Els alumnes de Brossa

Un home camina tot satisfet i amb pas decidit per la carretera de la Rabassada. Duu ulleres fosques i barret de copa. Camisa blanca i pantalons obscurs. El jersei li ve petit, li curteja de mànigues. Es diria que és un pinxo que ha volgut fer-se la foto ximple del mes. Però no. Es tracta de Joan Brossa, el gran prestidigitador de la paraula i de la imatge, en una fotografia de Santiago Farré, a la dècada del 1950. Per a Brossa, el barret de copa encarnava l’enginy creador de l’il·lusionista. Aquell objecte, en contacte amb el cap, d’on podia sortir en ple truc de màgia qualsevol cosa xocant que transgredís els límits de la percepció i la realitat. Les influències de l’obra brossiana, tant a nivell literari com visual, continuen ben vives.

El divendres 19 de gener del 2018, coincidint amb el dia del naixement del poeta, s’inaugura l’exposició Brossa, aprenents de poeta, a la seu de l’Escola IDEP Barcelona. Hi participen professors –i col·laboradors– del centre amb propostes lliures o encàrrecs professionals, que mostren la rellevància que ha tingut el cosmos brossià en les seves trajectòries. L’homenatge al mestre poètic aplega obres de Xavier Alamany, Josep Basora, Bendita Gloria, Brain and Beast, Juan Cardosa, Cocolia, Meritxell Duran, Esiete, Xavier Grau, Xavi Palouzié, Hey, Ferran Izquierdo, Javier Jaén, Enric Jardí, Mikel Jaso, Manuel Moranta, Ladissenyadora, Lo siento, Marcel Juan & Jofre Sanfeliu, Querida, Andrés Requena, Mucho, Carles Murillo i Juanra Pastor. Noms del disseny i la il·lustració resseguint el camí artístic plantejat per Brossa i amb el repte no gens fàcil d’esdevenir-ne uns bons alumnes. 

El poliorama panòptic

Fotògrafs i poetes comparteixen el neguit de mirar el món per un forat. Els uns, s’acosten inquiets al visor emocional i atrapen amb la càmera l’instant efímer com un insecte del pretèrit dins d’una gota d’ambre. Els altres, amb els ulls de les paraules, escruten les escletxes del mur dels significats fins a trobar-hi un fil de lucidesa. Tots dos grups miren des del propi interior cap enfora. El voyeurisme d’observar sense ser vistos genera art. Un bon dia, la gestora cultural Espe Codina descobreix la poetessa mallorquina Antonina Canyelles. En queda captivada. Es conjura per a donar-la a conèixer i editar la seva obra poètica. El resultat d’aquest conjur d’intencions es concreta en el projecte Panoptik, un llibre de fotopoesia que aplega una tria de poemes de Canyelles i les imatges de 21 fotògrafs, com ara Alberto García Alix, Toni Catany, Manel Esclusa, Humberto Rivas, Mireia Bordonada, Maria Espeus o Daniel Riera (que ha fet les fotos expressament per als textos).

Espe Codina, al pròleg del llibre, ens avisa que el terme “panòptic” té una fama prou dubtosa. Les construccions panòptiques, fonamentades en el sistema de vigilància concebut pel filòsof utilitarista Jeremy Bentham, s’impulsen per al control dels reclusos als edificis penitenciaris i dels individus en punts estratègics (aplicable segons Bentham a manicomis, hospitals i llars de beneficència). La filosofia panòptica es duu a la pràctica de manera obscena en els nostres dies. Només cal sortir al carrer per adonar-se que les retines amb memòria de les càmeres de seguretat tot ho enregistren. L’espai públic s’ha convertit en un immens presidi sense plans de fuga, en un pati de presó modèlica on les mirades mecàniques escorcollen els nostres actes.