La pell de la màscara

Les festes són un espai i un temps d’identitats compartides. El ritual festiu cohesiona. Amb la ruptura de la rutina quotidiana, es reforcen els lligams entre individus distints. En èpoques pretèrites, les celebracions marcaven els cicles cosmològics, els homenatges als déus predilectes o els períodes de sembra i recol·lecció de les collites. Les festes actuaven de recordatori agrícola o demiúrgic dels dies importants de l’any. Avui han perdut aquest nexe potent amb la natura, però continuen construint el nostre costumari emocional. Celebrem solsticis i equinoccis i l’acte de fer-ho indica, com en els orígens dels ritus, l’anhel còmplice de consolidar els trets comuns dels qui hi participen. La festa estableix una treva, un armistici social, on amics i enemics aparquen les diferències.

En les celebracions de Carnaval, les identitats establertes es difuminen. S’instaura un ordre invers, un capgirament efímer de les normes. La realitat col·lectiva es distorsiona amb l’ús subversiu de les disfresses. Els rostres abans recognoscibles se substitueixen per un altre rostre no menys verídic: la màscara. Darrera dels antifaços, els egos canvien d’aspecte i de paper. Transformisme físic i metafísic. Cossos i ànimes abarroten els carrers a la cerca del paradís de la disbauxa. Un retorn provisional al caos primigeni. Cerimònia pagana de la nit dels temps. Si hi ha una observadora atenta dels fenòmens carnavalescos és Teresa Costa-Gramunt. L’escriptora i dissenyadora d’ex-libris, d’arrels 50% vilanovines, acaba de publicar El Carnaval i les seves figures, un llibre de 25 textos breus, il·lustrats per la pintora i gravadora Adelaida Murillo. La fusió de proses i imatges ens condueix per espais humans, geogràfics i culturals, que mostren les múltiples manifestacions del Carnestoltes. Festa mestissa de caràcter holístic que, en ple tercer mil·lenni, encara conserva bona part del seu misteri ancestral. 

Els amos dels llibres

Primavera de l’any 1976. Una antiga alumna de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja) penetra a la biblioteca d’un domicili, agafa un llibre dels prestatges i l’obre. A la contraportada, hi ha un paper enganxat amb una imatge. Escull un altre llibre i també hi veu la mateixa imatge. La noia, sorpresa perquè quan estudiava disseny i il·lustració ningú no li havia dit res de tot això, pregunta a l’amo de la biblioteca sobre la utilitat d’aquests estranys grafismes. La nostra protagonista acaba d’estrenar-se en el món quasi secret dels ex-libris i neix en ella una fascinació per aquestes peces, que ja mai no l’abandonarà. Quatre dècades després, aquella noia curiosa s’ha convertit en la Teresa Costa-Gramunt d’avui: escriptora consolidada i segurament la dissenyadora d’ex-libris més important del país.

L’obra exlibrista de Costa-Gramunt és extensa. Passa dels 400 originals. Una col·lecció que ha exhibit amb fluïdesa a un centenar de mostres expositives. Alguns dels seus dissenys es troben a l’arxiu gràfic de museus i biblioteques nacionals i internacionals. Per a seguir l’evolució estilística de les marques de la Teresa al llarg del temps, deixeu-vos caure pel blog Elogi de l’ex-libris, on la mateixa autora relata amb detall els motius, circumstàncies i anècdotes de cadascuna d’aquestes estampes il·lustrades, que serveixen per a certificar a qui pertanyen els llibres. Semblaria que amb escriure-hi el nom, no n’hi ha prou. Cal compendiar en imatges els atributs psicològics del propietari. Els ex-libris funcionen com un segell d’identitat, com una metàfora visual que expressa el caràcter o la professió de l’individu.