El grafista introvertit

De vegades, la justícia poètica existeix. L’edat d’or del cartellisme polonès s’inaugura amb una defunció. Acabada la segona guerra mundial, Polònia queda convertida en un satèl·lit comunista, sota el rígid control de l’URSS. Amb la mort del líder Ióssif Stalin el 1953 s’obre una petita escletxa per a l’expressió artística lliure. Escletxa que aprofiten els artistes i il·lustradors per a crear els grans treballs cartellístics, que tant han influït en fornades senceres de dissenyadors. Els cartells polonesos no adopten un estil únic. Cada autor reinterpreta els missatges d’una manera personal, al·legòrica i amb varietat de recursos tècnics. Hi ha una evolució autòctona, un hàbitat gràfic que no es produeix enlloc més i que és el fruit d’un període històric concret. Els dissenys tracten temes de la cultura, sobretot films de cinema, amb un llenguatge visual ric en símbols i dobles sentits, però sense cap de les estratègies comunicatives de la publicitat d’Occident. Gràcies a aquesta absència de discurs publicitari, els cartells es llegeixen com a peces d’art i no com a suports de promoció.

El grafista Tomàs Vellvé (1927-1998), a qui veiem en una foto del 1964, esdevé un dels difusors del cartellisme polonès al nostre país. Se’l considera un pioner del disseny gràfic català i és també un dels primers vint-i-quatre integrants de Grafistas FAD (ADG-FAD). Vellvé emula l’esperit imaginatiu dels cartellistes polonesos. Nodreix la seva obra amb imatges metafòriques i defuig les carències d’aquelles imatges insípidament literals. Aquesta simpatia per les lectures indirectes de la realitat és un dels atributs de la seva forma de comprendre el disseny: establir unes sintaxis visuals on el grafisme i la tipografia fertilitzin l’ull de l’espectador a través del mètode intuïtiu. Ell mateix, home de caràcter reservat que parlava amb lacònica veu, deia: Nunca he interpretado mi trabajo. Desde el principio al fin confío en mi intuición. Persigo un objetivo honesto que me dicta mi interior y que no puedo explicar. Con la expresión gestual intuitiva y espontánea aparece mi alter ego, que es el diseño gráfico.  Continua llegint “El grafista introvertit”

Resurrecció dels objectes

En qualsevol de nosaltres sorgeix la necessitat inevitable de vincular-nos a les coses, d’establir una connexió emotiva amb els objectes que observem i posseïm. Aquest desig icònic, aquesta pulsió objectual, ens fa intuir figures als núvols del cel i cares humanes a la carrosseria d’un cotxe, a les finestres i balcons dels edificis o formes que creiem verificables a les taques de florit de la paret. L’escriptor de l’antiga Roma Plini el Vell (segle I dC) esmenta la llegenda de l’origen de l’art de la pintura: una donzella de Corint dibuixa al mur d’una cambra la silueta del rostre del seu enamorat, projectada com a ombra per la llum d’una espelma, per a fer-lo present durant el llarg viatge que havia d’emprendre i mitigar així la melangia de l’absència. Des d’aquell gest artístic d’amor, la còpia de la realitat reemplaça a la realitat. Enganyar els sentits amb simulacres visuals és la meta de tota representació plàstica. Els objectes atrauen no pel que denoten, sinó pel que callen. El silenci dels objectes ens parla de l’innominable: d’allò intangible i difús que no podem pronunciar ni definir amb paraules.

