i el disseny de casa nostra.
DISSENY 