Neurones tenyides de ros

Per als surrealistes de les avantguardes històriques el surrealisme era una forma de vida, una manera de situar-se en el món: una “supervivència” que tenia com a única finalitat la ruptura de la lògica i dels codis comunicatius. Calia una actitud vital molt determinada per entrar en estat de trànsit amb els objectes i els símbols, enamorar-se’n i transgredir-los per a desorientar l’espectador a través de l’absurd. La fascinació per les relacions objectuals incongruents ha conduït a un joc de paradoxes humorístiques. En les obres surrealistes hi ha funció (provocar), però no funcionalitat. Com més inútils per a l’ús quotidià resulten els objectes, més idonis per a la irreverència es consideren. L’ideal surrealista dels primers anys del segle XX es plasma en la bellesa de les coses inconnexes. A l’absurd de les convencions, s’hi oposa l’absurd d’un art indòmit que aspira a dinamitar l’equilibri de la sensatesa.

Si a algú li escau el rol d’inclassificable en l’actual panorama del disseny és a Marina Salazar (No Queda Tinte). Aquesta jove dissenyadora, de la collita del 1990, es caracteritza per una constant experimentació en tots els seus projectes. Des de bon començament, ha entès la importància de destacar i de fer-se veure en un entorn professional ultramassificat i competitiu on hi ha més atur que feina. Formada a l’escola BAU, treballa dins dels camps del grafisme, el packaging, el collage, el handmade o la il·lustració. El 2018 rep el premi Crema del Blanc Festival al millor estudi emergent. Experimentar amb tècniques i llenguatges gràfics poc comuns li ha permès, com s’afirma al text de presentació del seu web, entrenar sus rubias neuronas amb nous reptes creatius. Els dissenys de Salazar fugen dels paràmetres ortodoxos i corprenen per la seva gosadia. És en els objectes fets a mà, amb la lentitud i la paciència recuperada dels mètodes artesanals, on es vehicula amb més singularitat el seu imaginari icònic.  Continua llegint “Neurones tenyides de ros”

Metamorfosi de la realitat

L’il·lustrador i artista Gervasio Gallardo, nascut a Barcelona el 1934, és un d’aquells casos paradigmàtics de creadors que no són profetes a casa seva. Molt més reconegut als Estats Units que no al nostre país, aquest inventor d’imatges úniques fou un dels primers vint-i-quatre membres de Grafistas FAD (l’actual ADG-FAD), tal com es pot verificar a la pàgina 33 de l’històric Anuari de l’Associació del 1964. Allí hi veiem un Gallardo de 30 anys que ja havia viatjat per feina a Munic i París. Una circumstància que es repetirà al llarg de la seva vida: treballar sobretot per a l’estranger. La seva trajectòria alterna l’obra artística amb els encàrrecs d’agències de publicitat i del món editorial. Especialment decisives foren unes il·lustracions dels anys 60 i 70 per a les portades de Ballantine Adult Fantasy, amb les que va conquerir el favor de la crítica i el públic nord-americans.

Les obres de Gervasio Gallardo són experiències d’una dimensió paral·lela, memòria desenterrada del desig o d’imaginaris que emergeixen del subsòl dels mecanismes psíquics. Des de que André Breton el 1924 va redactar els principis del manifest surrealista, l’inconscient ha esdevingut un del grans motors de la sintaxi de l’art del segle XX. Explorar les zones prohibides del somni i dels anhels soterrats permet establir instantànies de l’impossible i secretes correspondències entre els objectes. Que Gallardo, un virtuós dels recursos figuratius de la tècnica pictòrica, planteja en els seus quadres una adaptació personal del surrealisme, ningú no gosa posar-ho en dubte. Però el nostre artista és un surrealista tranquil. No existeix en Gallardo la ironia irreverent de Marcel Duchamp, les solituds arquitectòniques de Giorgio de Chirico o les paranoies flàccides del Salvador Dalí més obsessiu. Ni tan sols el trastocament de conceptes visuals que particularitza a René Magritte. En Gallardo hi ha una estranya serenitat. I una acceptació quasi estoica de que la realitat, viscuda o figurada, és un lloc incomprensible que es transforma davant dels ulls de l’observador.  Continua llegint “Metamorfosi de la realitat”