Daniel Gil esdevé el pioner del disseny gràfic a Espanya que millor ha sabut captar la singularitat ambigua i enigmàtica dels objectes. Fill de Santander, és a Madrid on crea les cobertes que l’han convertit en un nom de culte per a no poques fornades de dissenyadors. Els seus celebèrrims projectes per a Alianza Editorial, entre el 1966 i el 1989, continuen influint encara avui en el món de l’edició. Gil posa punt final a l’estètica decimonònica del llibre de tota la vida i estableix un llenguatge iconogràfic renovat, amb unes imatges seductores i desconcertants. Un tret notable que marca època és l’aplicació que s’hi fa de la fotografia com a element metafòric. Segons Enric Satué, les tècniques fotogràfiques a color comencen a imposar-se al disseny editorial espanyol a les acaballes de la dècada del 1950 i en són els precursors Jordi Fornas a Barcelona i Daniel Gil a Madrid. Mentre Fornas recorre a les fotos cremades (un truc pop art de simplificar a tinta plana les instantànies), Gil planteja les fotografies amb realisme tridimensional. Els objectes retratats emergeixen del paper com escultures surrealistes.  Continua llegint “Resurrecció dels objectes”

Pere Creus in memoriam

S’ha mort el grafista històric Pere Creus (1926-2019) als 92 anys. Des de ben jove s’inicia en el món de les arts plàstiques amb el mestre Baixas. A la dècada del 1950, col·labora amb les agències de publicitat més reputades i guanya prestigi com a retolista i creatiu publicitari. És nomenat director d’art de Publi-test, on hi coincideix amb Ramon Ribas.

El 1961 Ramon Ribas i Pere Creus acorden independitzar-se i obrir estudi propi amb el nom de Ribas i Creus. Desenvolupen un grafisme d’autor que es caracteritza per la síntesi i l’economia dels recursos expressius. Formen part dels primers membres de Grafistas Agrupación FAD (avui l’ADG-FAD), motiu pel qual el 2000 reben un Laus d’Honor en reconeixement a la feina feta en la dignificació professional del disseny. Durant dos cursos, entre el 1965 i el 1967, Pere Creus exerceix de professor de Plàstica Publicitària a l’Escola Massana de Barcelona.

Al llarg de més de quaranta anys de trajectòria, Ribas i Creus apleguen una nombrosa obra gràfica de gran interès visual i sociològic. Els seus dissenys farmacèutics (molt moderns per a l’època) o cartells com els de les Festes de la Mercè, Hogarhotel, els de la Setmana de Cosmètica i Perfumeria o el del Premi de Dibuix Joan Miró, s’integren amb tota justícia en la memòria iconogràfica del país.

Els anys 2013 i 2014 es formalitza la cessió institucional de l’arxiu Ribas i Creus a la Biblioteca de Catalunya i al Museu del Disseny de Barcelona.

Jordi Ribas

 

Neurones tenyides de ros

Per als surrealistes de les avantguardes històriques el surrealisme era una forma de vida, una manera de situar-se en el món: una “supervivència” que tenia com a única finalitat la ruptura de la lògica i dels codis comunicatius. Calia una actitud vital molt determinada per entrar en estat de trànsit amb els objectes i els símbols, enamorar-se’n i transgredir-los per a desorientar l’espectador a través de l’absurd. La fascinació per les relacions objectuals incongruents ha conduït a un joc de paradoxes humorístiques. En les obres surrealistes hi ha funció (provocar), però no funcionalitat. Com més inútils per a l’ús quotidià resulten els objectes, més idonis per a la irreverència es consideren. L’ideal surrealista dels primers anys del segle XX es plasma en la bellesa de les coses inconnexes. A l’absurd de les convencions, s’hi oposa l’absurd d’un art indòmit que aspira a dinamitar l’equilibri de la sensatesa.

Si a algú li escau el rol d’inclassificable en l’actual panorama del disseny és a Marina Salazar (No Queda Tinte). Aquesta jove dissenyadora, de la collita del 1990, es caracteritza per una constant experimentació en tots els seus projectes. Des de bon començament, ha entès la importància de destacar i de fer-se veure en un entorn professional ultramassificat i competitiu on hi ha més atur que feina. Formada a l’escola BAU, treballa dins dels camps del grafisme, el packaging, el collage, el handmade o la il·lustració. El 2018 rep el premi Crema del Blanc Festival al millor estudi emergent. Experimentar amb tècniques i llenguatges gràfics poc comuns li ha permès, com s’afirma al text de presentació del seu web, entrenar sus rubias neuronas amb nous reptes creatius. Els dissenys de Salazar fugen dels paràmetres ortodoxos i corprenen per la seva gosadia. És en els objectes fets a mà, amb la lentitud i la paciència recuperada dels mètodes artesanals, on es vehicula amb més singularitat el seu imaginari icònic.  Continua llegint “Neurones tenyides de ros”

