Déu és Wi-Fi

El desig d’escriure missatges més o menys clandestins existeix des de la nit dels temps. A la població d’Esmirna (Turquia), al soterrani de l’àgora, hi ha més d’un miler de pintades gregues que daten dels segles II i III. Als envans dels prostíbuls de l’antiga Roma, els clients hi feien inscripcions informals amb la crònica dels seus triomfs amatoris. Les mateixes pintures rupestres de la Prehistòria esdevenen, en un sentit obert i ampli, els primers graffitis coneguts. La finalitat d’aquests missatges és tan diversa com la naturalesa humana. Els enamoradissos encara es prometen amor etern als troncs dels arbres i alguns excursionistes senten l’impuls irrefrenable de gravar el seu nom a les roques. Cal deixar testimoni de la pròpia vida i del pas per aquell lloc. A les metròpolis, el fenomen se sobredimensiona. Des de la dècada del 1960, amb l’aparició dels aerosols, els retoladors permanents i l’ús general de la tècnica de l’estèncil, qualsevol superfície urbana es converteix en una pissarra pública on tothom hi diu la seva.

La periodista i antropòloga Isabel Aparici aplega una part ben significativa d’aquestes manifestacions gràfiques en el blog Caligrafías urbanas, on s’hi poden veure 1.800 fotos d’escriptura de carrer de tot el món. El web inclou un mapa que geolocalitza 300 cal·ligrafies de Barcelona i que serveix per a fer-se una idea damunt del plànol de l’ebullició de l’street art per barris. La majoria de les pintades accentua més el fons que la forma. No s’hi potencia l’estètica, sinó la força sociològica o lírica del missatge. Les reivindicacions ciutadanes i les denúncies estan a l’ordre del dia. L’espai col·lectiu es torna de vegades un llibre de greuges. Són comunicats sense censura, de caràcter efímer i circumstancial, sempre en perill de desaparició, sempre a punt de ser esborrats per equips de neteja o destruïts pels efectes de la intempèrie. Pocs sobreviuen mesos o anys. Contemplar les fotos d’aquestes cal·ligrafies al blog de la Isabel Aparici és com resseguir els punts distants i lluminosos d’una nit estelada. Reflexos d’una realitat escrita que, com les estrelles que mirem al cel, potser ja s’han extingit.