Primavera de l’any 1976. Una antiga alumna de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja) penetra a la biblioteca d’un domicili, agafa un llibre dels prestatges i l’obre. A la contraportada, hi ha un paper enganxat amb una imatge. Escull un altre llibre i també hi veu la mateixa imatge. La noia, sorpresa perquè quan estudiava disseny i il·lustració ningú no li havia dit res de tot això, pregunta a l’amo de la biblioteca sobre la utilitat d’aquests estranys grafismes. La nostra protagonista acaba d’estrenar-se en el món quasi secret dels ex-libris i neix en ella una fascinació per aquestes peces, que ja mai no l’abandonarà. Quatre dècades després, aquella noia curiosa s’ha convertit en la Teresa Costa-Gramunt d’avui: escriptora consolidada i segurament la dissenyadora d’ex-libris més important del país.
L’obra exlibrista de Costa-Gramunt és extensa. Passa dels 400 originals. Una col·lecció que ha exhibit amb fluïdesa a un centenar de mostres expositives. Alguns dels seus dissenys es troben a l’arxiu gràfic de museus i biblioteques nacionals i internacionals. Per a seguir l’evolució estilística de les marques de la Teresa al llarg del temps, deixeu-vos caure pel blog Elogi de l’ex-libris, on la mateixa autora relata amb detall els motius, circumstàncies i anècdotes de cadascuna d’aquestes estampes il·lustrades, que serveixen per a certificar a qui pertanyen els llibres. Semblaria que amb escriure-hi el nom, no n’hi ha prou. Cal compendiar en imatges els atributs psicològics del propietari. Els ex-libris funcionen com un segell d’identitat, com una metàfora visual que expressa el caràcter o la professió de l’individu.
Els ex-libris recreen l’imaginari del que som o desitjaríem ser. A través del pensament simbòlic, les imatges representen fragments de la personalitat real o fictícia i actuen de blasó de l’ego al regne de paper dels llibres. Com en tot acte mental, aquesta heràldica llibresca es nodreix amb les pulsions de la psique humana. En un ex-libris del 1986, que s’autodissenya per a la seva biblioteca personal, Teresa Costa-Gramunt hi apareix vestida com un personatge de la Commedia dell‘Arte. D’esquena a un balcó mediterrani i a uns edificis moderns, l’arlequina acluca els ulls a la recerca dels universos interiors. És una declaració espiritual, un disseny fet a mida de l’ànima de la persona. La figura del clown encarna el poder visionari de l’artista que, com el pallasso, té el privilegi de la irreverència.
Els ex-libris de Costa-Gramunt es caracteritzen pel seu lirisme i volatilitat. Les formes s’enlairen, solquen l’espai compositiu amb dinamisme i sovint hi ha presència d’ocells i d’elements de la natura. Tampoc no en són rares les forces de la feminitat. A l’ex-libris del 1989, que la Teresa projecta per a l’escriptora Marta Pessarrodona, s’hi retalla una noia nua que s’endinsa a un estany de paraules en nit de pleniluni. La toilette poètica de la silueta femenina simbolitza la connexió amb els principis tel·lúrics, l’orgull de ser filla de la mare terra i hereva de la seva fertilitat creadora. El símbol narra una història individual o col·lectiva. I construeix referents estables davant dels dubtes del futur i la condició efímera de l’existència.
La trajectòria exlibrista de Teresa Costa-Gramunt ajunta una gran varietat d’estils gràfics i temes. No només dedica ex-libris a amics i coneguts, sinó a institucions, efemèrides culturals, congressos i territoris. Destacable per la seva infreqüència, és una col·lecció de les comarques de Catalunya. Els dibuixos iniciàtics de la Teresa eren d’estètica naturalista, però poc a poc les línies i formes evolucionen cap a uns plantejaments recuperats de l’art contemporani. Les taques massisses de tinta xinesa se substitueixen pels traços humanístics i el collage. Aquest canvi de tècniques es corrobora en els sis ex-libris del 2014, que celebren l’Any Vinyoli. Els mòduls geomètrics i les pinzellades abstractes s’harmonitzen amb una selecció de versos del poeta barceloní. La veu explícita dels poemes troba l’equilibri dels opòsits en l’hermetisme misteriós de les imatges.
Moltes coses ens separen dels animals i una d’elles és el talent distintiu de dotar de significat tot allò que ens envolta. En algun període imprecís del trànsit cap al que ara en diem espècie humana, l’homo habilis adquireix el llenguatge i la intel·ligència de la comunicació. Avenços cognitius que fan que derivi en homo simbolicus: un ésser que interpreta el món, l’acota a la seva mesura i estableix llaços entre el visible i l’invisible, entre l’abstracte i el concret. Conviuran l’homo digitalis i l’homo simbolicus en un futur cada cop més tecnològic? Mentre hi hagi la necessitat de deixar empremta i de donar sentit a l’incomprensible, el símbol no pot desaparèixer. Tampoc els creadors com Teresa Costa-Gramunt. Ja sigui en l’àmbit públic o privat, en els grans emblemes o en els modestos ex-libris, els símbols emmirallen el rostre iconogràfic amb què volem ser reconeguts.
DISSENY 