Edvard Munch i les dones

La versió més reproduïda d’El crit d’Edvar Munch (en va fer una sèrie de 4 quadres) data del 1893 i ha esdevingut una de les icones bàsiques de l’art modern. Després de 125 anys, encara no hi ha una lectura prou inequívoca de quin és el significat darrer de l’obra. Es parla de l’angoixa existencial de l’home contemporani, del pànic al progrés tecnològic que ja es manifestava a finals del segle XIX, de solitud depressiva o de les seqüeles produïdes per un fenomen atmosfèric, que quedarien retratades en el rostre de l’individu que caracteritza l’escena. Només sabem allò que Munch va deixar escrit de com es gesta la pintura: “Caminava pel passeig amb dos amics. De sobte, el cel es va tornar vermell com la sang. Em vaig deturar i em vaig recolzar a la barana, mort de cansament. Vaig sentir una alenada de melangia. Per sobre de la ciutat, el blau del fiord era gairebé negre i el cel es cobria de llengües de foc vermell com la sang. Vaig romandre allà, sol, tremolant de por. I vaig sentir un crit agut, infinit, que penetrava en la natura.”

El 2017 l’empresa Adobe Systems, amb l’assessorament del Munch Museum d’Oslo, va programar unes versions digitals dels pinzells històrics d’Edvard Munch, perquè els usuaris els poguessin utilitzar tant en Photoshop com en l’aplicació per a mòbils d’Adobe. De manera complementària a la iniciativa, es posava en marxa un concurs (Munch Contest), on els participants havien de presentar la seva interpretació d’El crit amb aquests pinzells virtuals. El missatge esdevé nítid i pervers. Qualsevol persona pot convertir-se en geni de l’art i pintar com l’artista noruec si disposa d’eines tècniques adients. El concurs era obert a tothom, creadors i creadores, però la mirada femenina sobre l’obra d’un pintor sospitós de misogínia, com Edvard Munch, resulta d’un particular interès. Les relacions de Munch amb les senyores mai no es van distingir per la seva placidesa.  Continua llegint “Edvard Munch i les dones”

Els alumnes de Brossa

Un home camina tot satisfet i amb pas decidit per la carretera de la Rabassada. Duu ulleres fosques i barret de copa. Camisa blanca i pantalons obscurs. El jersei li ve petit, li curteja de mànigues. Es diria que és un pinxo que ha volgut fer-se la foto ximple del mes. Però no. Es tracta de Joan Brossa, el gran prestidigitador de la paraula i de la imatge, en una fotografia de Santiago Farré, a la dècada del 1950. Per a Brossa, el barret de copa encarnava l’enginy creador de l’il·lusionista. Aquell objecte, en contacte amb el cap, d’on podia sortir en ple truc de màgia qualsevol cosa xocant que transgredís els límits de la percepció i la realitat. Les influències de l’obra brossiana, tant a nivell literari com visual, continuen ben vives.

El divendres 19 de gener del 2018, coincidint amb el dia del naixement del poeta, s’inaugura l’exposició Brossa, aprenents de poeta, a la seu de l’Escola IDEP Barcelona. Hi participen professors –i col·laboradors– del centre amb propostes lliures o encàrrecs professionals, que mostren la rellevància que ha tingut el cosmos brossià en les seves trajectòries. L’homenatge al mestre poètic aplega obres de Xavier Alamany, Josep Basora, Bendita Gloria, Brain and Beast, Juan Cardosa, Cocolia, Meritxell Duran, Esiete, Xavier Grau, Xavi Palouzié, Hey, Ferran Izquierdo, Javier Jaén, Enric Jardí, Mikel Jaso, Manuel Moranta, Ladissenyadora, Lo siento, Marcel Juan & Jofre Sanfeliu, Querida, Andrés Requena, Mucho, Carles Murillo i Juanra Pastor. Noms del disseny i la il·lustració resseguint el camí artístic plantejat per Brossa i amb el repte no gens fàcil d’esdevenir-ne uns bons alumnes.  Continua llegint “Els alumnes de Brossa”

