Déu és Wi-Fi

El desig d’escriure missatges més o menys clandestins existeix des de la nit dels temps. A la població d’Esmirna (Turquia), al soterrani de l’àgora, hi ha més d’un miler de pintades gregues que daten dels segles II i III. Als envans dels prostíbuls de l’antiga Roma, els clients hi feien inscripcions informals amb la crònica dels seus triomfs amatoris. Les mateixes pintures rupestres de la Prehistòria esdevenen, en un sentit obert i ampli, els primers graffitis coneguts. La finalitat d’aquests missatges és tan diversa com la naturalesa humana. Els enamoradissos encara es prometen amor etern als troncs dels arbres i alguns excursionistes senten l’impuls irrefrenable de gravar el seu nom a les roques. Cal deixar testimoni de la pròpia vida i del pas per aquell lloc. A les metròpolis, el fenomen se sobredimensiona. Des de la dècada del 1960, amb l’aparició dels aerosols, els retoladors permanents i l’ús general de la tècnica de l’estèncil, qualsevol superfície urbana es converteix en una pissarra pública on tothom hi diu la seva.

La periodista i antropòloga Isabel Aparici aplega una part ben significativa d’aquestes manifestacions gràfiques en el blog Caligrafías urbanas, on s’hi poden veure 1.800 fotos d’escriptura de carrer de tot el món. El web inclou un mapa que geolocalitza 300 cal·ligrafies de Barcelona i que serveix per a fer-se una idea damunt del plànol de l’ebullició de l’street art per barris. La majoria de les pintades accentua més el fons que la forma. No s’hi potencia l’estètica, sinó la força sociològica o lírica del missatge. Les reivindicacions ciutadanes i les denúncies estan a l’ordre del dia. L’espai col·lectiu es torna de vegades un llibre de greuges. Són comunicats sense censura, de caràcter efímer i circumstancial, sempre en perill de desaparició, sempre a punt de ser esborrats per equips de neteja o destruïts pels efectes de la intempèrie. Pocs sobreviuen mesos o anys. Contemplar les fotos d’aquestes cal·ligrafies al blog de la Isabel Aparici és com resseguir els punts distants i lluminosos d’una nit estelada. Reflexos d’una realitat escrita que, com les estrelles que mirem al cel, potser ja s’han extingit. 

El gran hipnotitzador

En una fotografia (que apareix a l’anuari Grafistas, Agrupación FAD l’any 1964), Ricard Giralt Miracle ens observa de fit a fit amb intenció d’hipnotitzar-nos. El sedàs irreductible del temps demostra que ho va aconseguir ahir i que encara ho aconsegueix avui. Aquest home, de mirada magnètica i múrria, pioner històric del grafisme català, que se subjecta els pantalons amb uns tirants per a no cenyir-se a res, tenia un costum meravellós: enviava als amics i clients de la seva impremta Filograf unes petites publicacions de bibliòfil, dissenyades per ell mateix, que feia servir de nadales o avisos de vacances d’estiu. Durant quatre dècades, entre el 1957 i el 1994, els destinataris que rebien per correu aquestes plaquettes de manufactura exquisida quedaven hipnotitzats amb el desplegament creatiu de Giralt Miracle. L’arribada dels solsticis era sinònim de l’arribada d’unes obres d’art que cabien a la bústia.

Ricard Giralt Miracle (1911-1994) va néixer a començaments del segle XX i podríem introduir que va néixer tard, perquè la naturalesa de la seva obra és la d’un renaixentista postindustrial. Com els renaixentistes autèntics no es limitava a un únic àmbit d’actuació. Artesà instruït, amb aquella llibertat que només posseeixen els artistes clarividents, dominava tots els oficis del cosmos gràfic. Dissenyador, cartellista, editor, impressor, tipògraf, cal·lígraf i individu de caràcter inquiet, sabia alternar els encàrrecs crematístics amb projectes tan inusuals com les plaquettes, que resulten una lliçó a seguir de com uns impresos en teoria secundaris, produïts per al divertimento propi, acaben convertint-se en un referent visual i cultural de qualitat suprema. A la historiadora Anna Calvera li agradava dir que el disseny és una professió humanista. Si hi ha algú que encarni aquest concepte en els últims seixanta anys és, sens dubte, Ricard Giralt Miracle. 

