Una mà de sis dits

Si haguéssim de sintetitzar en una única imatge la polièdrica obra visual d’America Sanchez, és probable que escollíssim la il·lustració d’una mà de sis dits que el dissenyador va crear, a les acaballes de la dècada del 1990, per a la mítica botiga Vinçon del Passeig de Gràcia de Barcelona. Per què una mà de sis dits? Aquesta era la pregunta que Julià Guillamon li va fer a l’America en una entrevista a La Vanguardia el juliol del 2015, arran del tancament de Vinçon. La resposta de l’interpel·lat no ho va aclarir gaire: parlava d’una època en què es prenien bastants al·lucinògens, deia que el cognom Seisdedos existeix o que als guitarristes els hi agradaria disposar d’un dit addicional que enriquís la seva música. Tota aquesta inconcreció ens duu a sospitar que la bossa de Vinçon esdevé, de debò, el cop de geni intuïtiu d’un creador brillant i que no cal rastrejar-hi lògiques. Tampoc no és la primera vegada que es representa gràficament una mà de sis dits. Fa un miler d’anys la tribu dels indis Pueblo de Nou Mèxic ornamentaven les cases amb mans de sis dits. Segons especulen els arqueòlegs, posseir un dit de propina constituïa un signe d’estatus tant en la vida com en la mort.

A moltes cultures una mà oberta simbolitza el principi de l’acció en forma de figura humana: les quatre extremitats del cos i el dit del mig, el cap, el cervell. Es dibuixa amb les mans i es pensa a través de les mans. El sisè dit de la mà verda d’ungles vermelles de l’America remarca el valor afegit de la creativitat. Una creativitat, de vegades excèntrica i sempre eclèctica, que ara podem contemplar a l’exposició America Sanchez: clàssic, modern, jazz i tropical, al Palau Robert. Oberta fins al 29 de febrer del 2020, la mostra es compon de set espais temàtics: De Buenos Aires a Barcelona, Viatge a la utopia, El boom del disseny, Disseny de marca, Estratègies gràfiques, Artista i Col·leccionar coses. Oficialment n’és el comissari Juan Riancho, però de fet el discurs general, la presentació gràfica, la recerca, els textos i el disseny són de l’escriptor Julià Guillamon i d’Albert Planas, mà dreta de l’America i col·laborador seu durant un quart de segle. Les peces de les vitrines i les obres emmarcades pertanyen a l’Archivo Lafuente de Santander i la resta dels impresos vénen de la Biblioteca de Catalunya i d’algunes col·leccions catalanes amb treballs i facsímils introbables. En el món cultural hi ha qui penca amb criteri i hi ha qui es penja les medalles. 

Edvard Munch i les dones

La versió més reproduïda d’El crit d’Edvar Munch (en va fer una sèrie de 4 quadres) data del 1893 i ha esdevingut una de les icones bàsiques de l’art modern. Després de 125 anys, encara no hi ha una lectura prou inequívoca de quin és el significat darrer de l’obra. Es parla de l’angoixa existencial de l’home contemporani, del pànic al progrés tecnològic que ja es manifestava a finals del segle XIX, de solitud depressiva o de les seqüeles produïdes per un fenomen atmosfèric, que quedarien retratades en el rostre de l’individu que caracteritza l’escena. Només sabem allò que Munch va deixar escrit de com es gesta la pintura: “Caminava pel passeig amb dos amics. De sobte, el cel es va tornar vermell com la sang. Em vaig deturar i em vaig recolzar a la barana, mort de cansament. Vaig sentir una alenada de melangia. Per sobre de la ciutat, el blau del fiord era gairebé negre i el cel es cobria de llengües de foc vermell com la sang. Vaig romandre allà, sol, tremolant de por. I vaig sentir un crit agut, infinit, que penetrava en la natura.”

El 2017 l’empresa Adobe Systems, amb l’assessorament del Munch Museum d’Oslo, va programar unes versions digitals dels pinzells històrics d’Edvard Munch, perquè els usuaris els poguessin utilitzar tant en Photoshop com en l’aplicació per a mòbils d’Adobe. De manera complementària a la iniciativa, es posava en marxa un concurs (Munch Contest), on els participants havien de presentar la seva interpretació d’El crit amb aquests pinzells virtuals. El missatge esdevé nítid i pervers. Qualsevol persona pot convertir-se en geni de l’art i pintar com l’artista noruec si disposa d’eines tècniques adients. El concurs era obert a tothom, creadors i creadores, però la mirada femenina sobre l’obra d’un pintor sospitós de misogínia, com Edvard Munch, resulta d’un particular interès. Les relacions de Munch amb les senyores mai no es van distingir per la seva placidesa. 