Diseño luego pienso

El dissenyador Albert Isern ostenta dues plusmarques difícils de superar: ha estat President de l’ADG-FAD durant disset anys (1972-1989) i publica el 2007 una autobiografia gràfica en un volum de 2.272 pàgines, 17 cm de llom i un pes herculi de 3,8 kg. Un llibre-objecte que, a més de permetre la lectura, serveix per a la salut gimnàstica de la mirada i dels braços. Si amb això no n’hi hagués prou, Isern és l’autor de quinze blogs (quinze!), on s’hi manifesten tots els interessos que enriqueixen la seva trajectòria humana. Totes les coses per les quals, segons ell, val la pena existir. Ara, en aquesta línia de batre rècords, el nostre prolífic dissenyador ens presenta al Centre Cultural El Carme de Badalona l’expo Món icònic, una mostra retrospectiva amb 20.000 peces físiques o projectades en pantalla que recull els treballs de cinquanta anys de carrera professional. Hi ha temps per a visitar-la fins a l’11 de març del 2018. No us la perdeu.

L’exposició Món icònic queda ordenada en catorze àmbits: Disseny (amb 7 apartats), Voltant pel món, Do not disturb, Tresors, Auto Biogràfica, Blogs Món Icònic, Monkeys in Love i Llocs i Moments. La secció més significativa correspon als projectes realitzats per Albert Isern en mig segle de professió, però no hi falten les imatges que pertanyen a l’univers més íntim de la persona. Gran transversalitat de temes que genera algun desconcert. Resulta estrany, per exemple, que a l’expo s’inclogui un àmbit com Do not disturb, que combina la projecció de fotos de llits desfets d’hotels amb escenes eròtiques de l’art universal. L’argument que es dóna és que els viatges també tenen les seves nits. Isern ha viatjat molt i la metàfora del viatger com a actitud –transeünt de curiositat insaciable– sembla el concepte des d’on s’articula el muntatge expositiu. Món icònic es recorre com un viatge gràfic que exhibeix totes les experiències visuals i vivencials del dissenyador.  Continua llegint “Diseño luego pienso”

Tretze que no són tretze

Escriure un estudi sobre la producció publicitària d’un grup de directors d’art que van aparèixer fa cinquanta anys a Madrid és com promoure una sessió d’espiritisme gràfic. No només cal invocar amb encert la biografia i les obres dels autors morts i vius, sinó tenir la facultat de saber entendre l’esperit de tota una època. Javier González Solas, dissenyador i ex docent de la Universidad Complutense, és el mèdium i analista de la cultura visual que ens condueix a aquest període històric irrepetible. El seu llibre Grupo 13, publicitarios entre el arte y el diseño, significa un apropament exhaustiu a la trajectòria vital i professional d’uns creadors inclassificables, que van desenvolupar la seva feina a mig camí entre l’art, la publicitat i el disseny.

Llibre Grupo 13 de Javier González SolasViatgem cap a una època de diseñadores antes del diseño. Un temps sociopolític on la il·lustració i el grafisme no estaven totalment esclavitzats per les retòriques “neocon” i els discursos de cambra de comerç, tant en boga avui dia. El llibre de G. Solas és una versió del catàleg-arxiu per a una pròxima exposició, encara en procés. Incorpora un volum principal de justificació, definició i crònica de les accions del Grupo 13, que s’acaba amb un capítol interpretatiu. Com a annexos, hi ha dos volums de monografies de cadascun dels membres del grup. L’obra completa consta de 872 pàgines i més de 3.000 imatges. Es pot adquirir en format digital, a preu mòdic, en aquest link. Es tracta d’un treball d’investigació concloent per a conèixer a fons una generació, sovint oblidada, i descobrir peces no prou conegudes del patrimoni publicitari espanyol.  Continua llegint “Tretze que no són tretze”

