Pere Creus in memoriam

S’ha mort el grafista històric Pere Creus (1926-2019) als 92 anys. Des de ben jove s’inicia en el món de les arts plàstiques amb el mestre Baixas. A la dècada del 1950, col·labora amb les agències de publicitat més reputades i guanya prestigi com a retolista i creatiu publicitari. És nomenat director d’art de Publi-test, on hi coincideix amb Ramon Ribas.

El 1961 Ramon Ribas i Pere Creus acorden independitzar-se i obrir estudi propi amb el nom de Ribas i Creus. Desenvolupen un grafisme d’autor que es caracteritza per la síntesi i l’economia dels recursos expressius. Formen part dels primers membres de Grafistas Agrupación FAD (avui l’ADG-FAD), motiu pel qual el 2000 reben un Laus d’Honor en reconeixement a la feina feta en la dignificació professional del disseny. Durant dos cursos, entre el 1965 i el 1967, Pere Creus exerceix de professor de Plàstica Publicitària a l’Escola Massana de Barcelona.

Al llarg de més de quaranta anys de trajectòria, Ribas i Creus apleguen una nombrosa obra gràfica de gran interès visual i sociològic. Els seus dissenys farmacèutics (molt moderns per a l’època) o cartells com els de les Festes de la Mercè, Hogarhotel, els de la Setmana de Cosmètica i Perfumeria o el del Premi de Dibuix Joan Miró, s’integren amb tota justícia en la memòria iconogràfica del país.

Els anys 2013 i 2014 es formalitza la cessió institucional de l’arxiu Ribas i Creus a la Biblioteca de Catalunya i al Museu del Disseny de Barcelona.

Jordi Ribas

 

Tretze que no són tretze

Escriure un estudi sobre la producció publicitària d’un grup de directors d’art que van aparèixer fa cinquanta anys a Madrid és com promoure una sessió d’espiritisme gràfic. No només cal invocar amb encert la biografia i les obres dels autors morts i vius, sinó tenir la facultat de saber entendre l’esperit de tota una època. Javier González Solas, dissenyador i ex docent de la Universidad Complutense, és el mèdium i analista de la cultura visual que ens condueix a aquest període històric irrepetible. El seu llibre Grupo 13, publicitarios entre el arte y el diseño, significa un apropament exhaustiu a la trajectòria vital i professional d’uns creadors inclassificables, que van desenvolupar la seva feina a mig camí entre l’art, la publicitat i el disseny.

Viatgem cap a una època de diseñadores antes del diseño. Un temps sociopolític on la il·lustració i el grafisme no estaven totalment esclavitzats per les retòriques “neocon” i els discursos de cambra de comerç, tant en boga avui dia. El llibre de G. Solas és una versió del catàleg-arxiu per a una pròxima exposició, encara en procés. Incorpora un volum principal de justificació, definició i crònica de les accions del Grupo 13, que s’acaba amb un capítol interpretatiu. Com a annexos, hi ha dos volums de monografies de cadascun dels membres del grup. L’obra completa consta de 872 pàgines i més de 3.000 imatges. Es pot adquirir en format digital, a preu mòdic, en aquest link. Es tracta d’un treball d’investigació concloent per a conèixer a fons una generació, sovint oblidada, i descobrir peces no prou conegudes del patrimoni publicitari espanyol. 

Sense paraules

Insisteixen els entesos en reflexologia que caminar descalç a la vora del mar estimula la circulació sanguínia, oxigena l’organisme i ajuda a reduir l’estrès. Convertir-se en un transeünt damunt de la sorra aporta un altre benefici no menys valuós: la possibilitat de meditar a l’aire lliure. Au plein air, davant del blau marí, es vaga sense rumb ni naufragi. L’atzar dirigeix els teus passos i les idees semblen discórrer amb la lleugeresa indòmita de la brisa. Entretenir-se, observar, descobrir. Desdoblar-se. Ser a dins i a fora. Percebre a parts iguals la realitat exterior i la interior en un temps sense horari. El filòsof Friedrich Nietzsche assegura que quan es transita en solitari l’ombra del passejant esdevé la fidel i necessària oïdora dels seus pensaments. També el poeta Baudelaire magnifica aquest deambular sense objectiu concret com a origen de sensacions. De l’excursionisme de butxaca, del silenci i la solitud, en poden sorgir grans propostes.

