Els amos dels llibres

Primavera de l’any 1976. Una antiga alumna de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja) penetra a la biblioteca d’un domicili, agafa un llibre dels prestatges i l’obre. A la contraportada, hi ha un paper enganxat amb una imatge. Escull un altre llibre i també hi veu la mateixa imatge. La noia, sorpresa perquè quan estudiava disseny i il·lustració ningú no li havia dit res de tot això, pregunta a l’amo de la biblioteca sobre la utilitat d’aquests estranys grafismes. La nostra protagonista acaba d’estrenar-se en el món quasi secret dels ex-libris i neix en ella una fascinació per aquestes peces, que ja mai no l’abandonarà. Quatre dècades després, aquella noia curiosa s’ha convertit en la Teresa Costa-Gramunt d’avui: escriptora consolidada i segurament la dissenyadora d’ex-libris més important del país.

L’obra exlibrista de Costa-Gramunt és extensa. Passa dels 400 originals. Una col·lecció que ha exhibit amb fluïdesa a un centenar de mostres expositives. Alguns dels seus dissenys es troben a l’arxiu gràfic de museus i biblioteques nacionals i internacionals. Per a seguir l’evolució estilística de les marques de la Teresa al llarg del temps, deixeu-vos caure pel blog Elogi de l’ex-libris, on la mateixa autora relata amb detall els motius, circumstàncies i anècdotes de cadascuna d’aquestes estampes il·lustrades, que serveixen per a certificar a qui pertanyen els llibres. Semblaria que amb escriure-hi el nom, no n’hi ha prou. Cal compendiar en imatges els atributs psicològics del propietari. Els ex-libris funcionen com un segell d’identitat, com una metàfora visual que expressa el caràcter o la professió de l’individu. 

Un noi de barri

Que els cantants de rock and roll afirmin que són nois de barri, i en facin bandera, no resulta del tot excèntric. Ho és força més que ho proclami un dissenyador, la feina del qual consisteix a crear imatges sofisticades per a empreses i institucions. Just ara que l’any 2016 obre el cicle dels mesos, Enric Satué estrena web (http://www.enricsatue.com/). En el seu text del capítol biogràfic, aquest imprescindible dels comunicats visuals manifesta amb orgull els seus orígens humils i la seva formació autodidacta a l’aula sense parets de la universitat de la vida. Quan algú concentra al llarg de la trajectòria professional un mosaic de dissenys tan significatiu, se’n poden tolerar algunes coqueteries. No tothom rep el Premi Nacional de Disseny ni arriba a l’estatus de lliurepensador que, en paraules pròpies, ha actuat sempre segons li donava la gana (amb permís dels deures tributaris i dels condicionants de cada encàrrec, és clar).

Enric Satué ha triat una cinquantena de treballs en el seu web recopilatori. Són, potser, els que valora com a més representatius de la seva carrera. Una frase reclama lectura urgent al peu de les imatges: “…uns quants dissenys dels quals se’n podria escriure algun llibre”. No és la primera vegada que sento al nostre dissenyador històric insinuar o directament lamentar-se que fins ara ningú no s’hagi dignat editar, i suposo que estudiar, el gruix de la seva obra gràfica. Això passa sovint. Som un país desagraït de mena, on gairebé has de criar malves per a merèixer una mica de reconeixement. En el cas que ens ocupa, la paradoxa adquireix matisos grotescos. Satué té dues dotzenes de llibres publicats com a investigador del disseny i –oh, quina sorpresa!– no hi ha cap entitat que l’editi com a creador gràfic. Aquest és el pa que s’hi dóna, en el moment cultural tan raquític que vivim.