Les coses del collage

Durant aquests últims dies, del 4 al 21 de maig, ha tingut lloc el II Festival de Collage de Barcelona, que organitza i promou la Societat Barcelonina de Collage. L’esdeveniment ha reunit un bon conjunt d’actes, tallers i xerrades, entre els que cal assenyalar la Marató de Collage de dotze hores de durada, un Campionat Mundial de Collage i l’exposició col·lectiva Puro Collage, a la galeria Las cosas de Martínez, on hi han participat gairebé una quarantena d’artistes, dissenyadors i il·lustradors amb obres 3D, emmarcades en unes capses de puros, a l’estil de diorames en miniatura. La Societat Barcelonina de Collage va ser fundada fa dos anys per Carlota Marquina, Santi González, Lucía Soto i Juan Cardosa i fou apadrinada per Álvaro Sobrino, membre de la Sociedad de Collage de Madrid i director de la revista Visual. Els aparells electrònics sembla que cansen i en ple auge de les noves tecnologies hi ha una reivindicació creixent dels processos artesanals. La tècnica del collage de cúter, paper, tisora, guanya adeptes sense parar.

Un dels noms habituals en iniciatives associades al collage és el de Patrícia Barrachina. Aquesta valenciana, nascuda el 1979 i que signa les obres amb l’àlies poc comú de Patossa, és una creadora interdisciplinar que fa disseny, il·lustració, fotografia, stop motion i tot allò que signifiqui un repte evolutiu en la seva trajectòria. Com ella mateixa manifesta en una autoentrevista, ha elegit el pseudònim Patossa perquè a la vida res no passa sense els errors i els accidents. Ensopegar o equivocar-se, a una dimensió terrenal presidida pels successos atzarosos, resulta el principi d’experiments imprevistos. El joc com a mètode de supervivència. El pintor David Hockney ja ho diu: cap activitat humana no pot desenvolupar-se si li manca el vessant lúdic. Per a Patossa, les gotes de tinta que han caigut sense voler-ho, aquelles arrugues indesitjades o altres entrebancs involuntaris, són el vehicle accidental que obre la porta a noves formes d’expressió. 

La rabiosa actualitat

L’argument d’El nom de la rosa d’Umberto Eco se situa en un monestir l’any 1327 i gira al voltant d’un volum prohibit i ocult a una biblioteca secreta: el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil, que el filòsof  dedica a la comèdia com a gènere de sàtira i ridícul. La tradició catòlica mai no ha vist amb bons ulls la pèrdua dels “valors seriosos” i es malfia de les arts que pretenguin fotre-se’n del mort i de qui el vetlla. Riure’s dels déus, i ja no diguem dels homes i de les dones respectables, suposa un sacrilegi perillós a totes les èpoques. Des de sempre, els jerarques civils, militars o eclesiàstics no han paït gaire bé les accions d’indisciplina que atemptessin contra l’statu quo. Avui dia el discurs satíric i la crítica social han esdevingut el mecanisme de defensa –i de protesta– amb què alguns dibuixants i ninotaires retraten les injustícies i assoten la pell fina dels poders fàctics. Entre aquest gremi de personatges díscols, en sospita judicial permanent, hi ha humoristes que il·lustren fort i creadors de vinyetes de premsa que no s’arronsen.