És el cas de Grafia Callada, del dissenyador Pepe Gimeno, un llibre construït amb tota classe d’objectes trobats a la platja. Pedres, canyes, fragments de vidre, taps de plàstic, closques de petxina, restes de joguines trencades o burilles de tabac. Aquests són els materials que configuren la diagramació del projecte. Un cosmos objectual amb considerable energia poètica que ara s’exposa al Type Directors Club de Nova York. Si cliqueu el link del vídeo  contemplareu, una per una, les pàgines d’aquest llibre que es caracteritza per no oferir una lectura verbal. Unes mans enguantades, com en un truc de màgia, us guiaran en el suggerent viatge abstracte de signes, alfabets, formes escripturades i jeroglífics. 

Les portes del cel

Hi havia una vegada un grup de grafistes històrics que arriben al seu estudi situat a la vora d’un barranc. Les vistes són superbes. El paisatge es modela amb la força d’antigues pluges i sinuosos cursos d’aigua. Dins de l’espai creatiu no hi ha mobiliari, les parets són de roca i hi fa fred i humitat. El terra presenta desnivells i per a veure-s’hi, precisen de torxes. Els seus dits noten rudes les superfícies de treball. Utilitzen procediments artesanals i van escassos de recursos. Com que produeixen l’obra amb pigments que caduquen, la feina s’ha de concretar el més ràpid possible. L’encàrrec és ingent. Establir les bases d’un imaginari col·lectiu amb la representació d’una escena de caça. Fa uns 7.000 anys a la Valltorta (Castelló), individus del Paleolític van tenir aquest problema comunicatiu i el van resoldre amb estilitzacions pictòriques a les parets, que encara meravellen per la seva qualitat i nivell expressiu. Aquestes composicions d’arquers i fauna no tan sols interpreten l’acte cinegètic, sinó també la materialització d’un realisme màgic on les forces misterioses de la natura repercuteixen en la vida dels humans.

Un testimoni vital i una potent dramatúrgia gràfica que han perviscut més enllà del propòsit dels seus autors. Una de les siluetes rupestres s’ha adaptat com a marca d’un club de tir amb arc. Els hereus llunyans d’aquells arquers empunyen escopetes i els territoris de caça se simbolitzen amb un yin i yang rectilini sense màgia ni espiritualitat. L’escultor Giacometti es fascinaria amb les figures de la Valltorta, mentre que l’ideograma contemporani amb què es senyalitzen els vedats de caça no sembla prou engrescador ni per a un Mondrian en hores baixes.

La geometria estructura la majoria de dissenys senyalètics. Quan es busca una informació instantània o es condueix un automòbil el que compta és la rapidesa del missatge. L’abstracció formal es maximitza. Instruccions complexes, que requeririen d’unes quantes paraules, es resumeixen amb un únic símbol. El cervell recorda millor les imatges senzilles i, en certs casos, això pot ser la diferència entre la vida i la mort. Però no sempre ens movem per interessos vertiginosos i ultraràpids. Hi ha missatges que poden ser digerits amb més pausa. La recerca de la simplicitat absoluta sota paràmetres només geomètrics comporta el risc d’engendrar imatges sense contingut emocional. 

L’il·lustrador amb rajos X als ulls

Sempre associo les il·lustracions que va fer Enric Huguet per a Calcium Sandoz Forte amb la pel·lícula X: The Man with the X-Ray Eyes del director Roger Corman. En aquest gran film del 1963 un científic –el doctor James Xavier– descobreix un líquid revolucionari que aplicat als ulls permet veure més enllà de l’espectre visible. Els avanços inicials prometen. Però la partida pressupostària que finança l’experiment s’anul·la i no li queda altre remei que provar la fórmula en ell mateix. Al principi tot va bé. La seva percepció ocular augmenta i pot distingir les pells nues sota els vestits i, més endavant, els músculs i els ossos. Però la vista se li fa cada cop més aguda i tanta sensibilitat a la llum i als colors es torna un suplici. El protagonista, desesperat, ho soluciona a l’estil bíblic: s’arrenca els ulls. D’aquesta obra cinematogràfica, se n’extreuen un parell de conclusions. Als clàssics del cinema de Hollywood ja es retallava en I+D i un regust conservador impregna el final de la pel·lícula. El doctor Xavier mossega massa fort la poma prohibida de l’arbre de la ciència i rep el càstig que es mereix. Ser expulsat del paradís de la visió.

Per sort Enric Huguet no es va arrencar res i va concebre aquestes il·lustracions que posen de manifest el seu domini del dibuix. Foren distingides amb un trist diploma als Laus 1974 i es publicaren a l’anuari Modern Publicity 45 (1975-76). Just en el període daurat de la gràfica farmacèutica. Durant gairebé tres dècades –entre el 1965 i el 1990– era usual que els laboratoris encarreguessin les presentacions de producte als estudis de disseny. Això va afavorir un volum continu de feina i la creació de metàfores visuals de nivell extraordinari. Imatges elaborades amb tècniques diverses que compartien un únic atribut: mostrar sense subterfugis els símptomes del trastorn. 

