Un noi de barri

Que els cantants de rock and roll afirmin que són nois de barri, i en facin bandera, no resulta del tot excèntric. Ho és força més que ho proclami un dissenyador, la feina del qual consisteix a crear imatges sofisticades per a empreses i institucions. Just ara que l’any 2016 obre el cicle dels mesos, Enric Satué estrena web (http://www.enricsatue.com/). En el seu text del capítol biogràfic, aquest imprescindible dels comunicats visuals manifesta amb orgull els seus orígens humils i la seva formació autodidacta a l’aula sense parets de la universitat de la vida. Quan algú concentra al llarg de la trajectòria professional un mosaic de dissenys tan significatiu, se’n poden tolerar algunes coqueteries. No tothom rep el Premi Nacional de Disseny ni arriba a l’estatus de lliurepensador que, en paraules pròpies, ha actuat sempre segons li donava la gana (amb permís dels deures tributaris i dels condicionants de cada encàrrec, és clar).

Enric Satué ha triat una cinquantena de treballs en el seu web recopilatori. Són, potser, els que valora com a més representatius de la seva carrera. Una frase reclama lectura urgent al peu de les imatges: “…uns quants dissenys dels quals se’n podria escriure algun llibre”. No és la primera vegada que sento al nostre dissenyador històric insinuar o directament lamentar-se que fins ara ningú no s’hagi dignat editar, i suposo que estudiar, el gruix de la seva obra gràfica. Això passa sovint. Som un país desagraït de mena, on gairebé has de criar malves per a merèixer una mica de reconeixement. En el cas que ens ocupa, la paradoxa adquireix matisos grotescos. Satué té dues dotzenes de llibres publicats com a investigador del disseny i –oh, quina sorpresa!– no hi ha cap entitat que l’editi com a creador gràfic. Aquest és el pa que s’hi dóna, en el moment cultural tan raquític que vivim. 

Smoking area

Un any abans del dramàtic crac de la borsa de Nova York del 1929, l’artista René Magritte concep un quadre amb una pipa i un text que diu que això no és una pipa. Aquesta simple negació objectual, anomenada La trahison des images, ha esdevingut una de les icones de l’art modern. Magritte rebatia amb aquesta obra el tractat de la nova arquitectura de Le Corbussier, on aquest estri per a fumar es posa com a exemple de disseny racional. Magritte, home d’existència petitburgesa, que xalava amb la sèrie televisiva Bonanza, estableix amb una senzillesa sorprenent les contradiccions que hi ha entre l’objecte i el signe visual que denota l’objecte. El quadre va rebre algunes crítiques. El pintor belga se’n defensava amb un argument irrefutable: una pipa reproduïda a una tela no es pot omplir amb tabac. En aquesta polèmica subtil entre objecte i realitat, intueixo que Magritte venia a suggerir que les construccions de la ment no serveixen per a la vida quotidiana. Es poden crear instantànies de l’impossible, plasmar les paradoxes d’una normalitat fora de control i alhora tenir el sentit pragmàtic i la sensatesa de qualsevol dels oficinistes amb bombí, que tant abunden al seu univers pictòric. Una cosa és l’art i l’altra, els episodis de Bonanza.

Potser Chema Madoz també mirava les aventures de la família Cartwright, però si hi ha algú que es pugui considerar hereu de Magritte, amb perdó de Joan Brossa, és aquest fotògraf de Madrid. Mentre que la poesia visual brossiana es vehicula a través d’objectes lúdics, irreverents i humorístics, les fotografies de Madoz desprenen una seriositat austera i aquell aire de misteriós absurd i tristesa nostàlgica que caracteritzen l’obra de l’artista belga. Brossa adopta un eclecticisme declarat en la manera d’executar les idees. Madoz, en canvi, és tan pulcre i coherent a nivell formal com ho era Magritte. Els homenatges a l’antecessor surrealista resulten diàfans i en algunes oportunitats el deixeble supera el mestre.