Els alumnes de Brossa

Un home camina tot satisfet i amb pas decidit per la carretera de la Rabassada. Duu ulleres fosques i barret de copa. Camisa blanca i pantalons obscurs. El jersei li ve petit, li curteja de mànigues. Es diria que és un pinxo que ha volgut fer-se la foto ximple del mes. Però no. Es tracta de Joan Brossa, el gran prestidigitador de la paraula i de la imatge, en una fotografia de Santiago Farré, a la dècada del 1950. Per a Brossa, el barret de copa encarnava l’enginy creador de l’il·lusionista. Aquell objecte, en contacte amb el cap, d’on podia sortir en ple truc de màgia qualsevol cosa xocant que transgredís els límits de la percepció i la realitat. Les influències de l’obra brossiana, tant a nivell literari com visual, continuen ben vives.

El divendres 19 de gener del 2018, coincidint amb el dia del naixement del poeta, s’inaugura l’exposició Brossa, aprenents de poeta, a la seu de l’Escola IDEP Barcelona. Hi participen professors –i col·laboradors– del centre amb propostes lliures o encàrrecs professionals, que mostren la rellevància que ha tingut el cosmos brossià en les seves trajectòries. L’homenatge al mestre poètic aplega obres de Xavier Alamany, Josep Basora, Bendita Gloria, Brain and Beast, Juan Cardosa, Cocolia, Meritxell Duran, Esiete, Xavier Grau, Xavi Palouzié, Hey, Ferran Izquierdo, Javier Jaén, Enric Jardí, Mikel Jaso, Manuel Moranta, Ladissenyadora, Lo siento, Marcel Juan & Jofre Sanfeliu, Querida, Andrés Requena, Mucho, Carles Murillo i Juanra Pastor. Noms del disseny i la il·lustració resseguint el camí artístic plantejat per Brossa i amb el repte no gens fàcil d’esdevenir-ne uns bons alumnes. 

Som el que mirem

Hi ha artistes que ens recorden amb la seva obra que no vivim en el millor dels mons possibles. La crítica social resulta el leitmotiv de bona part dels treballs de les noves fornades de creadors gràfics. El tema recurrent d’una societat en crisi perpètua es manifesta a través d’un surrealisme incòmode que despulla l’aparença de les coses i ens trasllada a altres dimensions. És, com afirmaria René Magritte, la traïció de les imatges: signes i símbols que es rebel·len i capgiren la realitat convencional per a conduir a l’espectador a un univers on tot es distorsiona i es torna enigmàtic. Els objectes i figures humanes perden la congruència tranquil·litzadora de la normalitat. Amb la llum de la ironia sorgeix el fantàstic, l’extraconscient, la mirada perplexa, la bellesa convulsa que descol·loca.

Un dels il·lustradors emergents que més bé representa l’escepticisme crític envers la societat actual és Andrea Ucini. Aquest dibuixant, d’origen italià i que viu a Hundested (Dinamarca), ha aconseguit compaginar amb eficàcia funcionalitat i singularitat. Les seves composicions, pensades per il·lustrar articles de premsa i productes de consum, ultrapassen el caràcter utilitari i ens introdueixen en un continu qüestionament dels valors imperants. Amb cromatismes pàl·lids, perfumístics, i traços delicats, que contrasten amb la duresa dels missatges, Ucini retrata escenes del dia a dia i les converteix en metàfores de l’absurd. Ni els personatges ni els àmbits són el que semblen a simple vista. Assistim a un desplaçament del significat, a una alteració de les semàntiques visuals. Com si la realitat fos un virus que muta de pressa. Allò que abans era conegut, ara esdevé estrany i lesiu. 

La magnitud de la petitesa

¿Els traços que dibuixem de manera distreta a les reunions tedioses o quan parlem per telèfon esdevenen el mirall psicològic de l’inconscient? Teories freudianes a banda, hi ha qui sap convertir aquesta pràctica comuna en un projecte amb recorregut artístic. L’any 2000, potser per celebrar l’arribada de la fi del món, típica dels canvis de mil·lenni, l’il·lustrador Arnal Ballester edita Vista cansada, un llibre recopilatori on reuneix uns quants centenars de petits esbossos, fets en els marges de les llibretes i fulls de paper. El títol és deliberadament enganyós. No es detecta fatiga ocular en els dibuixos, ni cap extenuació en l’estil o les idees, sinó els apunts minimalistes d’algú que reflecteix la realitat amb mirada fresca i irònica.

