La filosofia del cop de puny

La frase més arxiconeguda del Libro rojo de la publicidad (1993) de Lluís Bassat diu que una tanca publicitària ha de ser un crit a la paret o un cop de puny a l’ull de l’observador. La fe en la contundència visual i verbal fa que Bassat afirmi, religiosament, que les idees mouen muntanyes. Uns anys abans, els artistes del Pop art també es deixaren seduir pels mastegots de les imatges tòpiques del consumisme i dels mass media com a motor de les seves obres. Però resulta discutible posar en el mateix sac el tedi repetitiu de les fotocòpies acolorides de Warhol i les audaces creacions de Robert Rauschenberg o Richard Hamilton. Com tampoc no sembla homologable el Pop Art de factura nord-americana o britànica i aquell que es produeix al sud d’Europa. Cada país i cada autor presenten signes distintius propis.

A l’arc mediterrani, els millors protagonistes del Pop art són els llevantins Rafael Solbes (1940-1981), Manolo Valdés (1942) i Juan Antonio Toledo (1940-1995), que signaven amb el pseudònim d’Equipo Crónica. Acaba de clausurar-se, a la seu de la Fundación Bancaja de València, una ambiciosa exposició retrospectiva d’aquest col·lectiu artístic. Durant tres mesos, s’hi han exhibit 165 obres de les diverses etapes del grup, que corroboren el que ja es pressentia: no es pot entendre el recent art contemporani sense els quadres i escultures d’aquest trio de pintors, mordaços i heterodoxos, que estratifiquen els fragments de la realitat i els transformen en actes de consciència social i cultural. 

La sopa boba

Que el pot d’una sopa de tomàquet es converteixi en una de les icones de l’art contemporani demostra que tenim un buit a l’estómac i al cervell. La fam de novetats és una addicció que engreixa el panorama artístic de manera antinatural. La il·lustració de la Campbell’s Soup no commou com a obra trencadora, ni ara ni en el seu moment. Warhol, un dibuixant publicitari llest, va intuir el gust excèntric dels nous col·leccionistes i compradors i va envoltar-se d’una escenografia i d’una aureola d’impostura, que no es veien des de l’avidesa monetària de Dalí. Molts anys després de la seva mort, Andy Warhol continua tenint èxit. Tant de públic com de preus astronòmics de les seves obres a les subhastes d’art. El seu espai rep infinitud de visites al MoMA de Nova York. Però quan una cosa agrada a tothom una veu de la consciència hauria d’advertir-nos que el criteri general pot ser erroni. De la generació pop dels Estats Units, ell n’és el representant més fluix. Inferior a Jasper Johns i, no cal dir-ho, a Robert Rauschenberg, sense cap dubte el més intens d’aquests artistes que reinventen el llenguatge de la pintura amb imatges dels mitjans de comunicació de masses.

Clissar la Marilyn Monroe o la Mona Lisa transformades en un mostrari de tintes encara fa mal als ulls. Els experiments sense intenció ni mala llet no deixen de ser una juguesca transitòria. Warhol descobreix aviat que els seus jocs estètics es paguen molt bé i marraneja feliç com un nen a qui per reis li regalen un talleret de serigrafia. L’obra com a peça única passa a millor vida. Uns mateixos models es reprodueixen amb colors diferents, se’n numeren les còpies i es venen com si fossin originals. Una jugada de financer visionari. La bombolla de l’art s’infla amb l’alè pròdig de Warhol i els especuladors poden traficar sense límits amb una obra tan extensa. Es calcula que hi ha 10.000 warhols al món.