El crit de les cuixes

El Muzeum PlakatuHi ha territoris que se senten orgullosos de l’efímer i preserven amb notable pulcritud expressions gràfiques de breu existència funcional. Només cal decidir-nos a sortir de casa, agafar un tren o un avió i fer 2.500 quilòmetres per a comprovar-ho en el lloc. El cartellisme es considera un art nacional a Polònia. Fou el primer país en crear una institució dedicada exclusivament a aquest gènere gràfic. El Muzeum Plakatu (MPW), fundat l’any 1968 a Wilanóv, a prop de Varsòvia, guarda una de les col·leccions de cartells artístics més grans del món. El seu patrimoni agrupa més de 55.000 peces, la majoria d’elles d’autors locals. Amb la derrota nazi del 1945, els cartellistes polonesos es beneficien d’un teòric inconvenient: la rígida censura comunista. Reclosos dins dels límits restrictius del teló d’acer, sense publicitat comercial ni gairebé contacte amb les útimes tendències de l’Europa aliada, els grafistes de postguerra troben el seu motor creatiu en l’àmbit de la cultura.

Cartells polonesos de la dècada del 1950 (1)Cartells polonesos de la dècada del 1950 (2)Cartells polonesos de la dècada del 1960 (1)Els cartells d’aquells anys aporten una mirada molt diferent a la temàtica sociocultural. A través de símbols i de lectures indirectes sintetitzen amb originalitat l’anunci de pel·lícules, exposicions, estrenes dramatúrgiques, espectacles de circ o concerts de música. És la consolidació d’un disseny autòcton que incorpora l’ús de fotomuntatges i dibuixos connectats amb l’essència surrealista de les avantguardes clàssiques. Amb un llenguatge visual categòric i comunicatiu, on la sàtira, l’humor absurd i la força de la metàfora hi són omnipresents, elaboren un cartellisme irrepetible que va influir vàries generacions de dissenyadors i que avui sobreponderen els col·leccionistes de cartells i els fanàtics dels impresos de cinema. Al web Polish Film Posters, en podreu veure una extensa recopilació, classificada sota distints criteris de recerca.  Continua llegint “El crit de les cuixes”

Smoking area

Un any abans del dramàtic crac de la borsa de Nova York del 1929, l’artista René Magritte concep un quadre amb una pipa i un text que diu que això no és una pipa. Aquesta simple negació objectual, anomenada La trahison des images, ha esdevingut una de les icones de l’art modern. Magritte rebatia amb aquesta obra el tractat de la nova arquitectura de Le Corbussier, on aquest estri per a fumar es posa com a exemple de disseny racional. Magritte, home d’existència petitburgesa, que xalava amb la sèrie televisiva Bonanza, estableix amb una senzillesa sorprenent les contradiccions que hi ha entre l’objecte i el signe visual que denota l’objecte. El quadre va rebre algunes crítiques. El pintor belga se’n defensava amb un argument irrefutable: una pipa reproduïda a una tela no es pot omplir amb tabac. En aquesta polèmica subtil entre objecte i realitat, intueixo que Magritte venia a suggerir que les construccions de la ment no serveixen per a la vida quotidiana. Es poden crear instantànies de l’impossible, plasmar les paradoxes d’una normalitat fora de control i alhora tenir el sentit pragmàtic i la sensatesa de qualsevol dels oficinistes amb bombí, que tant abunden al seu univers pictòric. Una cosa és l’art i l’altra, els episodis de Bonanza.