Arnal Ballester desenvolupa la majoria del seu treball en el sector editorial (amb més de 50 llibres il·lustrats), en les il·lustracions de premsa (El País, El Mundo) i en els films d’animació. La seva trajectòria, multidisciplinar, és la d’un vell rocker de la comunicació gràfica. Ha rebut premis significatius per la seva obra i exerceix de professor a l’Escola Massana. Una frase única, dita el 2015 durant una entrevista a un número de Buenas piezas, denota la filosofia del nostre dibuixant. Ballester hi manifesta que l’il·lustrador és un lector armat d’un llapis, ja sigui electrònic, de grafit o de qualsevol estri útil per a construir imatges. El procés creatiu emana de les pàgines dels llibres. La lectura esdevé la gènesi de tot. 

La lletra il·lustrada

Desembre. Dies previs al Nadal. Un sobre a la bústia. El dissenyador Enric Satué ha tingut la gentilesa de regalar-me un exemplar numerat del llibre Les caplletres il·lustrades de Junceda. Rebre aquesta perla gràfica del 1983, amb segell de l’editorial Alta Fulla, em fa agrair d’allò més que de tant en tant les vaques sagrades del disseny es transformin en el tió caganer que contribueix a l’alegria dels simples humans amb obsequis imprevistos. El llibre, amb pròleg assagístic i edició a cura del mateix Satué, és un recull de 471 mostres d’un dels aspectes menys explorats de l’obra juncediana: el d’extraordinari dibuixant de caplletres.

Joan Junceda (1881-1948) fou potser l’il·lustrador més popular i prolífic de la seva època. En donen fe els 50.000 dibuixos que produeix en cinquanta anys. Una mitjana de tres cada dia. Va treballar en un munt de publicacions, en algunes d’elles amb veritable èxit de públic. Tothom (que llueixi cabells blancs i prou nostàlgia) recorda amb afecte les imatges de Junceda per a la revista infantil En Patufet o per a les Pàgines viscudes de Josep M. Folch i Torres. Temes digestius, literatures de consum fàcil, que encasellen el nostre il·lustrador en unes històries sense bons arguments, que si bé li asseguren guanys fixos i una certa fama (ara en diríem fama mediàtica), alhora impedeixen que pugui desplegar tota la potència artística. Els encàrrecs, a excepció de quan il·lustra els escriptors Jonathan Swift o Robert Louis Stevenson, no estan a l’alçada de l’enorme i desaprofitat talent del dibuixant. 

Plató i Pokémon

Reculem dos mil cinc-cents anys sense abandonar la Mediterrània. Just quan el filòsof grec Plató  s’empesca el mite de la caverna. En aquesta al·legoria, hi ha un grup d’individus que han viscut encadenats des de sempre dins d’una gruta, de cara a la paret. Com que no saben cap altre àmbit que no sigui el de la cova, creuen que les siluetes dels cossos que es projecten en passar per davant d’un foc, que es troba darrere seu, són la fidel materialització del món exterior. Les ombres a la paret resulten l’únic mitjà de coneixement per als presoners. La metàfora platònica ens alerta sobre el perill que, fa vint-i-cinc segles, suposava caure en el parany de confondre els reflexos erràtics de la realitat amb la realitat mateixa.

A l’època actual, el mite de la caverna es presentifica en cada pantalla que mirem. Per als més joves, i no tan joves, el progrés social es mesura per la quantitat de dispositius electrònics que es posseeixen. La paret tenebrosa de la cova de Plató ha estat substituïda avui per les parets llumíniques de portàtils, tablets i telèfons intel·ligents. El desajust interpretatiu és similar al dels presoners de la gruta. Ens hipnotitzen imatges virtuals que sovint tenen més força que el món que, fins no fa gaires dècades, consideràvem veritable: el món de l’observació i de l’experiència directa, sense filtres ni distàncies. Aquell món viscut en carn i ossos. Agradi o no, la tecnologia ha conquerit els espais privats i públics. El següent pas en aquesta conquesta tan absoluta l’acaba de fer l’empresa Nintendo en distribuir Pokémon GO, un videojoc per smartphones on les fantasies animades de la virtualitat es barregen amb territoris físics reals. 

Mafalda coneix Tarantino

Somriure sàdic. Expressió satisfeta. El rostre amb esquitxos de sang. Globus oculars i restes orgàniques d’un atroç homicidi als cabells i a la samarreta de ratlles. Just així es presenta en societat Lola Vendetta, una noia de vint-i-pocs anys, creació irreverent i alter ego de la il·lustradora Raquel Riba Rossy. La Lola és una mena de Mafalda que ha crescut i que s’ha imbuït de l’estètica de les pel·lícules del director Quentin Tarantino. Aquella Mafalda original, tira diària de còmic inventada pel dibuixant Quino el 1964, era una nena lúcida, d’esperit reflexiu, no gens optimista i partidària de la no-violència, que s’interpel·lava sobre les coses i palesava en no poques oportunitats la inconsistència de la vida dels adults. La Lola Vendetta també qüestiona els paràmetes convencionals, però a diferència de l’arquetip de Quino no es comporta com una filòsofa passiva. Ella passa a l’acció.

