Prehistòria postmoderna

Hi ha successos personals que marquen un moment definitiu en la manera de plasmar l’univers artístic. Corria l’any de gràcia postmoderna del 1983 quan el dissenyador, il·lustrador i escultor Peret (Pere Torrent) descobreix en un llibre l’art rupestre de Tassili n’Ajjer. I en queda absolutament influït. Aquestes escenes parietals prehistòriques, que bé podrien remuntar-se als 12 mil·lennis d’antiguitat (els arqueòlegs hi dissenteixen en la cronologia), consten de 15.000 representacions de tot tipus, entre les que hi destaquen les figures antropomorfes de línies sintètiques i expressives. El 1990 Peret es desplaça a Algèria per admirar in situ les coves de roca vermella i negra de Tassili, en ple desert del Sàhara. L’odissea africana li serveix per enfortir encara més la connexió espiritual i estètica amb les pintures, considerades una de les capelles sixtines més misterioses del Paleolític. A Peret, un llibre i un viatge li van canviar la vida creativa.

El primer grafisme de Peret amb influència tassiliana és el dibuix estilitzat que concep per a la Discoteca ÉSSER, a principis de la dècada del 1980, just a l’època en què els aires postmoderns comencen a bufar al nostre país. La postmodernitat es caracteritza per ser un moviment eclèctic on prevalen la llibertat individual, les idees subjectives, el culte a l’ego i a les emocions, el relativisme filosòfic, el refús dels cànons invariables, l’interès per la cultura popular i la ironia i el sentit de l’humor com a elements de crítica social. La trajectòria de Peret és de sobres coneguda. Guanyador de nou Premis Laus, Premio Nacional de Diseño el 1998 i una amplíssima col·lecció de dissenys carismàtics al llarg de cinquanta anys de fructífera carrera professional. El dibuix del saxofonista de la Discoteca ÉSSER materialitza una provocadora fusió de primitivisme prehistòric i postmodernitat. Mestissatge gràfic que Peret aplicarà amb èxit en altres projectes posteriors. 

Els rostres ferits

Des dels vint anys la il·lustradora Paula Bonet viu enamorada d’un home baix i enèrgic, d’idees clarividents i sensibilitat versàtil: François Truffaut. El cineasta parisenc, mort el 1984, s’ha convertit per a ella en un autèntic gurú espiritual. Films mítics com Les Quatre Cents Coups, La peau douce o Fahrenheit 451 esdevenen sagrades peçes de culte per aquesta autora de Vila-real (Castelló). Sorprèn una mica que una persona nascuda el 1980 conegui Truffaut i encara més que li entusiasmin tant les seves pel·lícules. Gairebé tot en la Paula sembla atípic i vertiginós. En a penes quaranta-vuit mesos passa de ser una dibuixant poc coneguda a transformar-se en un dels noms de referència de la il·lustració d’avui. Un ascens meteòric que té els seus riscos. Sortir de l’anonimat i arribar a la cúspide de l’aparador mediàtic requereix alguna cosa més que talent. Cal un cervell ben moblat per a digerir l’èxit i tornar-se immune a les enveges i als plagis.

Les obres de Paula Bonet agraden al gran públic. I molt. Els admiradors li segueixen la trajectòria amb fidelitat i hi ha qui roba dels murs els pòsters fets per ella per endur-se’ls a casa, en un acte inequívoc de fetitxisme gràfic. Les alumnes dels cursos d’i·lustració de les escoles d’art i disseny somnien amb triomfar a l’estil Bonet. Fins i tot un senyor de Texas es tatua al cos un dels seus autoretrats. A voltes la fama presenta aspectes anguniosos. No ha de ser gens còmode saber que la teva cara és a la pell d’un perfecte estrany. Però, ¿quines són les causes de l’acceptació majoritària dels personatges femenins creats per la il·lustradora castellonenca? Paula Bonet explota el mateix mètode narratiu que Trufautt. Els films del director s’inspiren en episodis biogràfics i parlen dels temes que el turmentaven. Bonet, com el cineasta, il·lustra les circumstàncies viscudes, les pulsions, els traumes, els anhels. Allò intangible que bull dins de l’ànima de l’artista i que necessita emergir com un guèiser alliberador. 

La dona fragmentària

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918), els soldats s’inventen el costum d’enganxar retalls de diaris i revistes a les cartes que envien als seus familiars i nòvies. Això crida l’atenció d’alguns artistes, que intueixen en aquesta pràctica casual dels contendents un nou territori expressiu. Dels horrors bèl·lics, neix el fotomuntatge artistic, el collage amb imatges i textos. Europa ha esdevingut un lloc hostil. Les mateixes màquines de la revolució industrial que anys abans prometien els beneficis del progrés, ara serveixen per a destruir. La ciència i els avenços tècnics, concebuts per a una pau teòrica, fabriquen les armes químiques i l’enginyeria de l’extermini. Amb la fe perduda en els governs i en els valors col·lectius, només queden els sòrdids fragments del naufragi. Les úniques maneres de sobreviure amb dignitat són l’actitud crítica i la dissidència.

L’artista alemanya Hannah Höch (1889-1978) descobreix les epístoles il·lustrades, que arriben del front, quan comença a treballar a l’editorial Ullstein Verlarg. Des d’aleshores, el seu treball creatiu queda influït per aquestes peces postals, producte de les circumstàncies atzaroses de la guerra. Poc abans, la Hannah ha conegut Raoul Hausmann, que la introdueix dins del moviment dadaista i amb qui inicia una tortuosa relació. Els dadàs berlinesos no es prenen seriosament Hannah Höch. Ser dona no l’ajuda. Si algun tret tenen en comú els surrealistes, futuristes i en general els ismes de l’avantguarda clàssica és un no gens dissimulat posicionament masclista i de vegades misogin. L’art es considera una ocupació exclusiva dels homes i el paper de la fèmina tan sols es contempla com a motiu al·legòric o com acompanyant secundària. Höch, indòmita, amb físic androgin, feminista convençuda, bisexual i molt alliberada per a l’època, ha de bregar per partida doble: demostrar el seu nivell artístic als col·legues masculins i explorar el rol de la “nova dona” en la societat industrial.