Potser Chema Madoz també mirava les aventures de la família Cartwright, però si hi ha algú que es pugui considerar hereu de Magritte, amb perdó de Joan Brossa, és aquest fotògraf de Madrid. Mentre que la poesia visual brossiana es vehicula a través d’objectes lúdics, irreverents i humorístics, les fotografies de Madoz desprenen una seriositat austera i aquell aire de misteriós absurd i tristesa nostàlgica que caracteritzen l’obra de l’artista belga. Brossa adopta un eclecticisme declarat en la manera d’executar les idees. Madoz, en canvi, és tan pulcre i coherent a nivell formal com ho era Magritte. Els homenatges a l’antecessor surrealista resulten diàfans i en algunes oportunitats el deixeble supera el mestre.  Continua llegint “Smoking area”

Elogi de la follia

El concepte bogeria s’utilitza per a definir qualsevol actitud excèntrica. És una paraula comodí. Tant serveix per a un malalt mental com per algú que mostra tendències díscoles o descontrolades. L’artista Jean Dubuffet és dels primers que s’interessa per l’art dels individus diferents i encunya el nom Art Brut, que descriu les manifestacions artístiques dels pacients dels hospitals psiquiàtrics. A Dubuffet no li agradava gens l’etiqueta “art dels bojos”, perquè sostenia que tots tenim un potencial creatiu i que tota persona allunyada de l’ordre social i la formació artística –autodidactes, solitaris, marginats– pot desenvolupar-lo. Indirectament hi ha un elogi del primitivisme expressiu i la innocència vital del bon salvatge rousseaunià. Des de la dècada del 1940, Dubuffet aplega una gran col·lecció d’aquesta classe de obres, sobretot d’esquizofrènics, i les divulga i exposa amb el segell Compagnie de l’Art Brut.

Art Brut - Fotografia de Marta CampsMarta Camps és una jove dissenyadora gràfica i fotògrafa. Quan encara era estudiant d’últim curs a Bau, Centre Universitari de Disseny de Barcelona, pren la decisió que el seu treball de final de grau (TFG) es fonamentarà en l’Art Brut. Selecciona un conjunt de pintures i dibuixos de gent amb trastorns mentals i en fa una interpretació fotogràfica. Amb la brillant posta en escena aconsegueix el que era més difícil: que les fotografies estiguin a l’alcada d’uns documents espontanis que atrauen per la seva qualitat.  Continua llegint “Elogi de la follia”

El viatger alfabètic

Posar nom a les coses i anomenar-ho tot.  Aquesta ha estat la inquietud essencial de l’homo sapiens des de que va posseir consciència. La paraula neix per la necessitat d’expressar i d’expressar-se, de comprendre els fenòmens de la natura i els misteris de la vida i la mort. Calia instituir un mètode comunicatiu que anés més enllà de la transmissió oral. Segons l’escriptor Umberto Eco, l’alfabet és la maquinària que permet produir un text infinit amb un nombre finit d’elements. Des de fa mil·lennis, uns pocs símbols vehiculen el llenguatge. Vibracions fonètiques que transmeten informació i el so primordial de la veu humana en la llengua pròpia. Una sola lletra ja acumula connotacions. Si recordem una inicial, hi ha sovint una paraula que sorgeix la primera de totes i que potser és diferent en cada persona. Un nom de família. Un lloc. Una música estimada o un mes del calendari que fou important.

Alfabets de Pau Elias 1Les lletres també tenen reminiscències com a estructura gràfica concreta. Podem considerar que una “S” ens transporta als meandres d’un riu, que una “M” remet a una vall entre muntanyes o que una “O” suggereix una nit de pleniluni. Els alfabets difonen el coneixement i també provoquen impressions físiques. L’esperit de cada territori, comunitat o tribu, es reflecteix en com dibuixa els traços que representen el llenguatge.  Amb l’art passa una cosa semblant. Les formes, colors i textures esdevenen ecos matèrics de l’ànima de l’artista. El pintor Pau Elias (Barcelona, 1948) ens convida amb les seves obres a un viatge a través dels alfabets de les distintes cultures del món. La veu interior de l’artista es complementa amb la veu ancestral dels símbols alfabètics de cada poble. El resultat d’aquesta fusió és un imaginari pictòric on els signes antics es revisitien amb mirada contemporània.  Continua llegint “El viatger alfabètic”