I per a Lola Vendetta passar a l’acció significa actuar com la protagonista de la saga cinematogràfica Kill Bill de Tarantino. Empunyant la katana de rigor, la nostra heroïna es revenja de tot allò que creu injust, incongruent o li molesta. El personatge femení creat per Raquel Riba Rossy esdevé un fenomen d’èxit a les xarxes socials. La seva pàgina de Facebook congrega un nombre remarcable de fans i seguidors. Allí, en plena viralitat, la Lola es defineix com una sicària il·lustrada i s’hi conceptualitza un terme que formula el plaer per la teatralització gore de la noia: Bloodgasm (orgasme de sang). Tota una vampírica declaració de principis condimentada amb litres de quètxup sanguini. 

Catalan Hipstory

Sostenia l’escriptor Jack London (1876-1916) que un individu que llueix tatuatges és algú amb un passat interessant. A les acaballes del segle XIX, encara es pot creure en herois i aventurers. La natura no s’ha malmès del tot. Hi ha paisatges verges, latituds inconegudes, territoris per descobrir, on rudes exploradors i intrèpids llops de mar s’atreveixen a endinsar-hi. Cal explicar-ho i dur el testimoni sempre a sobre. Els tatuatges d’aquests odisseus crepusculars mostren trossos de la biografia del viatge: noms, indrets, símbols, anècdotes. La pell esdevé un relat escrit amb cicatrius de tinta. Els dibuixos subcutanis representen episodis amb dimensió mítica i, d’alguna manera, ultraterrena. Pàgines d’història personal que es graven amb dolor per a ser recordades i transmeses. Estigmes que aspiren a la immortalitat en un cos efímer.

Però som al segle XXI. Els homes sobre els quals escrivia Jack London han desaparegut del mapa. Sense gairebé terres per explorar, en una època en què tothom es desplaça i el viatge físic ja no glossa les proeses de ningú, es diria que les úniques aventures possibles es troben a les realitats inventades amb què intenten seduir-nos els anuncis publicitaris i el merchandising. La prova: unes samarretes. El dissenyador Pere Rosell fa un salt en el temps i crea per a la marca de roba Calamart set il·lustracions titulades Catalan Hipstory, on figures significatives de la història del país hi apareixen modernitzades, a l’estil hipster, amb una sèrie de tatuatges que al·ludeixen a la seva singladura vital. És tota una col·lecció de cromos honorífics. Dos presidents de la Generalitat (Francesc Macià i Lluís Companys), un músic (Pau Casals), un arquitecte (Antoni Gaudí), un poeta (Jacint Verdaguer), una militant del PSUC (Neus Català) i un cantautor (Ovidi Montllor), componen aquest mosaic irònic de personatges addictes al body art. 

Rebel·lió a les aules

Corre l’any 2013. Un esperit d’inconformisme neix al cor d’uns quants alumnes de l’Escola Massana. La gent d’ordre (gràfic) no hem de patir. No es provoquen aldarulls, no es cala foc a les aules, no s’estripen els plans d’estudi ni es defenestren professors. Catorze estudiants (tretze noies i un noi) es rebel·len contra la tirania de l’abúlia i creen una associació que bategen amb el nom de La Claque, il·lustradors en i amb potència. La idea és tan antiga i funcional com el món: la unió fa la força. Junts resulta més fàcil promocionar-se, engegar iniciatives enginyoses, assumir nous reptes com a artistes i donar-se ànims de cara a un entorn professional on hi impera la massificació i el desencís.

La Claque significa claca en francès i al·ludeix al grup d’aplaudidors remunerats que assisteixen a un espectacle teatral per a garantir-ne l’èxit. Als catorze integrants de la jove associació ningú no els paga pels aplaudiments. Elles i ell actuen per un implícit amor a l’art. El seu objectiu és acostar la feina que tant estimen al públic i no caure en el descoratjament. Aquests gest simbòlic de picar de mans em suggereix les ovacions d’autoestímul que duen a terme els esportistes minuts abans de jugar un partit decisiu. Tota injecció de moral esdevé poca en una època sense gaire futur. Després d’uns mesos de tempteig i assajos, La Claque es funda de manera oficial el 2014, gràcies al suport impagable que, des del principi, els hi prodiga la professora Carmen Porras.