Edvard Munch i les dones

La versió més reproduïda d’El crit d’Edvar Munch (en va fer una sèrie de 4 quadres) data del 1893 i ha esdevingut una de les icones bàsiques de l’art modern. Després de 125 anys, encara no hi ha una lectura prou inequívoca de quin és el significat darrer de l’obra. Es parla de l’angoixa existencial de l’home contemporani, del pànic al progrés tecnològic que ja es manifestava a finals del segle XIX, de solitud depressiva o de les seqüeles produïdes per un fenomen atmosfèric, que quedarien retratades en el rostre de l’individu que caracteritza l’escena. Només sabem allò que Munch va deixar escrit de com es gesta la pintura: “Caminava pel passeig amb dos amics. De sobte, el cel es va tornar vermell com la sang. Em vaig deturar i em vaig recolzar a la barana, mort de cansament. Vaig sentir una alenada de melangia. Per sobre de la ciutat, el blau del fiord era gairebé negre i el cel es cobria de llengües de foc vermell com la sang. Vaig romandre allà, sol, tremolant de por. I vaig sentir un crit agut, infinit, que penetrava en la natura.”

El 2017 l’empresa Adobe Systems, amb l’assessorament del Munch Museum d’Oslo, va programar unes versions digitals dels pinzells històrics d’Edvard Munch, perquè els usuaris els poguessin utilitzar tant en Photoshop com en l’aplicació per a mòbils d’Adobe. De manera complementària a la iniciativa, es posava en marxa un concurs (Munch Contest), on els participants havien de presentar la seva interpretació d’El crit amb aquests pinzells virtuals. El missatge esdevé nítid i pervers. Qualsevol persona pot convertir-se en geni de l’art i pintar com l’artista noruec si disposa d’eines tècniques adients. El concurs era obert a tothom, creadors i creadores, però la mirada femenina sobre l’obra d’un pintor sospitós de misogínia, com Edvard Munch, resulta d’un particular interès. Les relacions de Munch amb les senyores mai no es van distingir per la seva placidesa.