Metamorfosi de la realitat

L’il·lustrador i artista Gervasio Gallardo, nascut a Barcelona el 1934, és un d’aquells casos paradigmàtics de creadors que no són profetes a casa seva. Molt més reconegut als Estats Units que no al nostre país, aquest inventor d’imatges úniques fou un dels primers vint-i-quatre membres de Grafistas FAD (l’actual ADG-FAD), tal com es pot verificar a la pàgina 33 de l’històric Anuari de l’Associació del 1964. Allí hi veiem un Gallardo de 30 anys que ja havia viatjat per feina a Munic i París. Una circumstància que es repetirà al llarg de la seva vida: treballar sobretot per a l’estranger. La seva trajectòria alterna l’obra artística amb els encàrrecs d’agències de publicitat i del món editorial. Especialment decisives foren unes il·lustracions dels anys 60 i 70 per a les portades de Ballantine Adult Fantasy, amb les que va conquerir el favor de la crítica i el públic nord-americans.

Les obres de Gervasio Gallardo són experiències d’una dimensió paral·lela, memòria desenterrada del desig o d’imaginaris que emergeixen del subsòl dels mecanismes psíquics. Des de que André Breton el 1924 va redactar els principis del manifest surrealista, l’inconscient ha esdevingut un del grans motors de la sintaxi de l’art del segle XX. Explorar les zones prohibides del somni i dels anhels soterrats permet establir instantànies de l’impossible i secretes correspondències entre els objectes. Que Gallardo, un virtuós dels recursos figuratius de la tècnica pictòrica, planteja en els seus quadres una adaptació personal del surrealisme, ningú no gosa posar-ho en dubte. Però el nostre artista és un surrealista tranquil. No existeix en Gallardo la ironia irreverent de Marcel Duchamp, les solituds arquitectòniques de Giorgio de Chirico o les paranoies flàccides del Salvador Dalí més obsessiu. Ni tan sols el trastocament de conceptes visuals que particularitza a René Magritte. En Gallardo hi ha una estranya serenitat. I una acceptació quasi estoica de que la realitat, viscuda o figurada, és un lloc incomprensible que es transforma davant dels ulls de l’observador. 

Smoking area

Un any abans del dramàtic crac de la borsa de Nova York del 1929, l’artista René Magritte concep un quadre amb una pipa i un text que diu que això no és una pipa. Aquesta simple negació objectual, anomenada La trahison des images, ha esdevingut una de les icones de l’art modern. Magritte rebatia amb aquesta obra el tractat de la nova arquitectura de Le Corbussier, on aquest estri per a fumar es posa com a exemple de disseny racional. Magritte, home d’existència petitburgesa, que xalava amb la sèrie televisiva Bonanza, estableix amb una senzillesa sorprenent les contradiccions que hi ha entre l’objecte i el signe visual que denota l’objecte. El quadre va rebre algunes crítiques. El pintor belga se’n defensava amb un argument irrefutable: una pipa reproduïda a una tela no es pot omplir amb tabac. En aquesta polèmica subtil entre objecte i realitat, intueixo que Magritte venia a suggerir que les construccions de la ment no serveixen per a la vida quotidiana. Es poden crear instantànies de l’impossible, plasmar les paradoxes d’una normalitat fora de control i alhora tenir el sentit pragmàtic i la sensatesa de qualsevol dels oficinistes amb bombí, que tant abunden al seu univers pictòric. Una cosa és l’art i l’altra, els episodis de Bonanza.

Potser Chema Madoz també mirava les aventures de la família Cartwright, però si hi ha algú que es pugui considerar hereu de Magritte, amb perdó de Joan Brossa, és aquest fotògraf de Madrid. Mentre que la poesia visual brossiana es vehicula a través d’objectes lúdics, irreverents i humorístics, les fotografies de Madoz desprenen una seriositat austera i aquell aire de misteriós absurd i tristesa nostàlgica que caracteritzen l’obra de l’artista belga. Brossa adopta un eclecticisme declarat en la manera d’executar les idees. Madoz, en canvi, és tan pulcre i coherent a nivell formal com ho era Magritte. Els homenatges a l’antecessor surrealista resulten diàfans i en algunes oportunitats el deixeble supera el mestre.