El dissenyador Jordi Duró pertany al selecte grup dels grafistes amb criteri indòmit. Des de començaments de la sortida del diari Ara, el novembre del 2010, hi publica una secció d’opinió gràfica que té com a tema específic els successos de la actualitat. Després de gairebé una dècada de col·laborar-hi de manera contínua, ha reunit més de 2.000 imatges que exploren totes les tècniques i recursos adquirits en la seva dilatada experiència professional. Admirador de la llibertat creativa de figures històriques com Ricard Giralt-Miracle, Antoni Morillas i Josep Pla-Narbona, Duró resulta ser una persona transdisciplinar. A més d’apassionar-li el disseny, proclama l’engrescament per la música i no s’està de dir –al seu web– que és un DJ terrible, confessió que faria feliç al poeta Rainer Maria Rilke, que creia que hi havia bellesa en els àngels perquè són massa terribles per a l’existència humana. Dissenyar i punxar discos compta amb l’aprovació dels clàssics. 

Els alumnes de Brossa

Un home camina tot satisfet i amb pas decidit per la carretera de la Rabassada. Duu ulleres fosques i barret de copa. Camisa blanca i pantalons obscurs. El jersei li ve petit, li curteja de mànigues. Es diria que és un pinxo que ha volgut fer-se la foto ximple del mes. Però no. Es tracta de Joan Brossa, el gran prestidigitador de la paraula i de la imatge, en una fotografia de Santiago Farré, a la dècada del 1950. Per a Brossa, el barret de copa encarnava l’enginy creador de l’il·lusionista. Aquell objecte, en contacte amb el cap, d’on podia sortir en ple truc de màgia qualsevol cosa xocant que transgredís els límits de la percepció i la realitat. Les influències de l’obra brossiana, tant a nivell literari com visual, continuen ben vives.

El divendres 19 de gener del 2018, coincidint amb el dia del naixement del poeta, s’inaugura l’exposició Brossa, aprenents de poeta, a la seu de l’Escola IDEP Barcelona. Hi participen professors –i col·laboradors– del centre amb propostes lliures o encàrrecs professionals, que mostren la rellevància que ha tingut el cosmos brossià en les seves trajectòries. L’homenatge al mestre poètic aplega obres de Xavier Alamany, Josep Basora, Bendita Gloria, Brain and Beast, Juan Cardosa, Cocolia, Meritxell Duran, Esiete, Xavier Grau, Xavi Palouzié, Hey, Ferran Izquierdo, Javier Jaén, Enric Jardí, Mikel Jaso, Manuel Moranta, Ladissenyadora, Lo siento, Marcel Juan & Jofre Sanfeliu, Querida, Andrés Requena, Mucho, Carles Murillo i Juanra Pastor. Noms del disseny i la il·lustració resseguint el camí artístic plantejat per Brossa i amb el repte no gens fàcil d’esdevenir-ne uns bons alumnes. 

Som el que mirem

Hi ha artistes que ens recorden amb la seva obra que no vivim en el millor dels mons possibles. La crítica social resulta el leitmotiv de bona part dels treballs de les noves fornades de creadors gràfics. El tema recurrent d’una societat en crisi perpètua es manifesta a través d’un surrealisme incòmode que despulla l’aparença de les coses i ens trasllada a altres dimensions. És, com afirmaria René Magritte, la traïció de les imatges: signes i símbols que es rebel·len i capgiren la realitat convencional per a conduir a l’espectador a un univers on tot es distorsiona i es torna enigmàtic. Els objectes i figures humanes perden la congruència tranquil·litzadora de la normalitat. Amb la llum de la ironia sorgeix el fantàstic, l’extraconscient, la mirada perplexa, la bellesa convulsa que descol·loca.