L’elixir de la joventut

Al Museu del Disseny de Barcelona, sisplau. El taxista no sap on és. A la grapadora, sisplau. Missatge rebut. El taxi es posa en marxa i després dels semàfors de rigor s’estaciona davant de l’edifici. Portes de vidre. Escales mecàniques. 4a planta. Exposició El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980). 554 imatges i 548 metres quadrats d’espai expositiu. La mostra, comissariada per Pilar Vélez i Anna Calvera, es divideix en quatre grups cronològics. Un itinerari temporal amb una selecció de cartells, anuncis, cobertes de llibre, impresos farmacèutics envasos, nadales, avisos de vacances i altres elements gràfics, representatius d’un període històric.

El disseny gràfic: d’ofici a professió (1940-1980)

A l’exposició, molt ben muntada i a mitja llum per a no malmetre les peces, s’hi evidencien les diferents tendències creatives i la professionalització gradual que experimenta el disseny amb el pas del temps. De l’esperit artístic i il·lustratiu dels dibuixants publicitaris dels anys 40 i 50 fins als dissenyadors ja moderns dels 70, passant per l’etapa de transició –en ple desenvolupisme econòmic– que van significar els grafistes de la dècada del 1960: primers professionals que parlen d’un grafisme d’autor, s’associen per a defensar interessos corporatius i estableixen les bases del que avui entenem com a disseny gràfic.  Continua llegint “L’elixir de la joventut”

La sopa boba

Sopa Campbell's - Andy WarholQue el pot d’una sopa de tomàquet es converteixi en una de les icones de l’art contemporani demostra que tenim un buit a l’estómac i al cervell. La fam de novetats és una addicció que engreixa el panorama artístic de manera antinatural. La il·lustració de la Campbell’s Soup no commou com a obra trencadora, ni ara ni en el seu moment. Warhol, un dibuixant publicitari llest, va intuir el gust excèntric dels nous col·leccionistes i compradors i va envoltar-se d’una escenografia i d’una aureola d’impostura, que no es veien des de l’avidesa monetària de Dalí. Molts anys després de la seva mort, Andy Warhol continua tenint èxit. Tant de públic com de preus astronòmics de les seves obres a les subhastes d’art. El seu espai rep infinitud de visites al MoMA de Nova York. Però quan una cosa agrada a tothom una veu de la consciència hauria d’advertir-nos que el criteri general pot ser erroni. De la generació pop dels Estats Units, ell n’és el representant més fluix. Inferior a Jasper Johns i, no cal dir-ho, a Robert Rauschenberg, sense cap dubte el més intens d’aquests artistes que reinventen el llenguatge de la pintura amb imatges dels mitjans de comunicació de masses.

Clissar la Marilyn Monroe o la Mona Lisa transformades en un mostrari de tintes encara fa mal als ulls. Els experiments sense intenció ni mala llet no deixen de ser una juguesca transitòria. Warhol descobreix aviat que els seus jocs estètics es paguen molt bé i marraneja feliç com un nen a qui per reis li regalen un talleret de serigrafia. L’obra com a peça única passa a millor vida. Uns mateixos models es reprodueixen amb colors diferents, se’n numeren les còpies i es venen com si fossin originals. Una jugada de financer visionari. La bombolla de l’art s’infla amb l’alè pròdig de Warhol i els especuladors poden traficar sense límits amb una obra tan extensa. Es calcula que hi ha 10.000 warhols al món.  Continua llegint “La sopa boba”

