CAU era la revista del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya i Balears. Se n’editaren 82 números durant el període apassionant de final del franquisme fins a l’inici de la democràcia (1970-1982). Va ser una publicació de capçalera per a docents, estudiants i professionals d’àmbits heterogenis. Amb esperit crític, polític i reivindicatiu, no tan sols s’hi parlava d’urbanisme i arquitectura, sinó que hi havia seccions i monogràfics dedicats a la comunicació visual o al disseny.
La primera vegada que vaig veure el logotip de la revista CAU era un jove alumne de l’Escola Massana i aquell dia vaig sentir la crida espiritual del minimalisme gràfic. El logo resumeix de manera perfecte l’ànima modular de l’arquitectura del segle XX. Ordre absolut. Un únic element –l’ideal de la producció en sèrie de no pocs plantejaments urbanístics– muda de sentit amb un efecte rotatori i composa una lletra diferent amb cada gir.
CAU són les inicials de Construcción, Arquitectura, Urbanismo. El mètode de les sigles presenta pros i contres. Hi ha el benefici d’escurçar un enunciat llarg a la mínima expressió. El punt feble és que sorgeixen interpretacions que segurament es voldrien defugir. CAU pot llegir-se com una paraula catalana que, entre d’altres definicions, significa refugi d’animal salvatge o habitació mesquina. O pot entendre’s com la tercera persona del present d’indicatiu del verb “caure”. Aquestes lectures no il·lusionen gaire a interioristes i constructors, però en canvi amb la síntesi de les tres inicials s’aconseguia una fonètica rotunda i un monosíl·lab fàcil de memoritzar.
Enric Satué va resoldre amb intel·ligència conceptual tot el disseny de la revista. Al llarg dels diferents números apareixen solucions i recursos fotogràfics i il·lustratius que impactaren amb força en el seu moment. El caràcter indòmit i la ironia n’eren l’essència dels continguts. Un corpus visual on la forma era tan important com la funció. Quan remiro algunes cobertes de la revista, constato que no han perdut intenció ni atreviment. Impressionen quasi tant com el primer dia. A banda del seu indiscutible valor iconogràfic, el gran mèrit de CAU és que es va erigr en plataforma de reflexió sobre temes que afecten a la qualitat de vida de les persones.
El disseny gràfic o industrial, l’interiorisme, l’arquitectura, l’urbanisme, haurien de fer més plaent la nostra existència. Trobar un equilibri humà entre l’ús utilitari i l’estètica. De totes aquestes disciplines –perdoneu-me dissenyadors i interioristes– les més poderoses en el devenir quotidià són les que incideixen en la planificació de les ciutats i els seus edificis. Un disseny gràfic pèssim fereix per una estona curta el gust i la llegibilitat. Una habitació es pot redecorar. Una mala cadira, lletja o incòmoda, és reemplaçable. Però, com protegir-se contra els urbanisme ineficaços que atempten a la vista i a l’habitabilitat?
En els últims temps s’imposa una tendència a tematitzar les estructures. Ja no estiren com abans els plantejaments de Le Corbusier, Gropius o Mies van der Rohe. Ni la gelor monolítica dels gratacels novaiorquesos i els projectes d’arquitectura on es pensava més en els nous materials que en la gent. El crític d’art Robert Hughes en un dels documentals de la mítica coproducció britànica El impacto de lo nuevo (1979-1980), titulat Problemas en Utopía, demostra aquest distanciament entre urbanisme i ciutadà. Conscients del divorci de l’arquitectura moderna amb l’home del carrer, alguns arquitectes ideen edificis que ja no s’assemblen a edificis sinó a objectes de la vida diària.
La seu de la companyia telefònica de Santiago de Chile s’alça amb el perfil d’un telèfon mòbil, qui sap si per a connectar-se amb els déus. A la població xinesa de Huainan, un conservatori de música té la mida d’un piano per a colossos. Barcelona també s’apunta a la tematització, de vegades fruit de com són rebatejats els edificis pels mateixos habitants: un hotel davant del mar és una vela ancorada; la torre lluminosa de l’empresa de les aigües, un supositori multicolor; el Disseny HUB, una grapadora per a cosir documents descomunals. Aquesta tendència arquitectònica fins i tot consulta el bestiari. A Belo Horizonte, Brasil, una casa –d’un fan de Moby Dick?– té anatomia de balena i a Abu Dhabi un altre hotel es silueteja com un peix.
Gegantismes concebuts per establir una complicitat emocional amb qui els contempla de lluny. Un objecte o una bèstia de proporcions comunes s’amplia, es fa habitable i s’hi pot viure, treballar o passar-hi la nit. Els immobles esdevenen els malnoms amb què se’ls descriu. La velocitat de les obres públiques i privades és alta. El mapa mental de les persones no es reconstrueix amb la mateixa acceleració. No sempre s’assimilen amb fluïdesa aquests exercicis de l’arquitectura. Hi ha qui pot sentir la ciutat com un episodi fantàstic de ciència-ficció, on els individus hem d’adaptar-nos a ser increïbles homes minvants en un entorn amb edificis que són coses a escala irreal. Objectes corrents o espècies de la fauna que abans calculàvem segons la mesura humana de tota la vida i ara creixen sense aturador, ni misericòrdia, davant de la nostra petitesa insignificant.
DISSENY 