París. Mitjans de la dècada del 1950. La Compagnie Française d’Editions publica la revista Caractère, òrgan comunicatiu de la Fédération Française des Syndicats Patronaux de l’Imprimerie et des Industries Graphiques. Els números de Nadal, anomenats Noël 13 hors série, surten a la llum amb un desplegament pròdig en exemples tipogràfics, dibuixos, gravats, pintures, fotografies i textos d’escriptors. Tots aquests continguts, on hi ha obres apreciables del grafisme i el disseny, s’imprimeixen amb papers i tintes especials. No es repara en mitjans tècnics per a convèncer el lector que les arts gràfiques han estat admeses al selecte olimp artístic. Els Noël hors série ja no són una revista convencional, sinó un llibre gruixut en la línia luxosa de les edicions de bibliòfil. Presenten un format de 32 x 24,5 cm i un llom de 3 cm com a mínim. Uns senyors volums que obliguen al braç a una musculació sobtada.
El Noël hors série de l’any 1956 porta per títol Bibliothèque imaginaire. Una promesa d’estranyes iconografies per descobrir. Les pupil·les, ansioses de nous incentius visuals, es dilaten. Els dits giren els fulls amb la parsimònia intrínseca de qui té cura en la recerca. De seguida hi apareixen imatges que capten l’atenció. D’entre totes elles, en destaca una: és un fotomuntatge creat i imprès a Montrouge (Seine) per les arts gràfiques dels germans Draeger. Representa un engranatge insòlit, que recorda les ocurrències del professor Franz de Copenhague a la secció dels grans invents del TBO. La idea dels ginys impossibles que es mouen sense descans es basa en el trànsit perpetu de la roda, símbol de l’ordre còsmic i dels cicles de l’etern retorn.
Si cliquem damunt de la imatge, l’ampliem i ens dirigim a la part superior, es llegeix la frase màgica que dóna sentit a l’existència de l’artefacte: La machine à imprimer la verité (la màquina d’imprimir la veritat). Als anys 50, progressen els procediments de impressió a tot color. La maquinària avançada que arriba a les impremtes permet reproduir les quadricomies amb prou exactitud. Les coses ja no es mesuren a través de l’observació directe. Uns aparells televisius incipients i uns impresos de publicitat cada cop més precisos expliquen a les persones com han de visualitzar el món. Penjada d’un fil fràgil, la poma roja de la temptació espera la mossegada de l’individu persuadit. S’imposa una única veritat: la que surt reflectida a les fotos dels productes i serveis. Les màquines esdevenen les profetes d’aquest evangeli que premia amb el paradís del consum.
D’ençà d’aquella època, ha plogut molt i sobretot ha diluviat de manera erosiva. Les promeses d’una vida millor foren arrossegades per crisis torrencials. No hi ha res de sòlid avui, ni ho havia aleshores, encara que els anuncis idíl·lics del màrqueting pretenguessin el contrari. Assegura el filòsof Ciceró que la mentida s’acosta tant a la veritat que l’home prudent faria bé de no situar-se en un terreny relliscós. Qui sap si era això el que pensaven els germans Draeger quan van concebre el fotomuntatge de la màquina d’imprimir. En aquesta andròmina absurda, més privativa d’un acudit visual que no d’una lloança de les arts gràfiques, els objectes es tornen jocosos i s’autoparodien.
La càmera fotogràfica enfoca com la meitat expandida d’un acordió. Les bobines de paper blanquegen igual que rotlles higiènics de lavabo. Les rodes dentades de la indústria s’entinten amb bastos pinzells de pintor de brotxa grossa, però les hores es consulten amb un rellotge que es diria extret de la butxaca d’un dandi. Entre contrapesos, dues canonades de coure agafen forma de trompetes de l’apocalipsi. I la poma, ja impresa en un foli, s’assembla més a un cor humà que no a la fruita temptadora de l’arbre de la ciència. No es pot negar un considerable sentit de l’humor a aquests històrics impressors del municipi de Montrouge. Potser riure’s amb prudència ciceroniana d’un mateix, i dels dogmes de la imatge, és el que cal fer en una realitat sense certeses.
DISSENY 