Prehistòria postmoderna

Hi ha successos personals que marquen un moment definitiu en la manera de plasmar l’univers artístic. Corria l’any de gràcia postmoderna del 1983 quan el dissenyador, il·lustrador i escultor Peret (Pere Torrent) descobreix en un llibre l’art rupestre de Tassili n’Ajjer. I en queda absolutament influït. Aquestes escenes parietals prehistòriques, que bé podrien remuntar-se als 12 mil·lennis d’antiguitat (els arqueòlegs hi dissenteixen en la cronologia), consten de 15.000 representacions de tot tipus, entre les que hi destaquen les figures antropomorfes de línies sintètiques i expressives. El 1990 Peret es desplaça a Algèria per admirar in situ les coves de roca vermella i negra de Tassili, en ple desert del Sàhara. L’odissea africana li serveix per enfortir encara més la connexió espiritual i estètica amb les pintures, considerades una de les capelles sixtines més misterioses del Paleolític. A Peret, un llibre i un viatge li van canviar la vida creativa.

El primer grafisme de Peret amb influència tassiliana és el dibuix estilitzat que concep per a la Discoteca ÉSSER, a principis de la dècada del 1980, just a l’època en què els aires postmoderns comencen a bufar al nostre país. La postmodernitat es caracteritza per ser un moviment eclèctic on prevalen la llibertat individual, les idees subjectives, el culte a l’ego i a les emocions, el relativisme filosòfic, el refús dels cànons invariables, l’interès per la cultura popular i la ironia i el sentit de l’humor com a elements de crítica social. La trajectòria de Peret és de sobres coneguda. Guanyador de nou Premis Laus, Premio Nacional de Diseño el 1998 i una amplíssima col·lecció de dissenys carismàtics al llarg de cinquanta anys de fructífera carrera professional. El dibuix del saxofonista de la Discoteca ÉSSER materialitza una provocadora fusió de primitivisme prehistòric i postmodernitat. Mestissatge gràfic que Peret aplicarà amb èxit en altres projectes posteriors. 

La broma

Imagineu-vos que sou afeccionats al pugilisme. Veieu de lluny un cartell de boxa. Us fregueu les mans amb excitació, us hi apropeu per a conèixer on se celebra la vetllada i si hi ha entre els combatents algun dels vostres púgils preferits. Ja ensumeu l’ambient enrarit de fum de la sala. Ja us enlluernen els llums del quadrilàter, entren els combatents del pes ploma i us parla la veu aguda del presentador. Ja quasi creieu sentir el gong inicial a quinze assalts de la campana, la velocitat del guant amb un ganxo d’esquerra directe a la mandíbula. Però quan llegiu el text del cartell patiu una decepció. No es tracta d’un anunci de boxa, sinó d’un premi de dibuix. Això és el que els devia passar a algunes persones fa trenta anys.

El 1983 la Fundació Joan Miró organitza un concurs de cartells per anunciar la convocatòria número vint-i-dos del seu Premi Internacional de Dibuix. Es proclamen guanyadors del concurs Ramon Ribas i Pere Creus –Ribas i Creus– amb un disseny inesperat, que subverteix els codis iconogràfics. Aquell any, el premi de dibuix Joan Miró es fa públic amb un comunicat visual que imita amb l’exactitud d’un falsificador els cartells dels combats de boxa. Tres dècades després batega la mateixa pregunta que aleshores: Què tenen en comú el dibuix i el pugilisme?