Un dels il·lustradors emergents que més bé representa l’escepticisme crític envers la societat actual és Andrea Ucini. Aquest dibuixant, d’origen italià i que viu a Hundested (Dinamarca), ha aconseguit compaginar amb eficàcia funcionalitat i singularitat. Les seves composicions, pensades per il·lustrar articles de premsa i productes de consum, ultrapassen el caràcter utilitari i ens introdueixen en un continu qüestionament dels valors imperants. Amb cromatismes pàl·lids, perfumístics, i traços delicats, que contrasten amb la duresa dels missatges, Ucini retrata escenes del dia a dia i les converteix en metàfores de l’absurd. Ni els personatges ni els àmbits són el que semblen a simple vista. Assistim a un desplaçament del significat, a una alteració de les semàntiques visuals. Com si la realitat fos un virus que muta de pressa. Allò que abans era conegut, ara esdevé estrany i lesiu. 

Diseño luego pienso

El dissenyador Albert Isern ostenta dues plusmarques difícils de superar: ha estat President de l’ADG-FAD durant disset anys (1972-1989) i publica el 2007 una autobiografia gràfica en un volum de 2.272 pàgines, 17 cm de llom i un pes herculi de 3,8 kg. Un llibre-objecte que, a més de permetre la lectura, serveix per a la salut gimnàstica de la mirada i dels braços. Si amb això no n’hi hagués prou, Isern és l’autor de quinze blogs (quinze!), on s’hi manifesten tots els interessos que enriqueixen la seva trajectòria humana. Totes les coses per les quals, segons ell, val la pena existir. Ara, en aquesta línia de batre rècords, el nostre prolífic dissenyador ens presenta al Centre Cultural El Carme de Badalona l’expo Món icònic, una mostra retrospectiva amb 20.000 peces físiques o projectades en pantalla que recull els treballs de cinquanta anys de carrera professional. Hi ha temps per a visitar-la fins a l’11 de març del 2018. No us la perdeu.

L’exposició Món icònic queda ordenada en catorze àmbits: Disseny (amb 7 apartats), Voltant pel món, Do not disturb, Tresors, Auto Biogràfica, Blogs Món Icònic, Monkeys in Love i Llocs i Moments. La secció més significativa correspon als projectes realitzats per Albert Isern en mig segle de professió, però no hi falten les imatges que pertanyen a l’univers més íntim de la persona. Gran transversalitat de temes que genera algun desconcert. Resulta estrany, per exemple, que a l’expo s’inclogui un àmbit com Do not disturb, que combina la projecció de fotos de llits desfets d’hotels amb escenes eròtiques de l’art universal. L’argument que es dóna és que els viatges també tenen les seves nits. Isern ha viatjat molt i la metàfora del viatger com a actitud –transeünt de curiositat insaciable– sembla el concepte des d’on s’articula el muntatge expositiu. Món icònic es recorre com un viatge gràfic que exhibeix totes les experiències visuals i vivencials del dissenyador. 

Helvètica mon amour

Aquest any celebrem, amb més o menys eufòria, el seixantè aniversari de la tipografia Helvètica. El propassat 2016, l’ADG-FAD va concedir finalment el Laus d’Honor al dissenyador històric Yves Zimmermann. Dues notícies que tenen com a vincle comú la ciutat suïssa de Basilea. L’Helvètica sorgeix com una modernització en escriptura de plom de l’Akzidenz Grotesk, una de les tipografies més utilitzades entre els grafistes helvètics de principis dels 50. L’Helvètica encarna un punt d’inflexió en les lletres de pal sec. L’autoria del disseny definitiu és del tipògraf Max Miedinger i d’Eduard Hoffmann, l’amo de la foneria Haas, ubicada molt a prop de Basilea. Yves Zimmermann neix a aquesta mateixa ciutat el 1937 i el 1961, amb vint-i-quatre anys, emigra a Barcelona, on hi viu des d’aleshores i on hi desenvolupa la major part de la seva trajectòria professional.

