Posar nom a les coses i anomenar-ho tot. Aquesta ha estat la inquietud essencial de l’homo sapiens des de que va posseir consciència. La paraula neix per la necessitat d’expressar i d’expressar-se, de comprendre els fenòmens de la natura i els misteris de la vida i la mort. Calia instituir un mètode comunicatiu que anés més enllà de la transmissió oral. Segons l’escriptor Umberto Eco, l’alfabet és la maquinària que permet produir un text infinit amb un nombre finit d’elements. Des de fa mil·lennis, uns pocs símbols vehiculen el llenguatge. Vibracions fonètiques que transmeten informació i el so primordial de la veu humana en la llengua pròpia. Una sola lletra ja acumula connotacions. Si recordem una inicial, hi ha sovint una paraula que sorgeix la primera de totes i que potser és diferent en cada persona. Un nom de família. Un lloc. Una música estimada o un mes del calendari que fou important.
Les lletres també tenen reminiscències com a estructura gràfica concreta. Podem considerar que una “S” ens transporta als meandres d’un riu, que una “M” remet a una vall entre muntanyes o que una “O” suggereix una nit de pleniluni. Els alfabets difonen el coneixement i també provoquen impressions físiques. L’esperit de cada territori, comunitat o tribu, es reflecteix en com dibuixa els traços que representen el llenguatge. Amb l’art passa una cosa semblant. Les formes, colors i textures esdevenen ecos matèrics de l’ànima de l’artista. El pintor Pau Elias (Barcelona, 1948) ens convida amb les seves obres a un viatge a través dels alfabets de les distintes cultures del món. La veu interior de l’artista es complementa amb la veu ancestral dels símbols alfabètics de cada poble. El resultat d’aquesta fusió és un imaginari pictòric on els signes antics es revisitien amb mirada contemporània.
Els alfabets d’Elias entren dins del terreny de la poesia visual. Les lletres es transfiguren. Guanyen noves dimensions. Deixen de ser simples codis fonètics o unitats de llenguatge per a convertir-se en protagonistes d’un univers plàstic i literari. El gest del pinzell no només pinta, sinó que també escriu. Orient i Occident es donen la mà i cada comunitat cultural aporta els seus referents lingüístics i les seves influències estètiques. Escriptura i pintura coexisteixen per assolir propostes creatives que s’allunyen de les fórmules convencionals. En algunes solucions, hi apareixen els recursos característics del cal·ligrama. Els símbols serpentegen com un ofidi filipí, volen com una papallona armènia o es precipiten com les gotes de pluja d’un núvol egipci.
Es diria que el nostre artista pinta i escriu alfabets per a posar nom a les seves emocions. En aquest trajecte emocional no hi ha un estil unitari. L’agulla de la rosa dels vents sempre apunta al nord de la recerca. Es fa present aquella difícil llibertat d’acció que només és possible a les obres que assumeixen riscos. S’experimenta amb plantejaments heterogenis. Abstracció i figuració es dosifiquen amb equilibri i cada quadre adquireix la força d’un objecte visual únic. Com única i intransferible és la història de cada alfabet. Per a Pau Elias reinterpretar el pretèrit significa recórrer la ruta de la lletra. Unir els abecedaris com si fossin països exòtics d’un mapamundi. El destí i l’aventura d’aquest viatge alfabètic paguen la pena. Ens esperen els origens remots de la civilització.
Del 22 de gener al 15 de febrer del 2015, Pau Elias exposa els seus alfabets al Centre Jujol – Can Negre de Sant Joan Despí.
DISSENY 