El grafista introvertit

De vegades, la justícia poètica existeix. L’edat d’or del cartellisme polonès s’inaugura amb una defunció. Acabada la segona guerra mundial, Polònia queda convertida en un satèl·lit comunista, sota el rígid control de l’URSS. Amb la mort del líder Ióssif Stalin el 1953 s’obre una petita escletxa per a l’expressió artística lliure. Escletxa que aprofiten els artistes i il·lustradors per a crear els grans treballs cartellístics, que tant han influït en fornades senceres de dissenyadors. Els cartells polonesos no adopten un estil únic. Cada autor reinterpreta els missatges d’una manera personal, al·legòrica i amb varietat de recursos tècnics. Hi ha una evolució autòctona, un hàbitat gràfic que no es produeix enlloc més i que és el fruit d’un període històric concret. Els dissenys tracten temes de la cultura, sobretot films de cinema, amb un llenguatge visual ric en símbols i dobles sentits, però sense cap de les estratègies comunicatives de la publicitat d’Occident. Gràcies a aquesta absència de discurs publicitari, els cartells es llegeixen com a peces d’art i no com a suports de promoció.

El grafista Tomàs Vellvé (1927-1998), a qui veiem en una foto del 1964, esdevé un dels difusors del cartellisme polonès al nostre país. Se’l considera un pioner del disseny gràfic català i és també un dels primers vint-i-quatre integrants de Grafistas FAD (ADG-FAD). Vellvé emula l’esperit imaginatiu dels cartellistes polonesos. Nodreix la seva obra amb imatges metafòriques i defuig les carències d’aquelles imatges insípidament literals. Aquesta simpatia per les lectures indirectes de la realitat és un dels atributs de la seva forma de comprendre el disseny: establir unes sintaxis visuals on el grafisme i la tipografia fertilitzin l’ull de l’espectador a través del mètode intuïtiu. Ell mateix, home de caràcter reservat que parlava amb lacònica veu, deia: Nunca he interpretado mi trabajo. Desde el principio al fin confío en mi intuición. Persigo un objetivo honesto que me dicta mi interior y que no puedo explicar. Con la expresión gestual intuitiva y espontánea aparece mi alter ego, que es el diseño gráfico. 

Incomunicació i libido

Durant un discurs al Palau de la Generalitat, el dissenyador Enric Satué va afirmar de Josep Pla-Narbona que era com el Dr. Jekyll i Mr. Hyde: grafista de dia i artista de nit. Poques frases perfilen amb tanta precisió el caràcter polifacètic i complex del personatge. La trajectòria de Pla-Narbona engloba el disseny, el dibuix, el gravat, l’escultura i la pintura. A l’any 1961, fou soci fundador i primer president de Grafistas Agrupación FAD (avui l’ADG-FAD). El 1964 impulsa la creació dels premis LAUS. És considerat un dels pioners del disseny gràfic al nostre país i un artista prou reconegut a l’estranger. La seva obra ha estat acceptada al Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA). El poeta Dámaso Alonso, parlant del seus treballs artístics, va definir-lo de genial plasmador de les vaguetats turmentadores de l’esperit.

Que l’art de Pla-Narbona sorgeix dels insondables passadissos de la psique, es manifesta ja en el seu autoretrat del 1954. Una mà esquerra (símbol de l’inconscient) se li escapa del crani. Entre els dits, una ploma horitzontal ejacula amb intenses gotes de tinta. L’acte de crear s’hi materialitza com una fosca inseminació de la ment, com un fluid fecund que transforma el normal en extraordinari. De les disciplines conreades per Pla-Narbona, és potser en els seus gravats on es concreta amb més plenitud aquesta energia creadora que entreobre espais de transició entre la realitat dels ulls oberts i el món oníric de les parpelles abaixades. El nostre artista, onironauta intrèpid, empunya l’eina del dibuix i esbossa imaginaris on els tabús es desintegren. 

Només el penitent passarà

Davant de la Galeria d’Art Modern de Glasgow (GoMA), hi ha una estàtua a cavall del duc de Wellington. Un dia, algú va posar al cap de l’aristòcrata un d’aquells cons que regulen el trànsit viari. De resultes de l’acció –digne d’un André Breton addicte al whisky–, l’heroi de la Gran Bretanya va deixar de ser el que era, un militar, per a convertir-se en un nazareno eqüestre amb capirot de ratlles fosforescents. Les autoritats van retirar el con de tràfic. Però els veïns el tornaven a posar cada cop que era retirat, fins al punt que el barret punxegut damunt de la testa de bronze s’ha convertit en un nou emblema de la ciutat. Tan d’èxit ha tingut la juguesca irreverent que els turistes es fotografien al peu de l’estàtua de Wellington i els mims que actuen a carrers i places es disfressen de general amb un capirot viari al cap.

Amb l’ombra allargada dels capirots, viatgem del surrealisme sardònic al surrealisme religiós. De Glasgow a Sevilla. L’any 1965 el grafista Josep Pla-Narbona dissenya un dels cartells de Setmana Santa que més bé reflecteixen l’esperit tràgic d’aquestes festivitats. S’hi commemora una execució. L’instrument final dels botxins esdevé símbol de fe. Ploren les escultures doloroses de les verges i el calvari agònic d’un home surt de les parròquies i es passeja dalt dels passos de dia i de nit.

L’escriptor Octavio Paz reflexiona sobre la relació entre ritu i sacrifici: El rito es un juego que reclama víctimas. No es extraño que la palabra danza, entre los aztecas, signifique también penitencia. Regocijo que es penitencia, fiesta que es pena, la ambivalencia del rito culmina en el sacrificio. El cartell de Pla-Narbona mostra aquest sentit de dolor i penitència. S’hi expressa pesantor fúnebre i el dol solemne de les desgràcies.