L’Helvètica surt el 1957 en plena implantació d’un concepte de disseny anomenat “estil suís” o “estil tipogràfic internacional”. Algunes característiques d’aquest estil són l’ordre reticular, la coherència i el minimalisme gràfic, la netedat en la composició, el joc arquitectònic entre la forma i el fons, l’ús de les tipografies sans-serif i de fotos en blanc i negre en comptes de dibuixos o il·lustracions. Quan Yves Zimmermann aterra a Barcelona, ho fa sota el paraigües filosòfic d’aquesta metodologia de treball. Graduat a l’escola Allgemeine Gewerbeschule Basel, el nostre dissenyador ha esdevingut al llarg de la seva carrera un exponent pedagògic de com s’apliquen les bones pràctiques en tipografia i, sobretot, de com es diagrama amb tipus de pal sec. 

Literatura emoji

Les setmanes prèvies a les vacances d’agost sempre són mogudes. El 14 de juny va tenir lloc al Museu del Disseny, dins de les activitats de la Barcelona design week 2017, el Talent Show: un acte amb forma de concurs de talents, on els alumnes de les escoles barcelonines de disseny presentaven els seus treballs de fi de grau. A l’auditori del Museu, amb una gran pantalla de fons amb la fesomia de David Bowie, a l’estil Citizen Kane, els estudiants havien d’explicar els seus projectes davant del públic assistent. Fins aquí tot més o menys normal. L’extraordinari és que només disposaven de set minuts per argumentar-los. Exhaurit cada temps, el mestre de cerimònies del show, el polifacètic Óscar Guayabero, tallava les intervencions a contrarellotge dels alumnes fent sonar onomatopeies digitals des del seu portàtil.

Com era d’esperar, més d’un alumne es va quedar a mitja explicació. Resumir mesos de feina en a penes pocs minuts esdevé un exercici massa extrem. La sensació que en queda és agredolça. La iniciativa de donar la paraula als futurs dissenyadors resulta estimulant i necessària, però vehicular-ho d’aquesta manera, tipus concurs televisiu, no sembla la pensada més pietosa. Tot un repte que la majoria d’alumnes va superar amb bon criteri. Cal destacar-ne la imaginació i creativitat a l’hora d’exposar les propostes. Idees i dissenys interessants, presentacions acurades, discursos que anaven a l’essència del concepte, vídeos magnífics a nivell tècnic i una posada en escena idònia, si considerem el condicionant temporal. 

Death of print?

Dues cronologies destaquen de forma decisiva en el caràcter evolutiu de la comunicació. Entre els anys 1440 i 1450, apareix a Europa la impremta, un mètode mecànic apte per a reproduir textos i imatges en paper, tela i altres materials. El 1993, Adobe Systems comercialitza la primera versió del PDF, fitxer de document electrònic que es pot crear i llegir en qualsevol sistema operatiu. La diferència entre aquestes eines de publicació esdevé òbvia. La impremta precisa del suport físic mentre que el PDF respon a l’antic somni de l’oficina sense papers. Un somni que s’ha convertit en un malson per als impressors. Les xifres canten. El consum de cel·lulosa no para de disminuir arran de l’ús de les noves tecnologies i, malgrat els esforços de la indústria gràfica per a reinventar-se, el futur a mig termini es presenta massa incert. Només el packaging sembla aguantar bé l’ofensiva digital.

A començaments del 2011 es commemorava el quaranta-cinquè aniversari de Graphispag, un dels grans salons de referència de les arts gràfiques. Era la celebració idònia per a reivindicar el protagonisme cultural i artístic del producte imprès en la societat contemporània. Així ho van entendre Albert Isern i la Fira de Barcelona, que van engegar la iniciativa GG45, un projecte expositiu que aplegava els cartells de 46 dissenyadors, alguns d’ells premis nacionals de disseny, amb l’objectiu de proclamar la vigència absoluta de la comunicació impresa en plena era d’internet. Sis anys després del projecte GG45, una conclusió turmenta l’esperit dels adeptes a la galàxia Gutenberg: quan els històrics, i no tan històrics, del grafisme han de dissenyar cartells de defensa del mitjà imprès vol dir que el sector es troba en decadència. El totpoderós món virtual sembla que guanya la partida.