Les portes del cel

Hi havia una vegada un grup de grafistes històrics que arriben al seu estudi situat a la vora d’un barranc. Les vistes són superbes. El paisatge es modela amb la força d’antigues pluges i sinuosos cursos d’aigua. Dins de l’espai creatiu no hi ha mobiliari, les parets són de roca i hi fa fred i humitat. El terra presenta desnivells i per a veure-s’hi, precisen de torxes. Els seus dits noten rudes les superfícies de treball. Utilitzen procediments artesanals i van escassos de recursos. Com que produeixen l’obra amb pigments que caduquen, la feina s’ha de concretar el més ràpid possible. L’encàrrec és ingent. Establir les bases d’un imaginari col·lectiu amb la representació d’una escena de caça. Fa uns 7.000 anys a la Valltorta (Castelló), individus del Paleolític van tenir aquest problema comunicatiu i el van resoldre amb estilitzacions pictòriques a les parets, que encara meravellen per la seva qualitat i nivell expressiu. Aquestes composicions d’arquers i fauna no tan sols interpreten l’acte cinegètic, sinó també la materialització d’un realisme màgic on les forces misterioses de la natura repercuteixen en la vida dels humans.

Pintures rupestres del barranc de la ValltortaUn testimoni vital i una potent dramatúrgia gràfica que han perviscut més enllà del propòsit dels seus autors. Una de les siluetes rupestres s’ha adaptat com a marca d’un club de tir amb arc. Els hereus llunyans d’aquells arquers empunyen escopetes i els territoris de caça se simbolitzen amb un yin i yang rectilini sense màgia ni espiritualitat. L’escultor Giacometti es fascinaria amb les figures de la Valltorta, mentre que l’ideograma contemporani amb què es senyalitzen els vedats de caça no sembla prou engrescador ni per a un Mondrian en hores baixes.

Arquer rupestre i vedat de caça

La geometria estructura la majoria de dissenys senyalètics. Quan es busca una informació instantània o es condueix un automòbil el que compta és la rapidesa del missatge. L’abstracció formal es maximitza. Instruccions complexes, que requeririen d’unes quantes paraules, es resumeixen amb un únic símbol. El cervell recorda millor les imatges senzilles i, en certs casos, això pot ser la diferència entre la vida i la mort. Però no sempre ens movem per interessos vertiginosos i ultraràpids. Hi ha missatges que poden ser digerits amb més pausa. La recerca de la simplicitat absoluta sota paràmetres només geomètrics comporta el risc d’engendrar imatges sense contingut emocional.  Continua llegint “Les portes del cel”

L’il·lustrador amb rajos X als ulls

Sempre associo les il·lustracions que va fer Enric Huguet per a Calcium Sandoz Forte amb la pel·lícula X: The Man with the X-Ray Eyes del director Roger Corman. En aquest gran film del 1963 un científic –el doctor James Xavier– descobreix un líquid revolucionari que aplicat als ulls permet veure més enllà de l’espectre visible. Els avanços inicials prometen. Però la partida pressupostària que finança l’experiment s’anul·la i no li queda altre remei que provar la fórmula en ell mateix. Al principi tot va bé. La seva percepció ocular augmenta i pot distingir les pells nues sota els vestits i, més endavant, els músculs i els ossos. Però la vista se li fa cada cop més aguda i tanta sensibilitat a la llum i als colors es torna un suplici. El protagonista, desesperat, ho soluciona a l’estil bíblic: s’arrenca els ulls. D’aquesta obra cinematogràfica, se n’extreuen un parell de conclusions. Als clàssics del cinema de Hollywood ja es retallava en I+D i un regust conservador impregna el final de la pel·lícula. El doctor Xavier mossega massa fort la poma prohibida de l’arbre de la ciència i rep el càstig que es mereix. Ser expulsat del paradís de la visió.

Il·lustracions Calcium Sandoz Forte Enric Huguet 1Per sort Enric Huguet no es va arrencar res i va concebre aquestes il·lustracions que posen de manifest el seu domini del dibuix. Foren distingides amb un trist diploma als Laus 1974 i es publicaren a l’anuari Modern Publicity 45 (1975-76). Just en el període daurat de la gràfica farmacèutica. Durant gairebé tres dècades –entre el 1965 i el 1990– era usual que els laboratoris encarreguessin les presentacions de producte als estudis de disseny. Això va afavorir un volum continu de feina i la creació de metàfores visuals de nivell extraordinari. Imatges elaborades amb tècniques diverses que compartien un únic atribut: mostrar sense subterfugis els símptomes del trastorn.  Continua llegint “L’il·lustrador amb rajos X als ulls”