Un noi de barri

Que els cantants de rock and roll afirmin que són nois de barri, i en facin bandera, no resulta del tot excèntric. Ho és força més que ho proclami un dissenyador, la feina del qual consisteix a crear imatges sofisticades per a empreses i institucions. Just ara que l’any 2016 obre el cicle dels mesos, Enric Satué estrena web (http://www.enricsatue.com/). En el seu text del capítol biogràfic, aquest imprescindible dels comunicats visuals manifesta amb orgull els seus orígens humils i la seva formació autodidacta a l’aula sense parets de la universitat de la vida. Quan algú concentra al llarg de la trajectòria professional un mosaic de dissenys tan significatiu, se’n poden tolerar algunes coqueteries. No tothom rep el Premi Nacional de Disseny ni arriba a l’estatus de lliurepensador que, en paraules pròpies, ha actuat sempre segons li donava la gana (amb permís dels deures tributaris i dels condicionants de cada encàrrec, és clar).

Dissenys gràfics d'Enric SatuéEnric Satué ha triat una cinquantena de treballs en el seu web recopilatori. Són, potser, els que valora com a més representatius de la seva carrera. Una frase reclama lectura urgent al peu de les imatges: “…uns quants dissenys dels quals se’n podria escriure algun llibre”. No és la primera vegada que sento al nostre dissenyador històric insinuar o directament lamentar-se que fins ara ningú no s’hagi dignat editar, i suposo que estudiar, el gruix de la seva obra gràfica. Això passa sovint. Som un país desagraït de mena, on gairebé has de criar malves per a merèixer una mica de reconeixement. En el cas que ens ocupa, la paradoxa adquireix matisos grotescos. Satué té dues dotzenes de llibres publicats com a investigador del disseny i –oh, quina sorpresa!– no hi ha cap entitat que l’editi com a creador gràfic. Aquest és el pa que s’hi dóna, en el moment cultural tan raquític que vivim.  Continua llegint “Un noi de barri”

Sense paraules

Insisteixen els entesos en reflexologia que caminar descalç a la vora del mar estimula la circulació sanguínia, oxigena l’organisme i ajuda a reduir l’estrès. Convertir-se en un transeünt damunt de la sorra aporta un altre benefici no menys valuós: la possibilitat de meditar a l’aire lliure. Au plein air, davant del blau marí, es vaga sense rumb ni naufragi. L’atzar dirigeix els teus passos i les idees semblen discórrer amb la lleugeresa indòmita de la brisa. Entretenir-se, observar, descobrir. Desdoblar-se. Ser a dins i a fora. Percebre a parts iguals la realitat exterior i la interior en un temps sense horari. El filòsof Friedrich Nietzsche assegura que quan es transita en solitari l’ombra del passejant esdevé la fidel i necessària oïdora dels seus pensaments. També el poeta Baudelaire magnifica aquest deambular sense objectiu concret com a origen de sensacions. De l’excursionisme de butxaca, del silenci i la solitud, en poden sorgir grans propostes.

Invitació de l'exposició Grafia Callada del dissenyador Pepe Gimeno a Nova YorkÉs el cas de Grafia Callada, del dissenyador Pepe Gimeno, un llibre construït amb tota classe d’objectes trobats a la platja. Pedres, canyes, fragments de vidre, taps de plàstic, closques de petxina, restes de joguines trencades o burilles de tabac. Aquests són els materials que configuren la diagramació del projecte. Un cosmos objectual amb considerable energia poètica que ara s’exposa al Type Directors Club de Nova York. Si cliqueu el link del vídeo  contemplareu, una per una, les pàgines d’aquest llibre que es caracteritza per no oferir una lectura verbal. Unes mans enguantades, com en un truc de màgia, us guiaran en el suggerent viatge abstracte de signes, alfabets, formes escripturades i jeroglífics.  Continua llegint “Sense paraules”