El grafista introvertit

De vegades, la justícia poètica existeix. L’edat d’or del cartellisme polonès s’inaugura amb una defunció. Acabada la segona guerra mundial, Polònia queda convertida en un satèl·lit comunista, sota el rígid control de l’URSS. Amb la mort del líder Ióssif Stalin el 1953 s’obre una petita escletxa per a l’expressió artística lliure. Escletxa que aprofiten els artistes i il·lustradors per a crear els grans treballs cartellístics, que tant han influït en fornades senceres de dissenyadors. Els cartells polonesos no adopten un estil únic. Cada autor reinterpreta els missatges d’una manera personal, al·legòrica i amb varietat de recursos tècnics. Hi ha una evolució autòctona, un hàbitat gràfic que no es produeix enlloc més i que és el fruit d’un període històric concret. Els dissenys tracten temes de la cultura, sobretot films de cinema, amb un llenguatge visual ric en símbols i dobles sentits, però sense cap de les estratègies comunicatives de la publicitat d’Occident. Gràcies a aquesta absència de discurs publicitari, els cartells es llegeixen com a peces d’art i no com a suports de promoció.

El grafista Tomàs Vellvé (1927-1998), a qui veiem en una foto del 1964, esdevé un dels difusors del cartellisme polonès al nostre país. Se’l considera un pioner del disseny gràfic català i és també un dels primers vint-i-quatre integrants de Grafistas FAD (ADG-FAD). Vellvé emula l’esperit imaginatiu dels cartellistes polonesos. Nodreix la seva obra amb imatges metafòriques i defuig les carències d’aquelles imatges insípidament literals. Aquesta simpatia per les lectures indirectes de la realitat és un dels atributs de la seva forma de comprendre el disseny: establir unes sintaxis visuals on el grafisme i la tipografia fertilitzin l’ull de l’espectador a través del mètode intuïtiu. Ell mateix, home de caràcter reservat que parlava amb lacònica veu, deia: Nunca he interpretado mi trabajo. Desde el principio al fin confío en mi intuición. Persigo un objetivo honesto que me dicta mi interior y que no puedo explicar. Con la expresión gestual intuitiva y espontánea aparece mi alter ego, que es el diseño gráfico. 

Pere Creus in memoriam

S’ha mort el grafista històric Pere Creus (1926-2019) als 92 anys. Des de ben jove s’inicia en el món de les arts plàstiques amb el mestre Baixas. A la dècada del 1950, col·labora amb les agències de publicitat més reputades i guanya prestigi com a retolista i creatiu publicitari. És nomenat director d’art de Publi-test, on hi coincideix amb Ramon Ribas.

El 1961 Ramon Ribas i Pere Creus acorden independitzar-se i obrir estudi propi amb el nom de Ribas i Creus. Desenvolupen un grafisme d’autor que es caracteritza per la síntesi i l’economia dels recursos expressius. Formen part dels primers membres de Grafistas Agrupación FAD (avui l’ADG-FAD), motiu pel qual el 2000 reben un Laus d’Honor en reconeixement a la feina feta en la dignificació professional del disseny. Durant dos cursos, entre el 1965 i el 1967, Pere Creus exerceix de professor de Plàstica Publicitària a l’Escola Massana de Barcelona.

Al llarg de més de quaranta anys de trajectòria, Ribas i Creus apleguen una nombrosa obra gràfica de gran interès visual i sociològic. Els seus dissenys farmacèutics (molt moderns per a l’època) o cartells com els de les Festes de la Mercè, Hogarhotel, els de la Setmana de Cosmètica i Perfumeria o el del Premi de Dibuix Joan Miró, s’integren amb tota justícia en la memòria iconogràfica del país.

Els anys 2013 i 2014 es formalitza la cessió institucional de l’arxiu Ribas i Creus a la Biblioteca de Catalunya i al Museu del Disseny de Barcelona.

Jordi Ribas

 

El mur

Another Brick in the Wall, Part 2, de Pink Floyd és la cinquena cançó de l’àlbum doble The Wall (1979) i la segona on s’hi diu la paraula “mur”. La seva lletra emet un missatge crític amb el sistema educatiu britànic dels anys 50, més preocupat per la disciplina que per les virtuts de l’eficàcia pedagògica: no necessitem cap educació, no necessitem cap control mental, ni sarcasme obscur a l’aula, professor deixa els nois en pau, escolta professor, deixa’ns en pau, al cap i a la fi només ets un altre maó a la paret. Considerat el millor LP del grup anglès de rock progressiu i un dels més venuts de la història de la música, The Wall significa l’alineació defensiva de l’individu en un món que no entén, ni s’hi sent identificat, ni n’accepta les normes.

La psiquiatria convencional i la indústria farmacèutica, propenses a les solucions químiques per a tot, no van contemplar aquests individus díscols com a rebels, sinó com a persones amb problemes psíquics que no saben integrar-se com cal en la societat. Ben entrada la dècada del 1960, es popularitza el consum dels antidepressius i la festa del gran negoci de les pastilles encara continua. El 1974, cinc anys abans de la publicació del disc The Wall, un altre mur enigmàtic apareix a l’escena iconogràfica. L’estudi Ribas i Creus (Ramon Ribas i Pere Creus) dissenya una col·lecció de 4 impresos per a un ansiolític dels Laboratoris Sandoz. A les cobertes, resoltes amb fotografies de casalots abandonats de Sarrià i Vallvidrera, s’hi metaforitza els símptomes destructius de la psicosi i la depressió. Pere Creus concep la idea i capta les imatges amb la seva càmera Rollei. 

La broma

Imagineu-vos que sou afeccionats al pugilisme. Veieu de lluny un cartell de boxa. Us fregueu les mans amb excitació, us hi apropeu per a conèixer on se celebra la vetllada i si hi ha entre els combatents algun dels vostres púgils preferits. Ja ensumeu l’ambient enrarit de fum de la sala. Ja us enlluernen els llums del quadrilàter, entren els combatents del pes ploma i us parla la veu aguda del presentador. Ja quasi creieu sentir el gong inicial a quinze assalts de la campana, la velocitat del guant amb un ganxo d’esquerra directe a la mandíbula. Però quan llegiu el text del cartell patiu una decepció. No es tracta d’un anunci de boxa, sinó d’un premi de dibuix. Això és el que els devia passar a algunes persones fa trenta anys.

El 1983 la Fundació Joan Miró organitza un concurs de cartells per anunciar la convocatòria número vint-i-dos del seu Premi Internacional de Dibuix. Es proclamen guanyadors del concurs Ramon Ribas i Pere Creus –Ribas i Creus– amb un disseny inesperat, que subverteix els codis iconogràfics. Aquell any, el premi de dibuix Joan Miró es fa públic amb un comunicat visual que imita amb l’exactitud d’un falsificador els cartells dels combats de boxa. Tres dècades després batega la mateixa pregunta que aleshores: Què tenen en comú el dibuix i el pugilisme?