El disseny que no CAU

Revista CAU 5 - Enric SatuéCAU era la revista del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya i Balears. Se n’editaren 82 números durant  el període apassionant de final del franquisme fins a l’inici de la democràcia (1970-1982). Va ser una publicació de capçalera per a docents, estudiants i professionals d’àmbits heterogenis. Amb esperit crític, polític i reivindicatiu, no tan sols s’hi parlava d’urbanisme i arquitectura, sinó que hi havia seccions i monogràfics dedicats a la comunicació visual o al disseny.

La primera vegada que vaig veure el logotip de la revista CAU era un jove alumne de l’Escola Massana i aquell dia vaig sentir la crida espiritual del minimalisme gràfic. El logo resumeix de manera perfecte l’ànima modular de l’arquitectura del segle XX. Ordre absolut. Un únic element –l’ideal de la producció en sèrie de no pocs plantejaments urbanístics– muda de sentit amb un efecte rotatori i composa una lletra diferent amb cada gir.

Revista CAU 9 - Enric SatuéCAU són les inicials de Construcción, Arquitectura, Urbanismo. El mètode de les sigles presenta pros i contres. Hi ha el benefici d’escurçar un enunciat llarg a la mínima expressió. El punt feble és que sorgeixen interpretacions que segurament es voldrien defugir. CAU pot llegir-se com una paraula catalana que, entre d’altres definicions, significa refugi d’animal salvatge o habitació mesquina. O pot entendre’s com la tercera persona del present d’indicatiu del verb “caure”. Aquestes lectures no il·lusionen gaire a interioristes i constructors, però en canvi amb la síntesi de les tres inicials s’aconseguia una fonètica rotunda i un monosíl·lab fàcil de memoritzar.  Continua llegint “El disseny que no CAU”

Només el penitent passarà

Estàtua del Duc de Wellington a Glasgow

Davant de la Galeria d’Art Modern de Glasgow (GoMA), hi ha una estàtua a cavall del duc de Wellington. Un dia, algú va posar al cap de l’aristòcrata un d’aquells cons que regulen el trànsit viari. De resultes de l’acció –digne d’un André Breton addicte al whisky–, l’heroi de la Gran Bretanya va deixar de ser el que era, un militar, per a convertir-se en un nazareno eqüestre amb capirot de ratlles fosforescents. Les autoritats van retirar el con de tràfic. Però els veïns el tornaven a posar cada cop que era retirat, fins al punt que el barret punxegut damunt de la testa de bronze s’ha convertit en un nou emblema de la ciutat. Tan d’èxit ha tingut la juguesca irreverent que els turistes es fotografien al peu de l’estàtua de Wellington i els mims que actuen a carrers i places es disfressen de general amb un capirot viari al cap.

Amb l’ombra allargada dels capirots, viatgem del surrealisme sardònic al surrealisme religiós. De Glasgow a Sevilla. L’any 1965 el grafista Josep Pla-Narbona dissenya un dels cartells de Setmana Santa que més bé reflecteixen l’esperit tràgic d’aquestes festivitats. S’hi commemora una execució. L’instrument final dels botxins esdevé símbol de fe. Ploren les escultures doloroses de les verges i el calvari agònic d’un home surt de les parròquies i es passeja dalt dels passos de dia i de nit.

L’escriptor Octavio Paz reflexiona sobre la relació entre ritu i sacrifici: El rito es un juego que reclama víctimas. No es extraño que la palabra danza, entre los aztecas, signifique también penitencia. Regocijo que es penitencia, fiesta que es pena, la ambivalencia del rito culmina en el sacrificio. El cartell de Pla-Narbona mostra aquest sentit de dolor i penitència. S’hi expressa pesantor fúnebre i el dol solemne de les desgràcies.  Continua llegint “Només el penitent passarà”

Create your website with WordPress.com
Per començar