Només el penitent passarà

Davant de la Galeria d’Art Modern de Glasgow (GoMA), hi ha una estàtua a cavall del duc de Wellington. Un dia, algú va posar al cap de l’aristòcrata un d’aquells cons que regulen el trànsit viari. De resultes de l’acció –digne d’un André Breton addicte al whisky–, l’heroi de la Gran Bretanya va deixar de ser el que era, un militar, per a convertir-se en un nazareno eqüestre amb capirot de ratlles fosforescents. Les autoritats van retirar el con de tràfic. Però els veïns el tornaven a posar cada cop que era retirat, fins al punt que el barret punxegut damunt de la testa de bronze s’ha convertit en un nou emblema de la ciutat. Tan d’èxit ha tingut la juguesca irreverent que els turistes es fotografien al peu de l’estàtua de Wellington i els mims que actuen a carrers i places es disfressen de general amb un capirot viari al cap.

Amb l’ombra allargada dels capirots, viatgem del surrealisme sardònic al surrealisme religiós. De Glasgow a Sevilla. L’any 1965 el grafista Josep Pla-Narbona dissenya un dels cartells de Setmana Santa que més bé reflecteixen l’esperit tràgic d’aquestes festivitats. S’hi commemora una execució. L’instrument final dels botxins esdevé símbol de fe. Ploren les escultures doloroses de les verges i el calvari agònic d’un home surt de les parròquies i es passeja dalt dels passos de dia i de nit.

L’escriptor Octavio Paz reflexiona sobre la relació entre ritu i sacrifici: El rito es un juego que reclama víctimas. No es extraño que la palabra danza, entre los aztecas, signifique también penitencia. Regocijo que es penitencia, fiesta que es pena, la ambivalencia del rito culmina en el sacrificio. El cartell de Pla-Narbona mostra aquest sentit de dolor i penitència. S’hi expressa pesantor fúnebre i el dol solemne de les desgràcies. 

La broma

Imagineu-vos que sou afeccionats al pugilisme. Veieu de lluny un cartell de boxa. Us fregueu les mans amb excitació, us hi apropeu per a conèixer on se celebra la vetllada i si hi ha entre els combatents algun dels vostres púgils preferits. Ja ensumeu l’ambient enrarit de fum de la sala. Ja us enlluernen els llums del quadrilàter, entren els combatents del pes ploma i us parla la veu aguda del presentador. Ja quasi creieu sentir el gong inicial a quinze assalts de la campana, la velocitat del guant amb un ganxo d’esquerra directe a la mandíbula. Però quan llegiu el text del cartell patiu una decepció. No es tracta d’un anunci de boxa, sinó d’un premi de dibuix. Això és el que els devia passar a algunes persones fa trenta anys.

El 1983 la Fundació Joan Miró organitza un concurs de cartells per anunciar la convocatòria número vint-i-dos del seu Premi Internacional de Dibuix. Es proclamen guanyadors del concurs Ramon Ribas i Pere Creus –Ribas i Creus– amb un disseny inesperat, que subverteix els codis iconogràfics. Aquell any, el premi de dibuix Joan Miró es fa públic amb un comunicat visual que imita amb l’exactitud d’un falsificador els cartells dels combats de boxa. Tres dècades després batega la mateixa pregunta que aleshores: Què tenen en comú el dibuix i el pugilisme? 

L’home que estimava la tercera dimensió

La primera imatge que em ve a la memòria de Joan Pedragosa és la seva foto de presentació al llibre Grafistas, Agrupación FAD. En aquest volum del 1964, veritable document de referència de la història del disseny gràfic a Barcelona, la majoria dels grafistes hi apareixen amb posats correctes i seriosos en un intent de donar a la professió un estatus respectable, del que aleshores anava més aviat escàs. Alguns dels integrants de la nova associació, fundada dos anys abans, abandonaren la feina estable a les agències de publicitat i van obrir estudis independents on desenvolupar un grafisme d’autor. A l’edició de Grafistas, Agrupación FAD, la foto de Pedragosa destaca d’entre totes les altres perquè transgredeix aquest concepte de seriositat corporativa. El nostre home, amb expressió lúdica i distesa, sorprenia amb una instantània on se’l veu dalt del cavallet de fusta d’un carrusel de parc d’atraccions. És l’única foto de tot el grup del FAD on no hi ha actitud estàtica, l’única on el clic del fotògraf va congelar una acció en moviment. Un revelador auguri del que seria la seva futura trajectòria com a artista.