Metamorfosi de la realitat

L’il·lustrador i artista Gervasio Gallardo, nascut a Barcelona el 1934, és un d’aquells casos paradigmàtics de creadors que no són profetes a casa seva. Molt més reconegut als Estats Units que no al nostre país, aquest inventor d’imatges úniques fou un dels primers vint-i-quatre membres de Grafistas FAD (l’actual ADG-FAD), tal com es pot verificar a la pàgina 33 de l’històric Anuari de l’Associació del 1964. Allí hi veiem un Gallardo de 30 anys que ja havia viatjat per feina a Munic i París. Una circumstància que es repetirà al llarg de la seva vida: treballar sobretot per a l’estranger. La seva trajectòria alterna l’obra artística amb els encàrrecs d’agències de publicitat i del món editorial. Especialment decisives foren unes il·lustracions dels anys 60 i 70 per a les portades de Ballantine Adult Fantasy, amb les que va conquerir el favor de la crítica i el públic nord-americans.

Les obres de Gervasio Gallardo són experiències d’una dimensió paral·lela, memòria desenterrada del desig o d’imaginaris que emergeixen del subsòl dels mecanismes psíquics. Des de que André Breton el 1924 va redactar els principis del manifest surrealista, l’inconscient ha esdevingut un del grans motors de la sintaxi de l’art del segle XX. Explorar les zones prohibides del somni i dels anhels soterrats permet establir instantànies de l’impossible i secretes correspondències entre els objectes. Que Gallardo, un virtuós dels recursos figuratius de la tècnica pictòrica, planteja en els seus quadres una adaptació personal del surrealisme, ningú no gosa posar-ho en dubte. Però el nostre artista és un surrealista tranquil. No existeix en Gallardo la ironia irreverent de Marcel Duchamp, les solituds arquitectòniques de Giorgio de Chirico o les paranoies flàccides del Salvador Dalí més obsessiu. Ni tan sols el trastocament de conceptes visuals que particularitza a René Magritte. En Gallardo hi ha una estranya serenitat. I una acceptació quasi estoica de que la realitat, viscuda o figurada, és un lloc incomprensible que es transforma davant dels ulls de l’observador.  Continua llegint “Metamorfosi de la realitat”

Taxi Driver

L’arquitecte Le Corbusier creia que les quatre funcions d’una metròpoli són viure-hi, treballar-hi, divertir-s’hi i desplaçar-s’hi pels carrers. Tothom qui resideixi en una ciutat constata que aquesta simplificació, que potser ha valgut per als principis filosòfics dels estudis d’arquitectura, no té mai en compte la naturalesa imprevisible del factor humà. Les aglomeracions metropolitanes guanyen caràcter amb els usos i costums de la gent que hi habita. L’escriptor Italo Calvino, a l’obra Le città invisibili, bateja cada nucli urbanístic amb noms de dona. Sovint les ciutats es mesuren amb criteris subjectius: apareixen als ulls del viatger com un teatre captivant d’edificis i artèries, que s’ha de conquerir amb tots els sentits. L’anatomia de l’urbs pot convertir-se per a l’individu en trànsit en objecte de desig, en territori de perplexitats on paga la pena entrar-hi i explorar-ne les contradiccions.

Taxigrafies de Jordi Nebot - 1

El fotògraf Jordi Nebot fa de taxista a Barcelona. La feina de conductor li permet recórrer la ciutat i examinar-la des d’un punt de vista únic: el d’un creador que utilitza els itineraris per a reflectir d’una manera peculiar les escenes de la dramatúrgia urbana. Des de l’any 2013, Nebot treballa en la sèrie fotogràfica Taxigrafies. Com el seu títol suggereix amb intel·ligència, es tracta d’una col·lecció d’instantànies captades amb la càmera dins d’un taxi. El vehicle es torna observatori ambulant. El taxista-fotògraf reconeix el paisatge de les vies públiques i hi atrapa moments fugaços de l’activitat al carrer. El trajecte és la gènesi de la mirada. Cada adreça, cada zona que es visita, resulten una promesa de curiosos impactes visuals. El parabrisa i les finestres de l’automòbil delimiten l’enquadrament de les imatges. El paspartú on es manifesta l’atzar.  Continua llegint “Taxi Driver”